Salvem Castell, 30 anys després del referèndum
L’entitat, tot i que formalment inactiva, continua trobant-se per reclamar memòria sobre la salvació de la platja palamosina
El 12 de juny de 1994, 4.189 habitants van demanar a les urnes que no s’urbanitzés. Així va ser, tot i les ombres pels costos finals
-
Salvem Castell, 30 anys després del referèndum E.A.. -
El ‘nucli dur’ de Salvem Castell, reunits per fer balanç de tres dècades de lluita i encarrilar la memòria històrica, amb la platja preservada al fons de l’horitzó. A sota, un dels debats de la campanya, el març de 1993 E.A. / AJUNTAMENT DE GIRONA. CRDI. NURI FORNS (FONS EL PUNT).
El 12 de juny de 1994, 6.001 palamosins –el 56,50% d’un cens de 10.826 persones– van votar a la vila en el referèndum sobre el futur de la platja de Castell i el seu entorn. I el 69,81% dels sufragis –4.189 persones– deixaven clar el no a la seva urbanització. Va ser la resposta popular a una llarga lluita que havien emprès uns quants veïns, arran de l’aprovació final del pla general d’ordenació urbana (PGOU), el 1992, per demanar la protecció del darrer retall de litoral que resistia verge al municipi, i que tres dècades després continua sent l’única platja verge que resisteix a la Costa Brava Centre, a banda dels entorns de la gola del Ter, entre Pals i Torroella.
Dimecres es compliran 30 anys rodons d’una votació històrica, decidida en un moviment sorprenent de l’aleshores alcalde, Josep Ferrer (CDC), per donar una solució democràtica al moviment de l’entitat Salvem Castell, que després d’un seguit d’actes reivindicatius havia aconseguit reunir en pocs mesos 13.124 signatures, registrades el 6 de novembre de 1992. Un dels seus impulsors, Rafel Bonillo, recorda que van guanyar-se la simpatia dels palamosins, però la complicitat també de molts visitants i estiuejants de fora del municipi.
A la població, ja havien vist com avançava la urbanització de la Fosca en dècades anteriors. S’Alguer també perillava i el controvertit pla general, que reduïa l’edificabilitat però encara preveia 389 habitatges, un hotel i un camp de golf a Castell, s’aprovava mentre ja s’estaven enllestint les obres del Port Marina, un projecte que anys enrere també havia amenaçat d’ocupar part de la platja gran. Restava la via de la consulta popular, que d’entrada no va agradar als conservacionistes, però que estava prevista per la legislació. El Consell de Ministres espanyol la va autoritzar, igual que la Generalitat, enmig de recances i dilacions. I, tres dècades després, Bonillo reconeix que va funcionar: “Arran del referèndum de Castell, es va canviar la llei perquè no es pogués fer un altre referèndum com el de Castell.”
La campanya, els anys dolços
Les pancartes de l’entitat van començar a aparèixer pertot. Partits de futbol, la inauguració del Port Marina, a un mes dels Jocs Olímpics de 1992 i pels carrers: “El nucli dur érem un grupet, però quan demanàvem ajuda sortia gent de sota de les pedres”, rememora Miquel Alsina, per organitzar una caravana de cotxes tocant clàxons o les sarcàstiques performances que sovint coincidien també amb el carnaval.
Malgrat la implicació dels partits polítics, sobretot ERC, el PSC i ICV, i el fet que alguns dels seus membres acabessin entrant en la política local, un dels que van acabar com a edils, Cesc Matés, destaca el valor de “saber fer de la lluita una cosa transversal i compartida per gent d’ideologies molt diferents”. Amb la convocatòria del referèndum sobre la taula, el 1994, fins i tot van haver de preparar de zero una campanya electoral davant les dues empreses promotores El Castell SA i Camo SA, que no van escatimar recursos per convèncer que la urbanització generaria riquesa, llocs de treball i evitaria el risc d’incendis i la degradació d’una platja on, de fet, fins a la construcció de la depuradora de Palamós el 1985, el bany podia ser un entreteniment de risc en temporada alta.
Hi va haver, doncs, una intensa agenda de debats, mobilitzacions i guerra de maquetes i espots televisius. Però Salvem Castell va jugar les seves cartes i va aconseguir aplegar més de 2.000 persones a la platja per formar les lletres amb persones. Una avioneta contractada per una productora els va filmar des de l’aire. Els mateixos adversaris immobiliaris, en veure l’espot, van reconèixer que ho teníem mig guanyat. L’alcalde Ferrer, per la seva banda, va intentar mantenir la neutralitat, però amb la incertesa d’haver d’abordar la indemnització als propietaris amb recursos municipals. Setmanes abans va escalfar l’ambient amb alguna declaració com ara la possibilitat que s’hagués de traslladar l’edificabilitat perduda arran de mar a d’altres paratges interiors, com ara les faldes del puig Cargol, a les Gavarres. Ferrer va tornar a guanyar les eleccions, però en minoria per una trencadissa amb Unió, a escala local, que no es va resoldre fins que va haver plegat, el 1996. I les versions populars coincideixen que Convergència no li va perdonar mai la factura d’haver posat en safata la desqualificació d’uns terrenys d’accionistes poderosos, que podien fer trontollar un pujolisme ja amenaçat per Pasqual Maragall i tripartits futurs.
Les ombres de la protecció final
La participació en el referèndum, vista amb perspectiva, va ser alta i representativa. En el seu moment, davant la manca d’experiències similars per comparar, i veient el rebombori que l’havia motivat, es va trobar un pèl justa. Però segurament el fet que coincidís amb unes eleccions europees com les que avui se celebren va acabar-hi de donar una empenta. El govern local va complir el compromís d’engegar la requalificació dels terrenys a no urbanitzables. I es va encetar la fase més delicada: qui pagava una factura de taxació incerta. Hi va haver infinitat de moviments polítics, administratius i judicials, i el procés va quedar encallat anys. Fins i tot, els promotors van dir que el resultat del referèndum vinculant podia haver prescrit, anys després. I la mobilització dels activistes va continuar, molt crítica amb el govern de CiU a la Generalitat i els interessos econòmics subjacents. Després d’anys de relativa inacció, a finals de 1999 es va filtrar un primer acord pel qual la Generalitat adquiria els terrenys del paratge de Castell per 2.400 milions de pessetes, més de 13 milions d’euros de l’època. Posteriorment, el 2002, hi va haver un segon contracte de compra pública de la Plana: 12 milions d’euros més, i interessos, tot i sentències que deien el contrari.
Per Susanna Garcia, darrera presidenta d’una entitat aleshores ja constituïda formalment per personar-se en els litigis, “era lògic que els propietaris defensessin els seus drets, però no que els polítics convergents els afavorissin tant”. I Josep Maria Lisbona, vicepresident des de 1992 fins a l’assemblea final, del 2014, admet que en general, i “malgrat tot”, estan “satisfets”. Van cedir el testimoni a altres grups, per preservar la Pineda d’en Gori o en alguns casos, més recentment, canalitzant la seva experiència cap a SOS Costa Brava. I reserven encara algun cartutx reivindicatiu, com ara, diu Lisbona, que tiri endavant el centre divulgatiu de l’espai i la seva protecció, a l’estudi del pintor Josep Maria Sert, i la dignificació del poblat ibèric, cosa que diuen que urgeix tant Pep Espadalé –director del Museu del Suro– com l’arqueòleg Jordi Casadevall. Entre les accions que treballen per a les pròximes setmanes, també hi ha converses per pintar un mural de commemoració al Mas Castell. En els darrers anys, l’espai ha experimentat diverses accions de millora cofinançades pel municipi i el pressupost de la Generalitat. S’hi han reordenat accessos, s’ha allunyat la zona d’aparcament i s’ha mirat de reduir la presència de vehicles motoritzats, amb la reforma del camí de ronda per arribar-hi a peu o en bicicleta. D’una banda, la gent de l’entitat ho veu bé, tot i que, en paral·lel, la platja verge ha anat guanyant sobrefreqüentació d’adeptes a l’estiu i punts als rànquings d’internet i xarxes socials. “No es pot tenir tot”, bromeja Bonillo.