“Tots els pacients estan preparats per canviar de sexe; volen això”

El coneixement de l’ésser humà va fer que em decidira a ser metge. I la recerca d’una especialitat que aportara a la medicina algun dels meus valors em va dur a l’especialitat de l’estètica. Soc cirurgià plàstic perquè aquí he trobat les meves dues grans passions: la medicina i l’art.

Als països subdesenvolupats, on no arriba l’electricitat, bona part de la vida gira al voltant del foc, forma part de la seva vida, i el nombre de nens cremats és molt important. A més a més, a Àfrica cal sumar-hi els nens víctimes de les mines antipersones de les utilitzades en les guerres, i molts nens acaben sense una cama o sense un braç.

La fundació és una forma jurídica per poder treballar. Per ajudar la gent no calia cap fundació, però és la societat organitzada la que la reclama, fa falta per poder demanar diners, per anar a treballar a aquells països i per tota una sèrie de normes burocràtiques. La fundació és una reglamentació jurídica per intentar que les ajudes flueixin amb una mica més de normalitat.

No. És molt important que la gent ho tingui en compte. La mutilació genital femenina és una violència de gènere que comença a l’Egipte perquè les dones no tinguin plaer i siguin fidels als seus homes. Hi ha altres cultures africanes, no musulmanes, en què també practiquen aquesta violència sota supersticions. No hi ha cap justificació perquè a una dona li amputin el clítoris. Moltes moren, i les supervivents tenen dolors la resta de la seva vida.

A l’orfenat de Guinea Bissau i a les escoles els diem que no s’ha de fer l’ablació, però et quedes sorprès quan una noia adolescent et demana per què no has deixat que li fessin l’ablació. Les seves raons són que cap home l’estimarà, no podrà tenir fills i acabarà abandonada. Per tant, el que cal és educar-los des que són ben petits.

Cal recordar que molt abans del 1995, any en què vaig començar a fer aquesta cirurgia, la llei prohibia aquestes intervencions; aquestes persones les tancaven a la presó. Quan vaig començar era com si fos boig. Al principi vaig tenir molts problemes, en molts hospitals no em deixaven operar, els anestesistes no volien adormir aquests pacients, i col·legues em van deixar de parlar. Sempre s’ha de ser atrevit en tot; si no ets atrevit no hi ha avenços, i tot queda com estava. Hi havia pocs llocs al món on es fera el canvi de sexe; vaig estar a Tailàndia i també a Holanda, on el sistema sanitari reconeixia aquestes persones molt abans que nosaltres. Així vaig anar formant-me.

Un punt d’inflexió important va ser quan vaig decidir fer una operació televisada, perquè tothom ho veiés. Vaig operar l’Amor, de GH; Mercedes Milá, amb qui ens coneixem, em va dir si m’atreviria a fer aquesta intervenció per al programa; vaig dir que sí, i a partir d’aquell moment la gent va començar a veure aquest tema d’una altra manera.

S’ha normalitzat en el sentit que el transsexual ja no és un marginal. Ara als nens ja se’ls dona atenció; abans un nen que deia que tenia aquest problema rebia plantofades fins que no ho tornava a dir. Ara no, ara el nen ho diu, el pare no ho entén, però el du al metge i aquest l’envia al psicòleg, i aquest nen estarà en observació i s’avisarà l’escola. Sí, crec, que s’ha fet un salt molt important, però encara queda feina per fer.

Tots els pacients, des de nens, estan preparats per canviar de sexe, perquè és el que volen. Per al que no estan preparats és per afrontar què diràel seu entorn, la família, els amics... la pèrdua de feina, això és el que els fa por.

Actualment, sí. El problema és que no hi ha prou professionals. Vaig dedicar un any de la meva vida anant al Clínic de Barcelona per formar un grup de metges que són ara els que fan aquesta cirurgia en la sanitat pública. Que la sanitat pública es fes càrrec d’aquesta cirurgia va ser una lluita meva.