Política

Elizenda Paluzie i Hernàndez

Presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana

Un dia agredolç per a la història

No hi va haver ni desobediència institucional ni civil a l’aplicació del 155

Quin dia més agredolç, el de la declaració d’independència del 27 d’octubre del 2017. En aquell moment no estava al secretariat de l’Assemblea, però la vaig viure al Parlament, amb una alegria estranya, pels dubtes que ho envoltaven tot, i per com s’hi havia arribat, en un procés agònic que va durar 26 dies des del referèndum de l’1 d’octubre.

Havia pogut accedir al Parlament per fer una entrevista amb un dels mitjans internacionals acreditats aquell dia: eren molts però no tants com el 10 d’octubre, el dia de la declaració suspesa. Per escriure aquest article he tornat a mirar aquella entrevista en directe per a la BBC. L’entrevistador em va preguntar si s’aprovaria la declaració, si detindrien el govern aquell dia, si l’Estat enviaria l’exèrcit. Vaig encertar algunes respostes: la declaració s’aprovaria, aquell mateix dia no detindrien el govern, necessitaven uns dies per fer-ho, i per enviar l’exèrcit havien d’aplicar l’article 116, i el que estaven aprovant aquell mateix dia al Senat era el 155. Vaig preveure una confrontació entre l’intent d’aplicar la independència i l’intent d’aplicar la suspensió de l’autonomia, que no es va produir. No hi va haver ni desobediència institucional ni civil a l’aplicació del 155. En aquell moment ja era coneixedora de les febleses del front institucional que feien que ja no es plantegessin implementar la república, però sí que havia sentit parlar de plans per defensar el govern, per resistir ni que fos uns dies a la suspensió de l’autonomia, la coneguda com a operació castell, que no es va activar.

Aquests darrers mesos amb la publicació del llibre del president Puigdemont hem sabut més coses d’aquells dies, de la divisió i desorientació amb què s’hi va arribar. També de les suposades ofertes de diàleg del govern espanyol i de la multitud d’intermediaris que van aparèixer, i a qui el president va donar el plàcet o, si més no, no va desautoritzar. Dia a dia, el govern independentista i la majoria parlamentària que el sustentava perdia força i l’Estat en recuperava. En un altre llibre, l’Oriol Junqueras i la Marta Rovira analitzen les febleses del moment des del seu punt de vista. Se centren en la força de l’ofensiva de l’Estat i la força de la Catalunya del no, institucional i popular. Certament que ser més i més forts sempre serà millor, però crec que la clau de la derrota del primer intent d’independència de la nostra generació no es troba aquí sinó en el fet que la majoria dels actors polítics van convertir la negociació amb l’Estat en un objectiu en si mateix. I només quan el darrer cop de porta de l’Estat al diàleg va ressonar fort, es va declarar la independència.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

portugal

Luís Montenegro anuncia la composició del nou govern

barcelona
terrorisme

Estat Islàmic crida a fer atacs a Europa i els EUA per Gaza

barcelona

Sílvia Paneque tornarà a ser la cap de llista del PSC

GIRONA
argentina

Els insults de Milei a Petro provoquen una crisi diplomàtica amb Colòmbia

barcelona
Política

Mor Conxita Tarruella, històrica d’Unió

guerra a gaza

El TIJ ordena a Israel garantir l’entrada d’ajuda humanitària a Gaza

barcelona
Política

Mor Joe Lieberman, l’exsenador estatunidenc que volia acabar amb la violència dels videojocs

guerra a gaza

Els EUA critiquen la relatora de l’ONU per als territoris palestins ocupats

barcelona
guerra a europa

Rússia llança 28 drons i míssils contra Ucraïna en un atac dirigit sobretot al sud

barcelona