Tren sense maquinista

En un futur no gaire llunyà, tots els cotxes circularan sense necessitat de la conducció humana. Tal com evoluciona la tecnologia, és molt arriscat no afirmar que en el sector dels trens passi el mateix; de fet, al metro de Barcelona, a la moderníssima línia 9, això ja passa i fins ara no s'hi ha produït, ni està previst que s'hi produeixi, cap situació que posi en risc la seguretat dels passatgers. Fins avui, l'única notícia negativa que ha generat la línia 9 gira a l'entorn de tot el que va passar, o hauria passat, abans que les tuneladores comencessin a foradar les galeries per on a partir del 2009 circulen els combois sense conductor. Precisament, cinc mesos abans de la inauguració de la línia, va sortir a la llum el cas del Palau de la Música, que primer es va conèixer com el cas Millet i que cada cop amb més claredat ha derivat en el cas que té per nom un llarg “el del finançament il·legal de CDC a través de diners aportats per la constructora Ferrovial a canvi d'adjudicació d'obra pública com la Ciutat de la Justícia de Barcelona o –i ja som al cap del carrer– les obres de la línia 9 del metro.

Aquesta és la lògica delictiva dels fets, que durant la primera setmana de declaracions en el judici del cas Palau ha anat quedant cada cop més clara després que la declaració de Fèlix Millet, que va reconèixer la participació de la institució que ell dirigia per facilitar el trànsit de diners, hagi provocat una confessió en cadena de diversos acusats que va culminar ahir amb el reconeixement de culpa per part de petits empresaris que van explicar que cobraven del Palau feines que havien fet en campanyes electorals de Convergència.

Aparentment, tot plegat està formant un tren que porta cap a l'estació final d'una condemna en què CDC es veurà assenyalada per primer cop en un cas de finançament il·legal. Ara bé, tal com s'està desenvolupant el judici, és molt probable que quan el tren arribi al final i el partit que dirigia Artur Mas hagi de fer front a una responsabilitat civil de poc més de sis milions d'euros, es descobreixi aleshores que aquest viatge a l'infern del retret judicial i la repulsa de l'opinió pública s'haurà fet sense maquinista.

Efectivament, un dels dubtes que comencen a surar en l'espectacular sala de vistes de l'auditori de la Ciutat de la Justícia de Barcelona és si el tribunal tindrà prou base probatòria per condemnar els dos exdirectius de Ferrovial acusats de formar part d'aquest entramat de finançament il·legal. Ahir, Pedro Buenaventura i Juan Elízaga es van defensar amb convicció i difícilment es podrà demostrar que ells van ordenar pagar al Palau perquè, al seu torn, el Palau transferís diners a Convergència. Aleshores, la pregunta que aflora davant d'aquesta eventualitat és obligada: si no es condemnen els empresaris de Ferrovial, es pot condemnar Convergència per haver rebut uns diners que no se sap qui va fer moure? El debat jurídic és complex, però la resposta majoritària donada pels professionals del dret consultats per aquest diari és afirmativa. I la solució a l'equació legal es troba en la teoria del tren que circula sense maquinista.

Millet ho va dir molt clar: “Ferrovial feia donacions perquè els diners anessin a CDC a canvi d'obra pública.” La múltiple i abundant documentació intervinguda al despatx de l'expresident del Palau ho corrobora. Hi ha trànsit de diners d'un costat a un altre, hi ha un tren que es mou i hi ha una estació intermèdia –el Palau– on els diners feien parada abans d'arribar al destí. Hi ha tren, però no hi ha maquinista.

Els fets provats de la sentència poden recollir la realitat d'aquest trànsit il·legal de diners sense identificar qui va ser el responsable d'ordir la trama o, dit en termes ferroviaris, es pot dir que ha quedat demostrat que hi ha hagut viatge al país del finançament il·legal del partit reconeixent que no s'ha trobat el responsable de muntar el tren i dissenyar l'itinerari.

El més lamentable de tot plegat és que, quan el tren arribi al destí, en baixarà un sol passatger, Daniel Osácar, convençut que el bitllet que va comprar no era per a aquest viatge. I Osácar, home lleial, no a una sigla, sinó a unes conviccions, i a una ideologia, no explicarà mai qui li va vendre el passatge.