Hora incerta a Tunísia

El cop de força protagonitzat fa una setmana pel president de Tunísia, Kaïs Saïed, que ha acaparat tot el poder després d’haver destituït el primer ministre i haver tancat el Parlament durant un mes, ha fet témer el triomf de la contrarevolució al país bressol de les “primaveres àrabs” i l’únic de la regió on la democràcia ha aconseguit sobreviure.

La crisi constitucional i política se superposa al deteriorament del quadre social i econòmic, agreujat per la deficient gestió de la situació sanitària provocada per la Covid-19. “El desbocament de l’epidèmia ha exacerbat un malestar preexistent que demanava explotar”, observa Le Monde en un editorial. La causa més profunda de la crisi cal trobar-la en “el fracàs de la democràcia tunisiana per millorar la vida dels seus ciutadans”, sentencia el Financial Times. Ja abans de la Covid-19, hi afegeix el rotatiu britànic, el país nord-africà “patia pobresa, atur –especialment entre els joves–, estancament econòmic i una escalada del deute. La pandèmia va arruïnar el negoci turístic i la mala gestió [sanitària] del govern va deixar el país amb la taxa més elevada de morts per càpita de tota l’Àfrica”.

El gest autoritari de Saïed, un reputat constitucionalista amb fama d’íntegre, va ser ben acollit per bona part de la població, cansada dels tripijocs d’una classe política que considera incompetent i corrupta. Ennahda, el partit islamista moderat majoritari fins ara al Parlament i que ha estat present en totes les coalicions de govern des de la caiguda del president Ben Ali, el 2011, “ha cristal·litzat la part essencial d’aquest ressentiment”, afirma Le Monde.

La maniobra de Saïed, que va justificar per “salvar” l’Estat i el poble tunisians, fa témer un retorn a la dictadura i a l’apagada d’aquest “far de la llibertat” en el món àrab que representa Tunísia, “el darrer illot de resistència” enmig del mar de “primaveres” fracassades, ofegades en cruentes guerres civils o derrotades per restauracions autoritàries.

Preocupa especialment el paral·lelisme amb el cop d’estat que el 2012 va enderrocar el govern democràticament elegit dels Germans Musulmans a Egipte i va dur al poder l’actual president, Abdel Fattah al-Sisi, amb qui el líder tunisià comparteix l’hostilitat cap a l’islam polític. I preocupa també la passivitat de la Unió Europea, incapaç d’ajudar a pacificar el nord d’Àfrica i acompanyar els tunisians en la seva transició democràtica. “Un buit aquí induiria inevitablement altres poders regionals a mirar de treure profit al pati del darrere d’Europa, com ha passat a Líbia”, alerta Tarek Megerise, del Consell Europeu de Relacions Exteriors, amb referència a potències com ara Turquia. Actuar a temps per impedir el caos o una deriva autoritària es converteix en un imperatiu. No només hi ha la democràcia tunisiana en joc, sinó l’estabilitat de tota la regió mediterrània.