Rosa, la (poli)facètica

Tot­hom que ha anat algun cop al mer­cat d’Olot dels dilluns recor­darà haver-hi vist ron­dar una dona amb els cabells rin­xo­lats, que sol calçar botes encara que sigui estiu, i ves­tir samar­re­tes sense màniga encara que faci fred, que camina amb pas lleu­ger entre les para­des, amb una mot­xi­lla a l’esquena i que a vega­des va xer­rant tota sola. No es cap beneita ni cap hippy. Es comu­nica amb auri­cu­lars amb la cen­tral de la poli­cia. És una agent camu­flada que posa a rega els car­te­ris­tes amb molta eficàcia i encara més devoció. És la Rosa, l’agent 460 de la Poli­cia Muni­ci­pal d’Olot. La que encara que patru­lli uni­for­mada es posa a ballar enmig dels gegants i els cava­llets per donar pas a les Fes­tes del Tura. Hi ha moments que els pro­to­cols s’han de tren­car. Huma­nitza la poli­cia. La Rosa, la que el 10 de maig del 2023, men­tre decla­rava en un judici a l’Audiència de Girona, es va posar a plo­rar de pena per la víctima i de ràbia con­tra els acu­sats, en veure’s a venir que una vil estafa a un ancià que va aca­bar arruïnat que­da­ria impune. Però que no es con­fon­gui ningú. Les llàgri­mes que vessa l’agent 460, prima i escar­da­lenca, són de bon­dat cap als des­val­guts, no de debi­li­tat. És valenta i fins i tot un pèl temerària. Ho saben alguns mal­fac­tors que s’han tro­bat cara a cara amb ella i han aca­bat amor­rats a terra i emma­ni­llats. No suporta les injustícies i no s’arronsa davant de les adver­si­tats, i sem­pre defensa els més dèbils. El 29 d’octu­bre, la Rosa Vila­seca Marcó, en un acte solemne a l’Ajun­ta­ment de Girona, va rebre el premi Girona Orgu­llosa 2024, un guardó que con­ce­dei­xen la comissió unitària 28 de Juny i l’Ajun­ta­ment de Girona a les per­so­nes que s’han des­ta­cat en la defensa de les per­so­nes del col·lec­tiu LGT­BIQ+. Ningú dubta que ella, que forma part del Grup de Les­bi­a­nes de Girona i de Gai­les­pol, defensa amb dents i ungles qual­se­vol conat de dis­cri­mi­nació cap algú d’aquest col·lec­tiu o qual­se­vol per­sona vul­ne­ra­ble. Solidària de mena, després de rebre el guardó, se’n va anar de voluntària cap al País Valencià. Armada amb una escom­bra i uni­for­mada amb botes d’aigua i una mas­ca­reta, va tre­ba­llar sense des­cans durant tres dies tra­ient fang i por­que­ria dels car­rers de diver­sos pobles, com Pica­nya i Pai­porta, afec­tats per la dana. El seu espec­tre soli­dari és molt ampli. Se la pot veure amb samar­reta rosa cor­rent una Onco­trail, o tre­ba­llant de voluntària en qual­se­vol racó on se la neces­siti. Les face­tes d’aquesta dona indes­crip­ti­ble no s’aca­ben aquí: és una vir­tu­osa dels fogons i en el món de la gas­tro­no­mia s’ha fet un nom. La xef Rosita pre­para exqui­sits plats per a degus­ta­ci­ons en esde­ve­ni­ments de gent boca­fina i gus­to­sos arros­sos, la seva espe­ci­a­li­tat, per ati­par un regi­ment. I si us sem­bla que la veieu pas­sar a cavall d’una Har­ley, no us equi­vo­queu. És ella, la Rosa moto­rista. I encara me’n deixo face­tes.