El ròssec que deixa el suïcidi

Dijous en Martí, un noi de 23 anys, va pujar fins al san­tu­ari del Far, va fer una tru­cada i es va llançar pel cin­gle. Una cai­guda mor­tal de neces­si­tat. Els equips d'emergència van tro­bar el seu cos el mateix dijous al ves­pre però no el van poder treure fins diven­dres, quan ja era clar, i van haver de mobi­lit­zar un helicòpter i tot. El res­cat es comp­ta­bi­lit­zarà en les estadísti­ques dels res­cats de mun­ta­nya i en Martí pas­sarà a ser un número més en les estadísti­ques dels suïcidis. L’any pas­sat l’Ides­cat va comp­ta­bi­lit­zar 607 per­so­nes que s’havien suïcidat a Cata­lu­nya. Si fem la com­pa­ració amb els morts d’acci­dent de trànsit, sem­pre fent ser­vir les dades ofi­ci­als, com­pro­vem que a les car­re­te­res van morir 157 per­so­nes. No costa gaire, doncs, de veure que els suïcidis són molt més que el tri­ple, gai­rebé el quàdru­ple, que els morts d’acci­dents. El suïcidi és una autèntica xacra mirat en glo­bal. Un pro­blema de mal afron­tar. En Narcís Bar­da­let, el forense que ha vist cen­te­nars de mort vio­len­tes (un suïcidi és una mort vio­lenta), el filòsof de les dites sàvies, defi­neix el suïcida com “un valent davant la mort i un covard davant la vida”. Sem­bla encer­tat. També se li ha de donar la raó quan diu que els suïcides juguen amb un avan­tatge perquè són els únics que deci­dei­xen quan, on i com morir i poden dei­xar les coses arre­gla­des (tes­ta­ments, volun­tats escri­tes...). És cert. Però la reflexió encara més encer­tada que li he sen­tit, al savi forense, és que els suïcides dei­xen un ter­ri­ble ròssec a les per­so­nes del seu entorn, un sen­ti­ment de cul­pa­bi­li­tat. Aquesta mor­ti­fi­cació social, que con­ver­teix la família del suïcida en vícti­mes, no surt a les estadísti­ques. La per­sona que va rebre la dar­rera tru­cada del noi que es va tirar al Far serà víctima d’aquesta situ­ació per sem­pre. En alguns casos, les per­so­nes pròximes al suïcida no volen adme­tre que la mort hagi sigut voluntària. I a vega­des pre­nen ini­ci­a­ti­ves per evi­tar que se sàpiga o emmas­ca­rar la causa de la mort. Un cas extrem va pas­sar a Calonge el 2011. Un home sep­tu­a­ge­nari que vivia en un mas va aparèixer mort davant de la casa. Havia mort d’un tret d’arma de foc. Quan la poli­cia i la comi­tiva judi­cial van anar a fer l’aixe­ca­ment del cadàver van com­pro­var que no hi havia cap arma al cos­tat del cadàver. La con­clusió va ser, doncs, que algú li havia dis­pa­rat i havia fugit. Es van posar a inves­ti­gar la mort com a cri­mi­nal i el jut­jat va decre­tar el secret de sumari. Però s’equi­vo­ca­ven. Després de diver­sos inter­ro­ga­to­ris i de caure en con­tra­dic­ci­ons, els fami­li­ars van adme­tre que l’home s’havia suïcidat amb una arma que s’havia fabri­cat ell mateix i que l’arma se l’havien endut ells perquè no volien que se sabés que s’havia suïcidat. Els aver­go­nyia tenir un suïcida a la família. S’esti­ma­ven més que la gent pensés que l’havien assas­si­nat. Els podrien haver encau­sat per simu­lació de delicte i ocul­tació de pro­ves, però els Mos­sos i el jutge van ser benèvols i van enten­dre el seu estat d’ansi­e­tat. I els van veure com el que també eren, vícti­mes. Hi ha casos en què els suïcidis també s’han de con­si­de­rar casos de violència vicària, tot i que es ten­deix a fer ser­vir només aquesta ter­mi­no­lo­gia en casos de mas­clisme. Quan un home mata el fill per mor­ti­fi­car la mare. Això va ser el cas del pare holandès que el setem­bre del 2008 va llançar la seva filla també pel cin­gle del Far i després es va llançar ell. Un acte cruel, sens dubte, per tur­men­tar la mare de la nena. Víctima per sem­pre. Ja tenim ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zat el 10 de setem­bre com el Dia Inter­na­ci­o­nal de la Pre­venció dels Suïcidis. És un pas perquè deixi de ser tabú, però que no s’obli­din les vícti­mes vives, les que patei­xen el ròssec que ha dei­xat el suïcidi.