la CRÒNICA
Aromes de Montserrat
Soler revela que l'Església catalana té fil directe amb el Vaticà
A tres quarts de dues, la sala Josep Moragues del Born Centre Cultural és un bullidor de gent. La trobada amb el pare abat de Montserrat és, amb diferència, la que ha aixecat més expectació del cicle Moment Zero, la qual cosa evidencia l'interès que, més enllà de les creences pròpies de cadascú, tenen els sobiranistes per saber què pensa l'Església catalana del procés. No és estrany que sigui així; llevat del parèntesi protagonitzat pel tripartit, amb una aposta pel laïcisme, el catalanisme d'arrel cristiana ha governat el nostre país des de la transició. I en els moments més complicats, va comptar amb la complicitat i la valentia de destacats membres de la cúria. El record de l'abat Aureli Maria Escarré, evocat per Josep Maria Soler en la seva conferència, sura en l'ambient de la mateixa manera que ho fa el simbolisme de Montserrat, erigit en refugi del catalanisme durant els anys foscos del franquisme.
Els sobiranistes, doncs, tenen ganes de conèixer l'opinió d'una Església que fa temps que no diu res. O, més aviat, de saber si els bisbes i abats del país comparteixen el discurs d'una Conferència Episcopal Espanyola (CEE) que no para de manifestar-se a favor de la unitat d'Espanya, i que fa servir tots els seus canals –de televisió i de ràdio– per dinamitar el procés amb uns termes que, tal com ha afirmat Xevi Xirgo en el discurs de benvinguda, sonen a pecat i dels grossos. Josep Maria Soler en té prou amb els cinc primers minuts per tranquil·litzar una concurrència que respira alleugerida quan li sent dir que tots els esforços fets per la cúria d'aquí per fer comprendre la singularitat catalana “als altres germans catòlics dels altres pobles d'Espanya per tal que la puguin comprendre i acollir” no han servit de res.
L'abat de Montserrat fa un repàs històric als successius intents de l'Església en favor del reconeixement de la realitat catalana i del dret a decidir des de l'any 1985. Un repàs ple de cites rellevants i significatives, però poc apassionat i farcit de missatges entre línies que s'han de saber interpretar. El millor arriba al final, quan el director adjunt Jordi Grau li transmet un reguitzell de preguntes formulades pels assistents, que trenquen definitivament el gel i permeten descobrir un pare abat de fortes conviccions catalanistes que defensa la consulta, que critica obertament el discurs de la CEE i que revela que la comunicació entre l'Església d'aquí i el Vaticà ja no passa per Madrid. Una dada, aquesta última, força rellevant en un moment en què la diplomàcia ha de tenir un paper absolutament fonamental. A les quatre, els sobiranistes marxen tranquils i sabent que Montserrat, un dels grans símbols de Catalunya, conserva les seves Aromes, però també les essències.
