ANÀLISI
La gàbia rovellada
Era l'única opció per a la supervivència del partit que va liderar l'autonomisme
Diumenge 20 de gener del 2002. El pavelló de la Vall d'Hebron consagrava Artur Mas com a candidat de CiU al Parlament. La història és coneguda i fa així: l'encara president Jordi Pujol va robar els titulars al successor amb aquella vehemència gràfica contra l'oferta de José María Aznar perquè entressin al govern espanyol. El que els proposaven, segons Pujol, era entrar a la “menjadora”, convençuts que oblidarien les demandes de més autonomia com “els conillets quan els diuen tites, tites”. Per Mas, la temptació ministerial era com deixar-se atrapar per la “gàbia d'or”. Dotze anys després, la gàbia rovellada reposa a les golfes de l'hemeroteca, amb els vells diaris de l'autonomisme del peix al cove, i aquell jove candidat de tall prefabricat, ja envellit i visiblement dolgut, mata el seu pare polític des de la galeria gòtica del Palau de la Generalitat, amb la solemnitat de les grans ocasions. El quart dia posterior a la confessió de Pujol com a defraudador fiscal; el desterrament. Es podia haver fet de moltes maneres, però Mas va voler comparèixer per anunciar, va dir, la decisió més “tremendament complicada” de la seva carrera.
Era l'única opció per a la supervivència del partit que va liderar dues llargues dècades de desplegament autonòmic. En això coincidien sense fissures dirigents de CDC de tota mena i condició, encara colpits per la descoberta que els fonaments de la tan repetida proclama de l'IVA pujolià (idees, valors, actituds) tenia aluminosi als fonaments, i amb més o menys ànim d'acarnissament per la traïció moral sentida: calia actuar ràpidament i amb determinació. Mas no es va desvincular del llegat polític del predecessor, però en va deixar anar el llast delimitant els detalls de l'evasió fiscal al terreny privat de l'expresident i a les actuacions que emprengui la justícia. El líder de CDC proclamava divendres l'inici d'una nova etapa. Canvien els projectes polítics i les cares. Tant si l'autonomisme va tapar o no determinades corrupteles durant anys aquí i allà, el procés fa trontollar les bases sistèmiques i el partit de Pujol vol salvar els mobles mentre l'expresident se centra en la defensa judicial de la família que havia aparcat mentre governava.
