Un polític del tot incombustible
La de Miquel Iceta és una de les figures que potser millor ajuden a entendre què ha arribat a passar en la política catalana de les últimes dècades. D’entrada, perquè hi conviu des del 1987, quan va entrar a la direcció del PSC. I des d’aleshores, allà ha estat, ocupant-se de diferents quefers i responsabilitats, alguns cops des de posicions més discretes, i d’altres, les més recents, assumint tasques de lideratge del seu partit en moments no precisament fàcils. En resum, Iceta ha estat, és, i molt probablement serà, un incombustible en això de la política.
Bevedor compulsiu de Coca-Cola, orador més que brillant, ballador de destresa discutible i amb una sagacitat poc comuna en aquestes latituds a l’hora de llegir, i interpretar, com poden evolucionar els esdeveniments, Iceta s’ha mogut en la majoria d’escenaris institucionals imaginables, començant pels seus inicis en el món local a l’Ajuntament de Cornellà, on va ser regidor entre el 1987 i el 1991. Després va venir una breu estada a la sala de màquines de La Moncloa, el Congrés dels Diputats, on va ocupar un escó entre el 1996 i el 1999, i el Parlament, on va entrar aquell mateix 1999 i d’on pràcticament no es va acomiadar fins ahir. En tot aquests temps, de les moltes coses que es poden arribar a aprendre de la política dels Estats Units, de la qual és seguidor i coneixedor, l’ara ja nou ministre de Sánchez va saber aprendre la necessitat de saber comunicar. I, ja posats a demanar, fer-ho amb traça. I això el va dur, per exemple, a ser un pioner en l’ús d’internet i les xarxes socials com a instrument de construcció de relats. Només cal donar un cop d’ull al seu compte de Twitter per constatar una activitat digital frenètica.
Malgrat que en bona part de la seva trajectòria se l’identifica com un estrateg, un rol que per exemple el va dur a adoptar un paper crucial en les negociacions entre bambolines del nou Estatut, Iceta també ha estat una figura que ha guanyat projecció amb el temps. Va obrir un camí a l’hora de declarar públicament la seva homosexualitat en aquest àmbit, i el 2011 va fer un intent inicial per aconseguir la direcció del PSC. No va reeixir. El 2014, però, i després de la convulsa etapa de Pere Navarro, Iceta va assolir el control del partit. Reconstruir-lo, essencialment, era l’única consigna aleshores. Per aquelles dates, la política catalana ja començava a endinsar-se en l’espiral on encara som ara, i que també va arrossegar el partit a un debat doctrinal, i identitari, entre la seva pulsió més catalanista i la més obertament espanyolista. Amb l’apogeu del procés, i després de tenir un paper determinant per entronitzar Sánchez, el ja líder del PSC va intentar capitalitzar el vot unionista menys crispat picant l’ullet a Societat Civil Catalana o donant suport a l’aplicació del 155. Les del 14 de febrer havien de ser unes eleccions propícies per a ell. Fins que unes enquestes internes van jutjar el contrari.
