“De comarques solidàries com Osona no n’hi ha, ho he comprovat”

Uns 650-700 cada any. Els de pròstata, mama, pulmó i còlon són els més freqüents. Fa 45 anys, un 30% dels pacients es curaven i ara són el 70% o 80%, però el més important és la prevenció, l’alimentació i uns hàbits de vida saludables.

Vaig començar a veure que teníem malalts, un bon hospital i uns oncòlegs fantàstics, però no teníem ni cinc cèntims. Ens arribava alguna cosa –poqueta, pel que nosaltres els donàvem– de l’Associació Espanyola contra el Càncer (AECC), a la qual pertanyíem, i aleshores vaig dir al doctor Eduard Alentorn que havíem de fer alguna cosa. Vam convocar totes les presidentes de la comarca i els vam proposar que triessin entre continuar amb l’AECC o crear Osona contra el Càncer. Totes van dir que volien que es quedés tot a casa, a la comarca. Ara hi ha pobles del voltant que voldrien que els ajudéssim, però els nostres estatuts no ho permeten.

Al principi vam començar amb un mamògraf normal. Després vam comprar-ne un de digital, que ens van dir que era el segon o el tercer d’Europa i ens va valer 330.000 euros. Allò va ser un avenç molt important, perquè quan feien mamografies es veia tot perfecte. D’aparells n’hem comprat tants com vulguis, però una de les inversions més importants que hem pogut fer és l’àrea d’oncologia de l’hospital universitari de Vic, que ens va valer 750.000 euros.

Sí, algú m’ho va criticar, però quan tenim nens amb càncer, a on van? A Osona no hi ha possibilitats, i amb la junta vam acordar que també l’havíem d’ajudar. El mes passat vam fer-hi un donatiu de 50.000 euros.

Sí, però no tindríem el que tenim. Quan el president Mas va venir a inaugurar l’àrea d’oncologia em va dir: “És que, Montse, als calaixos de la Generalitat no hi ha ni cinc cèntims, només hi trobo factures. Si vosaltres no ho haguéssiu fet, no ho tindríeu.” Els únics que ens han ajudat són la Diputació, amb 5.000 euros, per a aquesta àrea.

Sé que falta algun aparell per als pneumòlegs. Nosaltres ara també començarem un altre cop una campanya contra el tabac, perquè el consum encara no ha baixat prou, sobretot entre les noies. Si a l’hospital els falta algun aparell, mirarem d’ajudar. Tenim la gran sort que quan necessitem una cosa, només ho insinuem i de seguida tothom respon. De comarques solidàries com Osona no n’hi ha, ho he comprovat. Pensa que en 20 anys ha donat 3,6 milions d’euros. Són molts diners!

El nostre primer objectiu és que als malalts no els falti de res. Els ajudem en tot el que necessiten. Si han d’anar a Barcelona amb taxi a visitar-se, el paguem nosaltres, perquè la Seguretat Social només el paga si van a fer quimioteràpia o radioteràpia. Si hi ha medicines que no entren per la Seguretat Social, les paguem. Tenim una psicooncòloga gratis i amb la Fecec volem engegar el programa Reaprèn, perquè la persona malalta de càncer es pugui reincorporar al seu lloc de treball. També fem reiki, txikung... Vam començar que els socis pagaven 6 euros a l’any i ara s’ho augmenten ells fent l’aportació que volen. Per part nostra, cada mes fem una auditoria perquè tothom sàpiga d’on venen els diners i a on van.

Molt fàcil. En aquell temps totes les presidentes de l’associació espanyola eren alcaldesses. El meu marit era regidor a l’Ajuntament de Vic, quan era alcalde en Bach Roura, i la seva senyora, la Ramoneta, era la presidenta. Amb ella vaig entrar en aquella junta. Sempre dic que vaig començar amb una guardiola del Domund, quan era petita, i acabaré amb la guardiola.

Sí que hi penso, sí, perquè ja tinc 84 anys, però és difícil trobar algú que tingui hores lliures. Jo crec que ho faré un parell d’anys més, fins que trobem la persona adequada. Més que la presidenta, dic que soc voluntària pencaire. Aquí tots som voluntaris, ningú cobra, i quan fem la capta a la comarca, el primer dissabte de juny, som més de 1.000 persones voluntàries entre les 45 o 46 delegacions que tenim als municipis.