“El crim més imperfecte mai comès no s’ha resolt en 30 anys”

Vam trobar el que seria el millor regal que un criminal pot deixar a un investigador: les empremtes de tots els dits de la mà esquerra del presumpte homicida gravades en sang, la sang de la víctima, en una paret de l’habitació on hi havia el cadàver. Les empremtes també eren en un got i són perfectes, ben marcades. No hi havia dubte que teníem l’indici més valuós que pots trobar i comptàvem que seria qüestió d’hores o de dies que identificaríem el sospitós. Vam pensar que estàvem davant del crim més imperfecte que pot cometre un homicida, però han passat trenta anys i no ha estat possible localitzar el sospitós.

És inaudit. Resseguint les darreres hores de la víctima, tot feia pensar que les empremtes havien de correspondre a un noi àrab molt jove, vam suposar que algerià, perquè només s’expressava amb signes i un xic de francès, que havia fet treballs per a l’empresa de Bahí i que anava a pertot arreu amb ell i havia estat vist entrant al portal de casa seva, que tenia roba seva al pis... Però no hi havia fotos ni imatges d’ell, ni ningú sabia el seu nom. Només que li deien Caki. Havia de ser un noi sense antecedents i, pel resultat, no ha estat fitxat mai en tots aquests anys ni aquí ni en cap país d’Europa, perquè les seves empremtes no ha saltat mai als ordinadors. En aquests temps també podria haver mort...

No abandono. És com una espina que tens clavada. És un cas que vaig començar quan tot just feia uns tres anys que havia arribat a Girona, on he fet tota la meva carrera, i enfoques les investigacions amb la il·lusió de resoldre el cas. Són casos dels que no et deixen dormir, que vas al llit i li vas donant voltes, i més voltes... Per què no l’hem trobat? Si donat el cas, ara el localitzem, ell queda impune perquè el crim està prescrit, però m’agradaria trobar-lo i que expliqués què va passar, i així almenys poder donar una explicació als familiars de la víctima. Continuaré la recerca de les empremtes i faré un altre intent a través d’Interpol.

I tant! En dues dècades de treballar amb empremtes he identificat molts delinqüents, més de 500. La identificació per empremtes era la prova reina en les dècades dels vuitanta i els noranta, abans que aparegués l’ADN. Tinc ben guardat el llibre [el mostra] on anava anotant, dia a dia, per mesos, les identificacions que feia. També era clau en casos de cadàvers, en molts casos de suïcides, per certificar-ne la identitat. En una ocasió fins i tot vaig identificar el lladre que m’havia robat el cotxe, i un altre, que va robar el del meu pare. I recordo especialment un lladre que vam batejar com El persianes que ens va fer anar de bòlit durant molt de temps. Era de Badalona i sempre seguia un ritual: sortia de casa al vespre amb Vespa, s’aturava en algun local de prostitució del Maresme i després venia a Girona on esbotzava persianes de comerços i robava la caixa i petits objectes que traginava amb la vespa cap a Badalona. Tot i que teníem les empremtes, no hi havia manera d’identificar-lo perquè a Girona no el teníem fitxat. Fins que un dia vaig anar a Badalona i vaig repassar els arxius dels companys, i allà hi havia les seves empremtes.

Per empremtes vaig identificar un etarra que s’identificava amb documentació falsa. I com a curiositat... vaig haver d’agafar les empremtes al bisbe Jaume Camprodon. No perquè ell fos sospitós de cap delicte, sinó perquè van entrar a robar a la residència episcopal i era necessari agafar les seves empremtes per descartar les de l’escena que no corresponien als lladres. El bisbe va entendre molt bé la situació. S’ha de descartar la gent no sospitosa. En una ocasió ens vam trobar amb un escenari ple d’empremtes, i va resultar que moltes eren de la jutgessa, que no havia pres precaucions a l’hora de fer la inspecció. En la investigació criminal és clau la inspecció de l’escenari, i totalment imprescindible anar-hi. S’ha de veure in situ, Els indicis prenen una altra força.