“A la gent li costa entendre que canviïs de sexe i t’agradin les dones”

No. La llei no ens empara, tot i que la llei de Catalunya és una de les més avançades d’Europa, però no està desenvolupada al cent per cent. I si, a més, a les oficines oficials et trobes funcionaris retrògrads i transfòbics, no hi ha manera. La solució va ser la pressió mediàtica. Però vaig haver d’aportar el certificat conforme ja fa dos anys que prenc hormones femenines i que pateixo disfòria de gènere, que aquí encara es considera un trastorn mental tot i que l’OMS ja ho ha retirat. La targeta de salut de la Generalitat sí que ja la tinc amb el nom de Laia. Però urgeix canviar el DNI, perquè quan l’ensenyo i em veuen la foto amb barba, a vegades es pensen que l’he robat o es peten de riure. Amb l’aspecte que tinc ara no puc fer servir el DNI.

Jo des de sempre havia notat que no estava a gust, però a casa et diuen que ets un home i que t’has de comportar com un home, i ho acabes amagant per la família. Però el 2012, quan ja tenia 38 anys, vaig decidir que ho havia d’arreglar i vaig començar a buscar informació fins que vaig contactar amb Transit, el servei de Benestar Social que dirigeix la doctora Rosa Almirall, que és qui m’ha ajudat molt, a mi i a moltíssima gent que es troba en una situació similar. Va començar atenent quatre persones i ara n’atén cap a un miler, la majoria joves, però ara també s’estan trobant molts casos de persones de més de 70 anys que, tancant un cicle vital, jubilats i amb un coixí econòmic, es decideixen a fer el canvi de sexe.

No és el mateix. Els transgèneres són transvestits que se senten del sexe contrari i els transsexuals, a més de sentir-se del sexe contrari, fan el pas d’hormonar-se i operar-se. I vull aclarir que la condició de gènere no té res a veure amb l’orientació sexual. Això a la gent els costa d’entendre-ho i et diuen: “Però si t’agraden les dones, per què et canvies de sexe?” Una cosa és com et sents tu i l’altra, qui t’atreu.

Sí que és dur. Jo vaig començar el procés el 2014. Primer em vaig treure la barba i em vaig sotmetre a la depilació làser i l’hormonació, que l’efecte que fa, en l’aspecte psíquic, perquè s’entengui, és com si tinguessis la regla, però en lloc de durar quatre dies és tots els dies de l’any. El tema de l’operació no la veig factible per diversos factors: a la sanitat pública hi ha una llista d’espera de 3 a 20 anys i es fan unes 7 operacions a l’any; a la privada és massa car per poder-ho assumir, i a més a més jo tinc diverses malalties i intoleràncies i tinc una discapacitat del 33% que no ho farien aconsellable.

Amb la meva mare ja fa molts anys que no tenim tracte, però ara ja ho deu saber perquè he sortit pertot arreu. El meu pare és gran i no se’n vol assabentar. La meva germana, més petita, i la meva neboda, que té 14 anys, ho van entendre a la perfecció i ho portem molt bé. Amb la neboda anem a fer compres juntes... Va ser molt divertit com se’n va assabentar la meva germana... Vaig haver d’anar a fer-me una prova a l’hospital i havia d’anar acompanyada. Va venir la germana. Allà em van posar la polsera que identifica els pacients i com que a la targeta sanitària consto com a Laia... I la meva germana ho veia i no deia res, no deia res... I al final l’hi vaig explicar.

No, no. Ni pensar-hi. Un dia anant en bus a Barcelona anava ruminat el nom de Laia i quan vaig arribar a la fundació em van dir si havia pensat cap nom, i vaig dir que rumiava Laia, i em van dir: “M’agrada, adjudicat!”

Jo sempre he treballat en hotels i els meus currículums anaven amb el nom d’Enric i quan vaig a les entrevistes els ho he d’explicar. El darrer lloc on vaig treballar, a l’hotel Margarit de Girona, on he fet una substitució, es van portar meravellosament bé i si bé al contracte vaig haver de constar com a Enrique, a tots els documents interns de l’hotel vaig constar com a Laia, i em vaig posar indumentària de dona. Ara estic a l’atur i ja presento els currículums com a Laia.