Successos

ANGELIQUE PFITZNER

LLICENCIADA EN FARMÀCIA, ESCRIPTORA I POETA. ORGANITZADORA DEL FESTIVAL LLORET NEGRE

“La novel·la negra és l’eina lliure per plasmar la realitat sense censura”

Autora de ‘Los niños del éxodo’, una ficció basada en la realitat del tràfic de persones a través de la qual vol remoure les entranyes i despertar les consciències

Nascuda a Munic, de pare alemany i mare espanyola, va arribar a Catalunya als 11 anys. Llicenciada en farmàcia, sector en què treballa, i apassionada per l’escriptura, es va donar a conèixer el 2012 quan va guanyar a Madrid el premi La Isla de las Letras de novel·la policíaca amb Compulsiva obsesión, la seva primera novel·la. La darrera és Los niños del éxodo, on s’endinsa en l’obscur món del tràfic de persones. Té un llarg currículum com a jutge literària de festivals, com el Black Mountain Bossost i el Matarranya Negra... Membre de la junta d’escriptors Lee o Muere, durant dos anys va dirigir el programa radiofònic Una hora con Angelique, i des de fa dos anys és organitzadora i comissària del Lloret Negre. Un currículum tenyit de negre.

Com es va fer escriptora?
Jo soc de ciències pures, però tota la vida m’ha agradat llegir i escriure. La meva mare tenia una biblioteca brutal i jo devorava els llibres. I des de petita sempre he tingut molta imaginació. M’explicaven històries i jo les transformava i canviava. Això havia provocat trifulgues amb la família perquè m’explicaven històries i jo les canviava... D’històries n’escrivia contínuament, però tot acabava a la paperera. No deixava que ningú les llegís i les llençava. Durant anys, fins al 2012, que vaig publicar Compulsiva obsesión i va ser premiada. Quan jo agafava els llibres de la meva mare per llegir mai havia imaginat que jo tindria la meva novel·la.
Per què llençava els relats?
Sempre tenia molta por del que diria la gent. Les meves històries sempre eren molt dures. Jo veia que allò dels finals dels contes de fades i que les princeses vivien en castells no lligava amb la realitat, on jo veia la meva mare (el meu pare havia mort en accident de cotxe) que treballava de valent per viure. I mai deixava llegir les històries. De fet, escriure és fer un camí en solitud, estàs només amb els teus personatges.
I què va canviar el 2012 perquè ‘Compulsiva obsesión’ no acabés trinxada i a la paperera?
Que la vaig deixar llegir a una amiga. La novel·la ara té 500 pàgines, però en tenia 700. Era la primera vegada que escrivia una història tan llarga. Allà hi vaig abocar molts dels meus coneixements de la carrera sobre drogues i psicologia per retratar el món de la drogoaddicció. I em vaig enamorar del protagonista i m’ho vaig passar molt bé escrivint. L’amiga lectora va considerar que la història era brutal, que retratava la realitat, i em va dir que l’havia de publicar. Vaig fer recerca per internet d’editorials de novel·la negra i vaig contactar amb cinc. Quatre de les cinc em van respondre que la volien publicar. I vaig triar la primera que em va contestar: Atlantis. I va ser premiada a La Isla de las Letras i el reputat psiquiatre i forense José Cabrera Forneiro, que era al jurat, em va animar a continuar escrivint. I li vaig fer cas, i van venir Eldha, caso cerrado, Big Bang 13, diversos relats inclosos en antologies... fins a Los niños del éxodo.
Parli’m de ‘Los niños del éxodo’. Està basada en la realitat?
Sempre em nodreixo de la realitat. La història és el resultat de dos anys d’investigació a partir de la famosa fotografia del nen mort a la platja. Una fotografia que és un muntatge. El nen va arribar mort però no el va portar el mar. Cap cos arrossegat pel mar arriba amb les sabates posades. A partir d’aquest nen vaig veure com els que arriben queden bloquejats darrere les tanques. Jo he fet el camí fins a Budapest i he contactat amb gent que ha estat en tota la ruta. Los niños del éxodo és de ràpida lectura i de difícil digestió. L’escriptura és veloç i vomites una gran quantitat de denúncia social. La literatura és l’única eina que amb llibertat absoluta fusiona el món imaginari i el món real, sense la censura que sovint pateix el periodisme. La novel·la ha de servir per remoure’t les entranyes, que no et deixi impassible. Les bones històries són les que no et deixen indiferent i t’obliguen a fer una anàlisi de consciència. Hem de reflexionar: de què tenim por? Els refugiats són persones com nosaltres que arriben fugint de les guerres. Són les nostres pròpies pors les que ens bloquegen.
Com se li va acudir organitzar el Lloret Negre?
Va ser el meu marit que em va desafiar per veure si seria capaç d’organitzar el festival a Lloret, on vivim. I m’hi vaig posar i ja hem fet dues edicions que han funcionat molt bé, i ara el repte és ampliar-lo amb tot el que sigui gènere negre: cinema, música, fotografia... Vaig guanyar el repte del meu marit, però no he estat sola. He comptat amb l’alcalde, Jaume Dulsat; el regidor de Cultura, Albert Robert; el de la Biblioteca, Jordi Sais; la directora de la biblioteca, Herminia Marco; el cap de la policia, Joaquim Martín; Tomàs Auchterlonie, la mà dreta del festival; l’hotel Marsol..., i tots els convidats, ponents, assistents... L’èxit és de la gent, la riquesa humana.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia