Una Catalunya plural

Fa pocs dies em va arribar una informació curiosa que em va sorprendre força: el segon nom més posat el darrer any a la província de Girona ha estat el de Mohamed. Informació que, sens dubte, sobta, però que si ens hi parem a pensar, ens obre un gran debat sobre un tema important, preocupant i alhora problemàtic com és el de la immigració. És cert que s’ha d’anar amb molta cura quan es tracta aquest tema, ja que al mínim comentari mal expressat, que critiqui algun punt relacionat amb la immigració, et salten al coll titllant-te de xenòfob i racista; ara bé, penso que s’ha de tenir el valor d’afrontar aquest debat sense por i això és el que pretenc amb aquest text.

Partiré de la idea que la immigració massiva, actualment, és un problema; i això ho sap l’esquerra, la dreta, el centre i els extrems. Tradicionalment, els sectors més “esquerrans” o socials s’han mostrat a favor de la immigració; si em permeten posicionar-me, jo hi estic a favor, trobo que és necessària la multiculturalitat, i, alhora, en el món en què vivim, és inevitable. La dreta, en canvi, sempre ha estat més lligada al nacionalisme, a la defensa d’unes persones d’un lloc determinat, i s’han mostrat més escèptiques davant els avantatges de la immigració. Al llarg d’aquests darrers anys, el tema de la immigració s’ha deixat de banda, en gran mesura, i en la meva opinió, perquè era un tema conflictiu de tractar, sobretot, com he dit, per part dels partits d’esquerres, que veien que era un problema però no hi trobaven solució. Analitzem la història recent d’aquest país per veure més clarament la situació actual.

Al llarg de moltes dècades del segle XX, Catalunya ha estat una Comunitat Autònoma receptora d’immigrants, primer d’Aragó i, posteriorment, d’Andalusia. A finals de segle XX i principis del XXI, Catalunya, i, en general, l’Estat espanyol, ha rebut immigració procedent de països de l’est d’Europa, d’Orient llunyà i del nord d’Àfrica, a més de la que ha arribat dels països europeus més desenvolupats, fins el punt que, avui en dia, hem arribat a un punt on això no és sostenible. El context de crisi i el gran augment de la immigració han saturat l’Estat que ja no pot fer front de la mateixa manera que ho feia anteriorment a les necessitats dels seus ciutadans. En altres paraules, en el context actual l’Estat del benestar ha arribat al seu límit. Ara bé, cal mirar enrere per entendre aquesta situació: resulta que fa més d’una dècada, quan governava el Partit Popular, el Sr. Aznar va tenir la il•luminació del neoliberalisme caigut del cel. Tot va començar a créixer com una gran bombolla, el sector de la construcció funcionava (quins temps aquells!!), i, lligat a això, hi havia llocs de treball per un tub. En aquell moment, tota la immigració que arribava a Espanya era absorbida pel mercat de treball; els nouvinguts tenien treball i un sou amb el qual viure i alimentar les seves famílies, i l’empresari gaudia de mà d’obra barata. Posteriorment, quan la bombolla va petar i amb això la construcció, el mercat va deixar d’absorbir progressivament tota aquella gent que abans si que podia absorbir; per altra banda, la dinàmica de la immigració continuava. En aquest context arribem al moment actual: què passa, ara que ja no hi ha treball ningú els vol? La cosa no va així, o millor dit, les coses no haurien d’anar així. En tot cas, ens trobem amb un problema, que no són els immigrants, sinó la saturació que té l’Estat per garantir la supervivència dels pilars fonamentals del benestar de la ciutadania; un problema del qual en som culpables nosaltres mateixos com a ciutadans, i els polítics en especial, per haver actuat de forma despreocupada durant tants anys.

Teòricament, al problema, solució. Jo, en aquest cas, no la tinc. Els partits
tradicionals, sembla ser que no es mullen i tampoc tenen solució. I aquí és on determinats partits han vist la llum. I és una llàstima que, per manca de voluntat alhora d’afrontar aquest problema, les solucions les aportin només els partits més extremistes de la dreta; i és que, per culpa de certes polítiques ara tota Europa ha d’aguantar als seus Parlaments estatals la ultradreta més hitleriana durant, almenys, 4 anys. I fa ràbia, molta, perquè són partits que, en realitat, l’únic que fan és veure el problema, jugar amb els ciutadans que perden dia a dia els seus llocs de treball, utilitzant la demagògia barata i el populisme, relacionant, per exemple, immigració amb delinqüència. En quant a les solucions, proposen mesures molt radicals com són el tancament de les fronteres i l’eliminació de tota la immigració il•legal mitjançant el repatriament d’aquests immigrants.

Veig un segon problema de la immigració actual, i aquest és la integració de les diferents cultures que conviuen en un mateix territori i han d’encabir-se en una mateixa societat. Tots som diferents, tenim cultures diferents, defensem valors diferents, tenim creences diferents, costums, tradicions etc., i gràcies a déu (no importa quin) que és així. Aparentment això és el millor que li pot passar a una societat; si, si es gestiona bé. Penso que seria injust dir que hem fallat en aquest punt, perquè es tracta d’un procés, llarg i complicat, del qual encara estem al començament. Crec que sobre això és important destacar dos factors principalment importants en aquest procés. El primer és l’educació, a través de la qual s’ha de dur a terme fonamentalment aquesta integració; personalment penso que s’està fent una bona feina, a nivell de l’escola pública, donant accés a tot ciutadà i apostant per la barreja en tot moment, acceptant la multiculturalitat, però alhora ensenyant la cultura, la llengua i els costums d’aquí. El segon punt és el problema, allò que alenteix aquest procés: les religions. Penso que immigració va lligada inevitablement a noves cultures i noves religions. I estic en contra de les religions, perquè ens separen. Les religions tenien sentit fa 2000 anys, ara ja no. O sinó, que algú m’expliqui perquè ha d’estar la dona reprimida d’aquesta manera en la religió musulmana. O perquè la religió cristiana ha d’estar en contra del divorci, o del matrimoni homosexual. No ho entenc. Amb tot, el que vull dir és que les religions no tenen cabuda en el model de societat occidental que busquem, i determinades tradicions de determinades religions són aparentment xocants pels ciutadans, i això crea sens dubte un refús o, en tot cas, un allunyament, una sèrie de prejudicis entre persones que no aporta res de bo al desenvolupament social d’un país pel qual, en el fons, tots volem el millor. Tot passa, en realitat, pel respecte i la tolerància, l’acceptació de les diferències i, per part de tot, una certa adaptació.

Un últim punt que m’agradaria destacar abans d’acabar; lluito i defenso la igualtat entre persones, el dret a ser tractat de la mateixa manera tot i la cultura, la religió, la llengua o el color de la pell, tant se val. Ara bé, penso també que tot dret comporta unes responsabilitats i obligacions que s’han de complir. Hi ha gent que només culparà de no complir amb determinades responsabilitats i obligacions als immigrants (pagar els impostos i declarar tots els diners, fer un ús raonable de les prestacions socials, etc.). Jo culparé a tots. No és just estar culpant determinats individus, establiments d’immigrants de complir amb el que els toca i correspon quan aquí tot empresari fa el que pot per no declarar tots els seus diners a hisenda. D’aprofitats també en tenim aquí, i precisament són els que critiquen. I és que no es pot començar a canviar si no ho fem des dels valors.

Tornem

Després d’uns mesos, tornem a ser aquí. I tornem a ser aquí amb més forces que mai. Tornem amb ganes de seguir defensant els nostres valors, aquells amb els que hem crescut , les nostres idees, que ens acompanyen cada dia, en cadascuna de les nostres decisions; tornem amb ganes de criticar allò que no ens agrada d’aquesta societat i lloar el que creiem que es fa bé. Tornem per discutir sobre el dia a dia, sobre la història, sobre la política, sobre tot el que ens envolta. En definitiva, tornem per compartir amb els nostres lectors el que realment ens preocupa, i ho fem sabent que tenim, tots els individus, sense excepció, una gran responsabilitat davant la situació actual, i que depèn de la voluntat de tots canviar-la.

De vegades, per molts motius, un no té prou estris com per canviar una situació sol, però alhora sent la responsabilitat d’actuar perquè és alguna cosa que l’inclou i el preocupa. Aquest tipus de persones som nosaltres; ens sentim impotents davant la immensitat del que tenim al davant, i per això hem buscat una manera d’expressió senzilla i útil per mostrar la nostra disconformitat. Però volem que això creixi, que es faci gran, que l’èxit potencial del projecte, l’ambició, les ganes i la fe que hi tenim, es facin realitat; i per això necessitem de la vostra ajuda, estimats lectors.
Volem que vosaltres sigueu nous protagonistes aquí, que escriviu i mostreu les vostres idees, les vostres solucions, disconformitats etc.

Volem, entre tots, aconseguir moure la gent; volem que la gent que sap que aquesta no és la societat que vol, pensi, critiqui, exposi les seves idees per canviar i, sobretot, que actuï. És per aquesta raó que un grup de joves disconformes vam decidir crear aquest petit bloc, perdut enmig d’una gran xarxa. I volem actuar nosaltres també. Perquè hem estat ensenyats així: si no t’agrada una cosa, lluita per canviar-la, sacrifica’t per allò que vols i defensa-ho fins al final. I això és el que hem vingut a fer, lluitar per canviar aquest circ. Perquè no és això el que cerquem. No és això.
Benvinguts al paradís de nou.

EUA

Aquest és, malgrat ser la primera potència mundial, un país de bojos.
Per començar, només caminar pels carrers, la quantitat de gent boja que un pot arribar a trobar és inmensa. És increïble, no és alguna cosa que esperes en el "país més evolucionat" (no segons els estudis, està clar, sinó per la cultura popular). Està clar que en aquest sentit, queda molt camí per recórrer. Serà la dependència que està evolucinant la societat americana envers el que ells en diuen "prescription drugs"; antidepresius o coses per l'estil? S'ha demostrat que un abús d'aquestes substàncies pot, de fet, tornar-te un pel boig. O serà, per contra, la pobresa, i totes les dificultats que hi van associades? En aquest sentit, la població americana també pateix molt. La proporció de pobresa és increïblement alta per a ser el que anomenem un dels països desenvolupats.
D'altra banda, hi ha lleis que resulten ridícules per als ulls d'un europeu. En la majoria d'estats de EUA, l'edat per a poder conduir és de 16 anys. Això resulta lògic; els cotxes automàtics faciliten la tasca del conductor. Però continuem. Qualsevol ciutadà té dret, havent complert els 18 anys, de tenir una arma, però en canvi, no pot prendre una cervesa fins als 21. Què, perdò???!!! Realment un noi de 18 anys té el sentit de la responsabilitat suficient com per tenir una arma?
En tot cas, hi ha aspectes que són insuportablement il·lògics, que no tenen sentit. El dret de, si algú ha entrat a la teva propietat, poder disparar-lo? Això és correcte? I en canvi, és legal. Ja no és allò de 'ull per ull', que de per si és detestable, sinó que aquí pots matar-lo, cap problema.

Amics, si aquest és el nostre model de vida, anem ben encaminats.

Amigos de la revolución

Cuando alguien habla de revolución, por lo menos yo, pienso en la temporalidad. Una revolución, por ella misma, ¿cuanto dura? Coincidimos que una revolución es un cambio drástico en la manera de pensar, de hacer y organizar algun o todos los ámbitos de una socidedad. Debido a un cambio en un colectivo de la sociedad, o simplemente a un cambio en la globalidad de la sociedad, los valores ancianos, o anteriores chocan contra los nuevos valores sujetos a este cambio. Después de este choque, lo que pacíficamente se llamaría transición, se convierte de nuevo en un periodo de paz (siempre que no se suceda una guerra - como el caso de la revolución franquista contra la República -). En la paz, los nuevos modelos son instaurados. Esto es lo que ha solido pasar hasta el momento. De todos modos una revolución no tiene porque tener fijados un inicio y un final. En Cuba, por ejemplo, Raúl Castro sigue pidiendo unidad en la Revolución en estos tiempos difíciles, y más para un país que no acaba de encontrar su lugar entre tantas trabas: una revolución cubana que se inició en el 59 y que sigue buscando estabilizar el periodo pos-revolución. Es a este punto donde quería llegar. Cuba lleva mas de 50 años en revolución, no tan activa cómo debió ser en un inicio, pero revolución a fin de cuentas. Me da la sensación, y solo la sensación, que antes de hacer una revolución, debemos saber cómo implantar algo nuevo, no sólo cómo quitar algo antiguo. Claro, promover una revolución es difícil, pero más difícil es saber que hacer luego de la revolución. Que cada paso sea un acto de convencimiento está bien, ¿pero de que estás convencido? La transición no viene dada, ni caída del cielo. Me refiero que está bien estar seguro de que algo no funciona y de que se debe cambiar, pero no estaría de más estar también seguro de qué hacer después de cambiar las cosas.

Las revoluciones nos han hecho cambiar y evolucionar, muchas veces porque el sistema era insostenible. Nadie niega que a veces las revoluciones son la solución, y otas el problema. Aun así, si piensas que la democracia, el capitalismo, el sistema, no funciona espera, no vayas tan rápido. Antes de ponerte en contra y declararle la guerra encuentra la solución y desmontalo teóricamente. No me posiciono en contra de las revoluciones, porque a veces son necesarias, pero es cuando son necesarias y no sabemos que hacer que nos encontramos con el problema: "Vale, hemos hecho la revolución, ¿y ahora?"

Vaga

30 de juny de 2010: Ferrocarrils de la Generalitat decideix convocar una vaga que ni pot dir-se realment vaga, i només suposa una reducció al 50% del servei habitual a les hores puntes. Bàsicament, enfocada a fastiguejar tots aquells treballadors que, seguint les premisses d'un govern 'progre', havien substituït el cotxe com a mitjà de transport al lloc de treball i havien optat pel tren, molt més ràpid, còmode i ecològic. En principi, una vaga que l'únic que provocarà serà que els passatgers hagin d'apretar-se una miqueta més dins els trens. És a dir, incomoditat.

Arriba el dia, i a les 19:00, la situació és deplorable. Els trens han estat gairebé aturats a tota la zona de Barcelona (línia del Vallès), i només s'ofereixen trens a molt baixa freqüència entre Les Planes i la resta d'estacions en direcció Terrassa i Sabadell, i un autobús per a comunicar Les Planes i Sarrià. A partir d'allà, el desert. Els 'piquets' han optat per a protestar pintant els trens, aturant-los com sigui (per fi veiem què han après de la seva formació en el sector). I la conseqüència és que molta gent que o bé torna de treballar o bé s'hi dirigeix es queda penjada en estacions que representen per a ells el cul del món (Les Planes, Sarrià (quantes línies de metro hi ha a Sarrià?)). En resum: un país 'en vies de subdesenvolupament'.

Ningú discuteix el dret de vaga dels treballadors; per això es va lluitar durant molt de temps allà al segle XIX. Però en aquell mateix temps es va configurar una mena de 'contracte social', en què s'especificava que els obrers tenien dret a vaga, sempre que aquesta fos avisada. Sí, és legal. Ara bé, els sectors públics imprescindibles com la sanitat, el transport o la policia han de prestar uns serveis mínims a la població, cosa que resulta lògica i que no crec que ningú s'atreveixi a discutir. En tot cas, és imprescindible especificar quan i com s'esdevindrà la vaga, i crec que tots podem imaginar-nos exemples de les possibles repercussions d'una vaga no avisada.

Per això, la vaga d'avui em sembla, en primer lloc, il·legal. No segueix les lleis que durant tants anys els obrers han lluitat per instaurar. En segon lloc, immoral, ja que representa una falta de respecte per a aquell usuari/a que ha confiat en el servei i s'ha cregut, il·lús, la informació que li havia arribat. A més, deixa, com ja hem dit, una gran quantitat de gent 'penjada', sense quasi bé solucions.

I en tercer lloc, deixant de banda ja les consideracions sobre si la vaga és o no legal o moral, es tracta d'una protesta totalment ineficient. Potser és una eina dels funcionaris per a pressionar el govern, però el govern depèn molt més avui en dia de la majoria de població i, en tot cas, dels experts que treballen en les mesures a prendre. Per tant, l'únic que aconsegueixen és que la societat se'ls hi posi en contra, ja que aquesta és la reacció directa quan l'individu és 'putejat' d'aquesta manera. Només provoquen descontent, i perden el poc suport de què gaudien, tenint en compte que el funcionariat és bàsicament un paradís al qual només resulta costós d'accedir-hi (després de les oposicions, és casi impossible perdre la feina, si no m'equivoco). I aquest descontent de la població no va dirigit cap al govern, sinó cap a ells mateixos, cosa que encara empitjora la seva situació.

La conclusió de tot plegat és que estem en un país en què no sabem ni protestar, en què el govern imposa mesures discutibles i la resposta per part dels afectats és decidir de fastiguejar a la resta de població.

Un país donde la gente se toca los huevos a la primera de cambio y encima cree que está en pleno derecho de hacerlo.

Decència, si us plau, decència

La passió d’una selecció, d’un país sencer, bé, casi sencer. A mi que no em prenguin el pèl. Això no és passió, ni per una selecció ni per un país. O potser és la passió portada a l’extrem, és igual. Em sembla perfecte que cada persona tingui les seves ideologies, les seves formes de pensar i els seus sentiments. El que no es pot acceptar són algunes de les maneres d’expressar aquests estats d’ànim. De fet, i ara ho explicaré, encara em costa de creure el que acabo de veure al mig de la Diagonal de Barcelona, mentre tornava tranquil·lament a casa.

Ens situem a Diagonal amb Avinguda de Sarrià, allà on està l’Starbucks de l’Illa. Sentim crits, molts crits, i moltes banderes espanyoles també. Aparent sentiment per un equip, molt respectable; com molts de nosaltres faríem si Catalunya jugués una competició de tant alt nivell, o, sense anar tant lluny, quan el Barça va guanyar la lliga ara fa un parell de mesos. Ara bé, sempre arriba el moment en què el got vessa, i pel que sigui, algú es passa de la ratlla, i obviament tothom si afegeix. Gent saltant per sobre els cotxes, amb càntics força extremistes, vandalisme pur al cap i a la fi. Això és el que és inacceptable. I és cert que podria haver fer aquest text quan es vàren produir altercats a Canaletes, però no vaig fer-ho. I segurament se’m criticarà això, però no m’importa. Tampoc pretenc criticar gaire més això, perquè no val la pena, i cadascú és capaç de extreure les seves conclusions, segons el que consideri correcte.

Un company m’ha recomanat de trucar els mossos, que per causes desconegudes no eren allà a l’hora. Sembla inexplicable, oi? Els mossos d’esquadra, sempre tant treballadors, sempre tant puntuals, sempre tant compromesos amb la societat. Té collons l’assumpte. Mira que feien soroll aquesta gent eh…Ni un hi havia. Quan hem trucat ens han dit que ara anaven cap allà, ja veurem si és veritat.

En fi, ja veurem com acaba això, esperem que de la millor manera possible, és a dir, sense violència, sense destrosses i tothom a casa seva celebrant la victòria espanyola, la victòria del futbol, de la vertadera passió per l’esport, aquella que és capaç d’unir el que sembla impossible d’unir. I no la victòria de quatre desgraciats.

Aquí, el que guanya les eleccions no governa.

No hi ha discussió possible: no és això el que volem. El que et proposo ara és: n’estem segurs que no és això el que es vol? Vull dir, la gent del carrer, què vol?

Sento ser tan cínicament sincer però em temo que no volen res, em temo que aquesta aparent apatia generalitzada, en el sentit més allunyat possible de les connotacions positives que tenia a l’ origen estoic de la paraula, cada vegada té un caràcter menys aparent i una concordança amb la realitat creixent. Deixa’m començar per la inegable crisi vocacional entre els estudiants, que només contemplen les opcions de Administració i Direcció d’Empreses i Dret. I, si us plau, deixa’m continuar per la situació política i quedar-me aquí. Sembla que, en general, no s’ha entès el principi més essencial i primordial de la democràcia; només un raonament deductiu lògic: si li concedim el poder al demos, estem assumint ja d’entrada, no només que el demos està interessat en gestionar aquesta potestat, sinó que també conjecturem que hi ha una conscienciació i un sentiment de responsabilitat. Doncs, clarament, el nostre poble no està preparat per assumir tal compromís; la democràcia requereix implicació, tenim tot el dret a exigir als polítics que facin de polítics, però si no és així, en gran part, la culpa la tenim els votants. Hauríem de reclamar polítics formats, competents, implicats, apassionats, forts, carismàtics, cultes i europeus. Fins i tot globalistes, però alhora: localistes. El que proposo és un model de polític que pensi globalment i actuï localment, amb personalitat original, marcada, en definitiva: un líder. És obvi que ens ha de representar i que ens hi hem de sentir identificats. És obvi que el president de Catalunya ha de ser un mediterrani irreductible, un català convençut, ha de ser la nostra terra, no ho discuteixo, però alhora ha de ser especial, genial, compromès; ho ha de sentir. Vull dir que si acceptem la mediocritat que tenim instal·lada ara mateix, potser cal re-obrir el debat del millor sistema polític, ara sí, sent voluntàriament cínic, et suggereixo que un govern autoritari probablement tingui més ambició i implicació en l’esdevenir del país. Voler governar el teu país és molt admirable, però alhora és ambiciós i denota soberbia, perquè s’ha de sentir, s’ha de sentie que estàs preparat, que ets l’adequat, el millor, sempre tenint una visió de país. No és un ofici ordinari, i crec que és l’únic en què la vocació és conditio si ne qua non. Crec que la democracia es basa, o s’hauria de basar, en què el poble vulgui un govern de la elit intel·lectual, tot i que accepto que hi ha un problema si aquesta elit intel·lectual va lligada només a l’elit econòmica.

A partir d’aquí et demano que et despullis d’ideologies i de qualsevol altra cosa que tingui a veure amb política local i actual. Deixa’m analitzar la problemàtica situació que ens planteja el Tripartit. Permet-me citar novament el Mestre i Savi de les Rambles que ens vam escoltar: “S’han de votar polítiques, idees, no polítics”. M’agradaria que m’ expliquessis quin sentit té que la gent voti a un partit i que aquest pugui pactar amb un altre per governar per sobre d’un tercer partit més votat, pots? Dit d’altra manera, per més que ho pensi, no puc entendre com el partit més votat en les dues últimes eleccions no està governant, em sembla una contradicció deliberadament directa amb el principi de la democràcia. “Oh, és que els altres tenen més vots...” Mentida! Han reunit més vots, però no els ha votat més gent. Com a molt podria acceptar que es tornés a votar amb una candidatura presentada pel Tripartit, però com poden pensar que els seus votants acceptarien pactar amb els partit que a ells els sembli! A nivell teòric, la gent vota idees, conviccions, i, si les comparteixen amb altres partits (que són un nivell molt inferior a les polítiques) que es fusionin.

Per acabar aquest text t’hauria de proposar alguna solució. Reconec que no està prou meditada però el que em sembla més lògic, en cas que cap partit no arribi a tenir majoria absoluta, és que el partit més votant, juntament amb el segon, amb el tercer, i així successivament fins a arribar a la majoria absoluta governessin sense necessitat de pactar res. És clar que això planteja un problema evident: probablement costarà arribar a acords, és cert, però, -i tornem a començar- si hi ha vocació, si hi ha intenció, si hi ha compromís i interès real en el país, la meva lògica em diu que es podria arribar a solucions consensuals deixant les conviccions personals a una banda i tenint en ment tan sols “l’avenir” del país.