Política

JORDI SÀNCHEZ

PRESIDENT DE LA CRIDA NACIONAL PER CATALUNYA I EXPRESIDENT DE L’ANC

“Pedro Sánchez ens toreja perquè li ho hem posat en safata”

“El pecat d’origen de la mesa de diàleg és no haver nascut d’una decisió institucional sinó d’una acció legítima d’un grup parlamentari”

“La data de les eleccions és decisió del president Torra, i també de Puigdemont en tant que president legítim”

Hi ha institucions a l’Estat que actuen al marge del poder democràtic i que han imposat una lògica de revenja
La repressió ha fet el seu efecte, sí. Però menys del que ells voldrien. Fixi’s en les posicions que mantenen els presos
La independència és irreversible. Estem en un procés que no s’ha aturat i que hem d’acabar. Pit i collons!
Hem de tornar a recuperar confiances, entre institucions i ciutadania, en els lideratges...
Hi va haver ingenuïtat el 2017? Vam ser innocents? És probable. Doncs hem après la lliçó. La vida no s’acaba
La nostra força és que durant mil dies no hem desistit. I per tant seguirem amb la mateixa energia i determinació

Jordi Sànchez, expresident de l’ANC, avui fa mil dies que dorm a la presó. Ahir dissabte, El Punt Avui va poder conversar una estona amb ell i analitzar la situació, políticament i personalment.

Mil dies a la presó. S’ho hauria imaginat mai?
No. És evident. Crec que ningú. Ni tan sols a tocar l’1-O ens imaginàvem l’onada repressiva que hem patit. En cap de les reunions que hi havia hagut, en cap trobada, mai havíem imaginat que podríem ser condemnats a penes d’entre 9 i 13 anys de presó, i que la meitat del govern seria a l’exili amb ordres de recerca i extradició.
Hauran de passar com a mínim mil dies més abans la justícia europea no es pronunciï, no?
Probablement. Mil dies i fins i tot més. Tots els antecedents de casos similars han trigat quatre, cinc o sis anys. En tot cas, mentalment estem preparats per aguantar mil o dos mil dies més. Sabem que la repressió no ha estat una mesura excepcional de l’Estat espanyol, i que seguiran utilitzant tota la seva capacitat de coacció per intentar que desistim. La nostra força és que durant mil dies no hem desistit. I seguirem amb la mateixa energia i determinació.
Compleix mil dies quan tots els presos polítics ja surten amb permisos penitenciaris gràcies a l’article 100.2, i just quan tots estan pendents del tercer grau. El hi concediran?
El que hem de vigilar és que no hi hagi cap retrocés amb el 100.2. Perquè la fiscalia general de l’Estat ens està aplicant una excepcionalitat, a nosaltres; està actuant com no ho ha fet mai amb cap altre pres. Ells mateixos ho han escrit: volen utilitzar-nos con un element d’escarni i de càstig exemplaritzant perquè no es torni a produir mai més el que vam viure l’1 d’octubre. No ho sabem, què pot passar; però sabem que no estem rebent cap tracte de favor: l’aplicació de l’article 100.2, que permet sortir a treballar i tornar a dormir a la presó cada dia, i el tercer grau, que permet un règim de més flexibilitat, no deixen de ser variants de com complir condemna. Seguim sent presoners de l’Estat espanyol per haver exercit un dret democràtic.
El Tribunal Suprem s’haurà de pronunciar sobre el tercer grau.
Sí. Però abans s’haurà de pronunciar sobre la petició de la fiscalia del Suprem, que ha demanat que sigui el Suprem i no l’Audiència qui sigui competent per decidir sobre l’aplicació del 100.2. Si això passa, serà un escàndol. Seria una mostra de desconfiança del Suprem cap als magistrats de l’Audiència de Barcelona, que serien clarament desautoritzats. Aquesta superioritat amb què ens ha tractat el Suprem, ara la mostraria en relació amb els seus propis col·legues.
Què pensa quan llegeix en alguns dels recursos a les seves sortides del centre penitenciari que se’ls ha de reeducar.
Sí, diuen que se’ns ha de reeducar... Penso el mateix que quan vaig llegir el gener del 2018, quan acabava de ser escollit diputat al Parlament de Catalunya, que no se’m donava la llibertat provisional perquè havia renovat el meu esperit delictiu havent-me incorporat a unes llistes electorals i havent estat escollit diputat. Això ho escriu literalment el magistrat Llarena. Quan un lletrat diu que anar a unes llistes electorals és renovar un compromís delictiu, entens que els valors democràtics no seran els que acompanyaran l’aplicació del dret, que és el que hauria de ser en un estat democràtic i de dret. El mateix Llarena va escriure que no em donava la llibertat perquè amb el meu ideari podia tornar a delinquir. És claríssim que hi ha un apriorisme que es posa per damunt de qualsevol altre, i que és la ideologia i la unitat d’Espanya. Es posa com a font bàsica del dret. I això és el que ja va anunciar el fiscal general José Manuel Maza el setembre del 2017 durant l’obertura de l’any judicial. Ha anat marcant la pauta. Per a ells, la sagrada unitat d’Espanya és la font de dret.
Li he sentit dir que l’aleshores president Rajoy no volia que anessin a la presó.
Ningú posarà en dubte les meves distàncies ideològiques amb Rajoy. Són immenses. Però al govern de Rajoy la nostra presó el va incomodar, com el va incomodar igualment l’empresonament del govern. El govern de Rajoy es va veure abocat, atrapat en una lògica de l’Estat profund situat bàsicament en el triangle format per la Casa Reial, la fiscalia general de l’Estat i el Consejo General del Poder Judicial, que és qui controla el Suprem. Són el triangle que construeix tot el que ha passat jurídicament a partir del setembre del 2017. La querella de la fiscalia contra mi i contra Jordi Cuixart era l’anunci d’això. Quant al rei, crec que hi ha elements més que contrastats per afirmar que el president Rajoy no era partidari i no va ser qui va impulsar el seu discurs del 3-0. Amb això no pretenc salvar Rajoy, el que dic és que tenim unes institucions a l’Estat que actuen al marge del poder democràtic i que han imposat una lògica de revenja al marge de canals democràtics i garanties judicials.
A Catalunya molta gent havia cregut que el rei seria clau per facilitar l’entesa.
Ho hauria pogut ser. Però el rei, i ja no el rei emèrit, el fill, va tenir una oportunitat i no només no la va aprofitar, sinó que va ajudar una part del conflicte. El 3 d’octubre el rei Felip VI deixa de ser una institució que pugui aportar elements de solució. Acaba agafant la bandera d’una de les parts i legitimant la repressió de l’1-O.
Al president Pedro Sánchez li passa el mateix, amb el triangle que abans ha esmentat? La situació actual l’incomoda?
Indubtablement. A qualsevol polític, encara que estigui a les antípodes ideològicament, sap que la situació general de repressió a Catalunya només li genera problemes i dificultats; no només per la governança i els pactes institucionals que necessita el govern quan no té majoria, sinó perquè cap president de govern no es pot sentir còmode havent desobeït decisions d’Amnistia Internacional o d’organismes com Nacions Unides.
I la mesa de diàleg?
Com a concepte és una bona eina, però en aquest cas fins ara no ho ha estat perquè té un pecat d’origen: no va néixer d’una voluntat institucional, per la part catalana, d’abordar un diàleg des d’una unitat d’acció estratègica amb el regne d’Espanya, sinó que va néixer d’un acord entre PSOE i ERC per garantir la governabilitat de Pedro Sánchez. Això és una dificultat no menor. I després té un problema de mètode: aquesta mesa, fins on jo sé, ha estat ara per ara incapaç de generar equips de tercera o quarta línia que avancessin en treballs paral·lels. És una mesa on ningú sap ben bé com abordar el conflicte. No cal ser un catedràtic en ciència política o en conflictologia per entendre que el mètode és tant o més important que l’escenografia o l’escenificació. Seure al voltant d’una taula no és garantia d’abordar el conflicte amb èxit.
Tampoc hi deu ajudar que ERC i JxCat discrepin. El president Sánchez se n’aprofita?
Sánchez utilitza el pecat d’origen d’aquesta mesa, que és no haver nascut d’una decisió institucional, que és el que tocaria, sinó d’una acció legítima d’un grup parlamentari. A Sánchez, si alguna cosa se li ha de reconèixer, és una habilitat exquisida en l’acció parlamentària, és un mag.
El que m’està dient és que ERC es va equivocar?
No vull criticar ERC en aquest tema. El que dic és que no es va fer bé. Segur que ERC té part de culpa, i segur que JxCat té part de culpa, i la CUP també. El que faig és constatar una evidència. No vull posar sal a la ferida. Però Sánchez està torejant-nos perquè li ho hem posat en safata. El principal problema és com va néixer, la mesa de diàleg, i per tant hauríem de recomençar.
A diferència d’altres presos, que han fet “un pas al costat”, vostè ha fet a la inversa: va entrar en política quan era a la presó. Es va presentar al Congrés, va fundar la Crida i ara aposta per JxCat com a partit.
Jo havia estat al capdavant de l’ANC, d’un moviment assembleari, i la paradoxa és, efectivament, que entro en política quan soc a la presó. Quan estava tancat a Soto del Real vaig pensar que era la millor resposta. Vaig pensar: “L’Estat no s’aturarà mai.” I vaig dir: “Doncs jo no m’aparto.” La meva resposta a tota la gent que em donava suport quan era a Soto va ser dir-los que, malgrat la repressió, jo no tiraria la tovallola. I em vaig implicar en una acció política col·lectiva, en l’espai polític liderat pel president Puigdemont.
Va fundar la Crida amb la voluntat de crear un espai més transversal, però no va aconseguir el seu objectiu...
La Crida neix per la voluntat d’intentar facilitar la confluència d’una part de l’independentisme polític. I és evident que hi va haver actors que van dir que no els agradava l’operació, entre ells el PDeCAT, però també ERC. L’esperit de la Crida per mi continua sent vàlid.
Llavors? Amb JxCat són allà mateix, en un intent d’agrupar?
Amb una diferència. En aquell moment, amb les limitacions que jo tenia a la presó i la dificultat de comunicació, i amb unes eleccions a prop, o convertíem la Crida en un partit o continuàvem treballant per la unitat. I vam optar per la segona opció. Ara, més d’un any i mig després, el temps s’ha acabat. I aquesta oferta de fer un nou espai no quedarà oberta sine die, esperant que algú hi vulgui ser. La convocatòria que ha fet el president Puigdemont pel 25 de juliol trenca la dinàmica que portàvem fins ara.
La Crida s’ha de dissoldre? Ho estan preguntant aquests dies als associats...
Vull ser respectuós amb el conjunt dels associats. Però tinc clar que cap entitat o cap sigla és en ella mateixa una pàtria i, per tant, per a mi, les organitzacions són instruments al servei d’una idea. L’independentisme requereix que siguem capaços de fer un espai sòlid, fort, abandonant cultures orgàniques tancades, per abocar tota l’energia en un espai de confluència. En cap cas la Crida s’ha de plantejar ser una sigla més dintre d’un magma de noms.
El PDeCAT, més que atret, sembla que s’ha sentit expulsat d’aquest espai. Encara negocia amb David Bonvehí? Què ha de fer el PDeCAT?
La comunicació amb ell continua, i ha de continuar. Crec que no trobarà cap declaració meva en aquest any i mig dient el que ha de fer el PDeCAT. Respecto les seves decisions. Del que sí que estic convençut és que el projecte guanyador, il·lusionant i que ens ha de permetre fer un bon govern i el país a què aspirem, i que ens ha de dur a la república, passa per l’escenari que configurarem a partir del 25 de juliol amb el president Puigdemont.
Al PDeCAT se li acaba el temps per decidir?
Les portes de JxCat sempre estaran obertes a qualsevol persona que vulgui incorporar-se per sumar en aquest nou projecte, mai és tard.
El PDeCAT ha de permetre la doble militància?
Jo no diré el que ha de fer el PDeCAT.
Hi deu haver molts càrrecs, regidors o alcaldes, que es deuen sentir entre l’espasa i la paret.
Segur, perquè a ningú li agrada escollir entre pare i mare. Jo no he estat mai militant d’un partit polític, però alguns militants m’ho han comentat. Tinc molt clar que finalment s’acabarà produint un decantament natural cap a un espai on tothom se sentirà còmode, perquè la voluntat és que sigui un espai inclusiu.
La baralla que tenen per la marca JxCat no ajuda gaire...
Un partit és dels seus militants i, sobretot, moralment dels seus votants. I ningú més que el president Puigdemont, que va ser qui va posar aquesta marca en el mercat electoral, pot representar avui aquest nom. La resta jo crec que són qüestions que el temps ja acabarà concretant.
Si és així, Puigdemont ha d’encapçalar la llista?
El president Puigdemont farà el que cregui que ha de fer. Això en primer lloc. En segon lloc, ningú dubta que seria el millor cartell electoral. Els candidats i les llistes en aquest nou espai, però, els decidiran els militants, els associats, a través d’un procés de participació.
Vist que Puigdemont és eurodiputat, Joan Canadell o Jordi Puigneró serien bons candidats efectius?
La meva energia ara no està en els candidats sinó en el propòsit que la nova organització neixi amb força. No hi ha ni data electoral. Cada cosa al seu temps.
I aquest horitzó electoral, pactat entre JxCat i ERC?
La data de les eleccions és una decisió del president de la Generalitat, i també de Puigdemont en tant que president legítim. No tinc cap dubte que el president Torra i Puigdemont trobaran una proposta, que entenc que també posaran sobre la taula amb el soci de govern i la resta d’actors.
No sembla que entre JxCat i ERC hi hagi una relació molt fluida, veient els desacords continus. Què està passant?
Que no hi ha hagut una comunicació fluida. El tema de la presó i l’exili, sense justificar-ho tot, em sembla que és un element que dificulta els espais de conversa imprescindibles entre els màxims dirigents d’aquests espais. I hem de ser conscients també que una certa rivalitat electoral existeix, i que caldrà acabar de veure si finalment hi ha una coincidència en relació amb la mirada estratègica de futur. Caldrà veure les properes setmanes i mesos, més enllà d’una voluntat de confluència unitària en unes eleccions, que a això ERC ja hi va dir per activa i passiva que no, si hi ha coincidència estratègia.
Totes les enquestes indiquen una victòria clara d’ERC. Però l’independentisme s’haurà d’entendre altre cop, si vol governar.
Estic convençut que hi haurà entesa.
Quan hi hagi eleccions, quina diferència estratègica els dirà que hi ha als electors, entre JxCat, ERC o la CUP?
Jo puc parlar només de la nostra, d’estratègia. I és la voluntat de renovar el compromís expressat l’1-O, sabent que l’Estat defuig qualsevol sortida dialogada i que busca qualsevol excusa per no abordar el conflicte. Un element clau és que volem força i musculatura, com la vàrem tenir l’1-O, per tornar a plantejar un comportament institucional o ciutadà que permeti que l’Estat reconegui l’existència d’aquest problema i negociï. I una aposta per fer un govern que administri bé i doni certeses a les demandes dels ciutadans en uns moments socialment i econòmicament complicats.
Quan diu que l’objectiu és que l’Estat reconegui el problema, a què es refereix? Al fet que pacti un nou referèndum?
És prematur dir-ho. El que és indubtable és que ens agradaria resoldre aquest conflicte de manera democràtica i civilitzada. I de moment un referèndum acordat és el millor sistema. Ho veig possible? No. A curt termini, no veig indicadors que em permetin ser optimista. l l’experiència apresa és que l’Estat espanyol s’hi tanca en banda.
Ser més del 50 o el 60% garantiria el referèndum?
Res ho garantirà. La legitimitat serà més gran, però l’Estat continuarà dient que no. Quan siguem el 60% ens dirà que hauríem de ser el 65%, i quan siguem el 65% ens dirà el 70%.
Llavors? Un altre 1-O? Reivindicar que el referèndum ja s’ha fet? Què proposa?
El que nosaltres hem de poder garantir és un horitzó, i en aquests moments és evident que ningú sap per quins camins haurem de transitar. En vam tenir un, que va ser l’1-O. Però recordi que l’1-O no apareix a l’horitzó fins un any abans. Hem de ser conscients que estem construint un recorregut polític sense manual d’instruccions, sense les certeses que tots volem a la vida. Hi ha incertesa? Sí. Però vàrem ser capaços de fer un 1-O. I hem de confiar que si som forts i estem mobilitzats, tindrem la capacitat de construir un moment, un espai, que ens permeti plantejar a l’Estat la resolució del conflicte. Mentre no tinguem la fórmula concreta, no ens n’hem d’oblidar, de la independència. No ens hem d’aturar.
La repressió, però, ha fet el seu efecte.
Sí. Però menys del que ells voldrien. Fixi’s que tots els presos mantenim posicions i expectatives amb la independència com a horitzó, i que cap enquesta indica que la independència estigui perdent adeptes. Una altra cosa és que tots hem après, i jo el primer, que la independència no serà per demà passat. Això ho sabem. Però que no sigui per demà passat no vol dir que deixem de pressionar per aconseguir-la, deixem de lluitar perquè sigui per demà passat. Ens hem de carregar de paciència, de convenciment, i de visió política. Tornar a carregar bateries i seguir. Insisteixo: de la mateixa manera que el 2015 ningú imaginava que dos anys després hi hauria un 1-O, hem de ser conscients que podem tornar a generar una nova ocasió.
I això passa per...
Per tornar a recuperar confiances, entre institucions i ciutadania, en els lideratges..., i tornar a crear aquelles condicions que ens permetin anar sumant. Objectivament hi ha motius per tenir confiança: l’Estat està en una crisi més profunda que no ho estava anys enrere, no només per la crisi de la Corona, sinó perquè en aquests mil dies ja ha ensenyat totes les seves cartes repressives... Avui, sense que Espanya sigui Turquia, perquè Espanya no és Turquia, el que és evident és que el Consell d’Europa està fent informes sobre Espanya i Turquia. Ha perdut credibilitat i legitimitat democràtica. En la crisi de la pandèmia ens ha deixat clar que el que fa és recentralitzar..., ha demostrat que en el seu ADN això de l’Espanya autonòmica o plural no existeix. Aquests elements, que podien haver creat un horitzó preferible per als qui no volien la república, ja no existeixen. L’unionisme a Espanya és més ranci que mai. I, és clar, nosaltres hem après la lliçó del 2017.
Hi va haver ingenuïtat el 2017?
Efectivament, es pot dir que hi va haver una certa ingenuïtat. Pagàvem inexperiència. Estàvem transitant per uns escenaris on mai abans ni Catalunya ni cap dirigent polític ni social havia transitat. Ens vàrem creure les nostres propostes. I ens van enganyar. Ens van enganyar d’una manera... Vam ser innocents? És probable. Doncs hem après la lliçó. La vida no s’acaba, i la vida d’un país encara menys. Dos anys després, amb mil dies a la presó, amb milers de represaliats i investigats, amb gent a l’exili, podem dir: “Ei, som aquí!” I som aquí amb aspiracions reals de tornar a governar les institucions del país i per continuar plantejant un relat europeista i de consolidació d’un estat. El balanç? En el terreny personal, és dur; en el polític, és frustrant, perquè no vàrem saber aprofitar l’1-O; però, passat el temps, crec que hem de saber-ho llegir en clau d’esperança. La independència és irreversible. Estem en un procés que no s’ha aturat i que hem d’acabar. Pit i collons!, vaja.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Refer la llei d’enjudiciament

Madrid

Turquia, mediadora per interès

Istanbul
Brigid Laffan
Presidenta de l’European Policy Centre

“Les guerres a Ucraïna i Gaza definiran el futur d’Europa”

Barcelona
Susanna Bazán López
Cap de l’oposició a Porqueres (Junts per Porqueres)

“Hi ha una mala gestió de govern i falta transparència”

Porfqueres
política

Collboni perd la moció de confiança, però anuncia una ampliació del govern

barcelona
rússia

Sis anys de presó per a una membre de Pussy Riot

barcelona
rússia

El Kremlin continua entossudit a culpar Kíiv de l’atemptat

barcelona
polònia

Destituït i investigat per espionatge el cap de l’Eurocos

barcelona
política

Podem es desdiu i no es presentarà al 12-M

barcelona