Lluís Cruset, el fotògraf que volia ser lliure

Tot just acabàvem d’homenatjar Miquel Ruiz Bragues, el fotoperiodista tossut i solidari, mort el 5 de febrer, ens arribava la mort de Lluís Cruset, el fotògraf rebel i inconformista que, com en Bragues, havia format part, des de les acaballes del segle passat, de l’equip de fotògrafs de capçalera del diari i amb qui tantes bones estones i xerrades havíem compartit al quarto fosc de revelat de l’antiga redacció del carrer Figuerola de Girona. En aquella estança on un dia van entrar per sorpresa uns guàrdies civils de paisà –els que fèiem policial vam reconèixer que un era aquell condemnat per tortures– i es van endur detingut Lluís Cruset. Havia caigut en un parany i havia recollit un paquet que li va fer perdre la llibertat, el que més anhelava en Cruset, el fotògraf a qui no li agradava gaire que el manessin. Una llibertat que li va tornar la magistrada Margarita Robles (avui ministra) gràcies a la perícia del lletrat Carles Monguilod i el suport de Joan Vall Clara, que li va assegurar la feina a les files del diari. I en Cruset va poder tornar a captar el món amb la seva càmera amb llibertat. Com que no li agradaven gaire els lligams, en lloc de viure tancat entre quatre parets (ja prou dies, vuit mesos, havia passat en una cel·la superpoblada a la Model) va optar per instal·lar-se en un vaixell, que li permetia viure i moure’s amb llibertat.

El juny del 2006 vaig aconseguir que Justícia ens donés autorització per entrar a la Model per fer un reportatge sobre el geriàtric de la presó, el mòdul on tenien reclosos els preventius i condemnats més vells perquè, per si no ho sabíeu, és mentida que els vells es lliuren de la presó per vells. El fotògraf que em va assignar el diari per acompanyar-me va ser en Lluís, que llavors estava destinat a la redacció del diari a Barcelona. Va venir fins a la porta de la presó en bicicleta, ja anava sobre dues rodes abans que a Barcelona proliferessin aquests laberíntics carrils bici. Un cotxe l’hauria lligat massa, la bicicleta el feia més lliure. Vam fer tots els tràmits, que no són pocs, per entrar a la presó, degudament acompanyats d’una representant de premsa del Departament de Justícia, i un cop a dins, el director, Antonio Gutiérrez, ens anava a guiar per les galeries però en Lluís ja s’ocupava d’anar-me explicant per on trepitjàvem. “Veig que tu ja la coneixies, la presó”, va replicar el director. “Sí, és que jo ja hi havia estat!”, va respondre en Cruset sense més explicacions, cosa que va deixar el director convençut que ja devia haver-hi fet algun altre reportatge. No el va pas identificar com a ex-pres. Va ser divertida, l’escena. Vam fer el reportatge amb normalitat i en Lluís va poder retratar els presos vells que s’hi van avenir i jo vaig parlar molta estona amb els que van voler parlar. Ens va fallar el degà, el més gran llavors, en Joan Sesplugues, que estava a punt de fer els vuitanta i estava pres per l’assassinat de la psicòloga Anna Permanyer. Però vam copsar bon material i en Lluís ja tenia ben retratat en Sesplugues del dia que el van dur al jutjat. Ja podíem marxar. Però quan ja érem a punt de sortir, en Cruset s’ho va repensar i va proposar que ens quedéssim a dinar al restaurant de la Model. La responsable de premsa que ens acompanyava no en va voler saber res, de menjar dins la presó, i va marxar, però jo vaig acceptar la proposta. Aquest cop en Lluís va poder exercir la llibertat de quedar-se al lloc on havia estat privat de llibertat. El dinar va ser molt barat i l’experiència, molt interessant. És un dels episodis que recordo amb més simpatia d’en Lluís, a qui vaig perdre la pista quan va decidir deixar la feina de fotògraf i desamarrar el vaixell de la costa catalana, va travessar l’Atlàntic sol per aventurar-se a viure lliure a les Amèriques fent viatges per a turistes. I altre cop, un maleït paquet que traginava amb un vaixell i que la DEA va trobar li va tornar a fer perdre la llibertat. Aquest cop als Estats Units. Va demanar el trasllat a una presó espanyola però no va ser fins fa poc, quan el va atrapar una malaltia sobtada i fulminant, que els americans van enviar-lo de tornada sense gaires miraments. Va morir a Madrid sense poder tornar a gaudir de la llibertat i el van enterrar a Figueres sense un funeral a ritme de Champeta, tal com va expressar que seria el seu desig en una entrevista a El Periódico publicada el 2017. Feu sonar i balleu una Champeta en honor d’en Lluís. Mai és tard.