El buidatge de Vacamorta, ara sí
Arrenca la prova pilot per extreure les primeres 20.000 tones de deixalles de l’abocador il·legal
Al complex n’hi ha 3,5 milions i servirà per dissenyar l’operació prevista fins al 2041
Vint-i-dos anys després de l’inici de la seva activitat, dos decennis després de la primera sentència en contra i vuit anys després que la Generalitat, per primer cop, reconegués l’error d’haver autoritzat l’abocador de Vacamorta –amb el figuerenc Santi Vila al capdavant de Territori–, aquest desembre s’estan fent els primers passos per abordar-ne el buidatge i la restitució. Comença la prova pilot per extreure’n les primeres 20.000 tones de residus, que semblen moltes, però tot just són unes quantes palades en un extrem d’un dipòsit immens que n’amaga uns tres milions i mig més segons l’últim càlcul que dona per bo el director de l’Agència de Residus de Catalunya (ARC), Isaac Peraire.
La delegada de la Generalitat, Laia Cañigueral, va parlar de “dia històric”, després de “més de 22 anys d’immobilisme”, i va reivindicar que l’actual executiu ha accelerat el pas en el darrer any i mig per materialitzar l’ordre de buidar el dipòsit. Encara falta temps, però, perquè el ritme de la retirada de deixalles s’acceleri. L’ARC situa l’inici d’aquesta fase decisiva el 2026, amb una durada estimada de 16 anys, fins al 2041, i amb una despesa d’uns 200 milions d’euros. Pel que fa a l’opció de reclamar responsabilitats econòmiques a antics responsables polítics o de l’antiga empresa concessionària, Recuperació de Pedreres, SL, la delegada del govern va dir que continua sobre la taula, tot i que s’albira com una via complicada.
La prova del garbell
El ritme d’extracció de la prova pilot serà lent, però confien que el triatge de les 20.000 primeres tones permeti dissenyar un pla eficient per a la resta del buidatge. Hi invertiran dos milions i mig, ja durant el proper exercici, per assajar a escala el procés que posteriorment s’estendria a la resta del complex. Ramon Tello, director de l’empresa adjudicatària, Gestora de Runes, avançava que, després de destapar la capa d’àrid que segella una part del dipòsit, destriaran les restes inertes dels residus, i l’estudi de les proporcions i les tipologies de les restes servirà per planificar l’estratègia futura.
Una màquina garbelladora mòbil separarà els residus amb l’objectiu d’assajar per primer cop, i a gran escala, la tècnica de la mineria de residus: excavar enmig de les deixalles barrejades i buscar el màxim d’aprofitament –l’anomenada “valorització”– per recuperar i reciclar metalls o separar-ne els plàstics incinerables pel seu poder combustible i calorífic. També compten que hi apareguin residus mineralitzats i inertitzats, estables, i que podrien ser reutilitzades com a àrid.
L’objectiu és reduir al màxim el nombre de tones que hagin de ser redipositades en un altre abocador, que en les diagnosis prèvies s’havien estimat en uns 1,6 milions de tones. De moment, ni Tello ni Peraire aventuraven possibles destins per a la fracció resta no aprofitable que se n’extregui. Ho deixen en mans de les empreses adjudicatàries del futur buidatge un cop definit el pla, que haurà de garantir la seguretat de l’operació per als operaris i per al veïnat. En els pròxims mesos, només excavaran a una profunditat d’uns sis metres –hi ha punts colgats sota diverses desenes de metres–, i hi ha dificultats afegides, com ara els gasos per la descomposició dels residus i els lixiviats, el líquid per la filtració d’aigües plujanes que acaba arribant als aqüífers.
Refer la zona humida
Des de la plataforma opositora (PAAC) i el consistori, amb l’alcalde Daniel Encinas al capdavant, celebraven la realitat de l’inici de les tasques de buidatge, que esperen que es completin de manera segura i permetin recuperar, com manen les sentències, la zona humida de les antigues terreres. Molts veïns que han lluitat durant més de 20 anys ja no ho veuran, recordava Zeta Figa, de la PAAC.
Fugida endavant cap a enlloc
La PAAC va assistir ahir a l’anunci de l’inici del buidatge, amb diversos veïns que compartien l’alegria perquè finalment s’hagi fet justícia, però lamentaven que no hagués estat abans, perquè, a la zona on s’ha començat a buidar, recordava un d’ells, fa una dècada denunciaven que es tractava d’una ampliació fora de la zona afectada inicialment. Si el 2002, després de la primera sentència, s’hagués assumit que l’abocament no podia continuar, la factura seria molt menor. Però recordaven que càrrecs d’ICV els havien donat suport a les darreries del pujolisme de CiU i, posteriorment, el partit, al capdavant de Medi Ambient ja al govern tripartit amb el PSC i ERC, va mirar de renovar-ne l’autorització ambiental. La factura de tancar-lo ja era molt alta, però amb una dècada més d’activitat s’ha multiplicat. En l’escenari d’haver de reubicar només 1,6 milions de tones, caldria emplenar 80.000 camions (a 20 tones per vehicle) per buidar l’abocador, un repte i un mandat judicial, però que acabarà pagant tothom.
