No tot s’hi val!

Després d’anys d’observar el que passa al món pot arribar a semblar que ja ho hem vist tot i que res pot superar el que ha succeït fins ara. Però massa sovint la realitat supera l’imaginable i ens trobem amb fets incomprensibles per a la gent normal, per a la ciutadania que vol viure en pau i que creu en la solidaritat i en el benestar de les persones. Aquests dies, l’inimaginable és el que succeeix a la frontera de Polònia, que és també frontera de la UE amb Bielorússia. Sabem que hi ha milers de migrants que hi han arribat enganyats per les màfies i amb la voluntat facilitadora del govern de Bielorússia de situar-los davant les fronteres de Polònia i dels estats bàltics, per pressionar la Unió Europea amb la finalitat que s’acabin les sancions a Bielorússia endegades després de les qüestionades eleccions i les accions contra els dissidents. La reacció de la UE i del govern polonès ha sigut de contundència i de no cedir al xantatge i ha impedit que els emigrants traspassin la frontera de la UE, amb un cost d’imatge i pèrdua de credibilitat evident davant la ciutadania europea. El dilema era i és si s’ha de cedir davant el xantatge, obrint la frontera i deixant sense efecte les sancions, o si la UE i els estats afectats s’han de mantenir ferms amb les fronteres tancades. S’ha decidit la segona opció, que és molt dura i trista des del punt de vista humanitari, perquè tothom pot veure la lamentable situació que els toca viure als emigrants sota un fred infernal i sense cap servei. I ja hem vist que Lukaixenko, en constatar que la UE no cedia, va amenaçar de tancar l’aixeta del gas rus que arriba a la UE (en un 20% passa per Bielorússia), un altre xantatge que va tenir un suport tímid de Rússia, però que ara sembla totalment descartat. Una altra decisió que supera l’inimaginable: com un governant pot pensar a deixar bona part de la població europea sense gas en ple hivern. No tot s’hi val i no es pot cedir al xantatge, però tampoc s’hi val que es deixi sense una solució ràpida els desgraciats emigrants als quals la cobdícia d’alguns ha portat a aquest infern. Segurament hi ha europeus que no estan d’acord amb la contundència de la UE, que en aquests cas fa el que se li ha demanat altres vegades, que és fortalesa i contundència davant les amenaces i xantatges. La llàstima és que hi hagi uns afectats que no s’ho mereixen i que ja fa molts anys que pateixen. És per això que cal trobar una solució ràpida per a aquestes pobres persones perquè si no lamentarem les conseqüències de la inacció, com la mort d’un nen d’un any ocorreguda recentment. Per altra part, no es pot deixar com si res hagués passat i s’ha de continuar pressionant perquè la democràcia torni a Bielorússia, perquè també bona part de la població està patint molt negativament les conseqüències del règim autoritari. Accions d’aquesta naturalesa, que atempten contra els drets humans, no es poden deixar sense sanció. La comunitat internacional, els governs i la ciutadania no ho podem permetre. No tot s’hi val!