“Als metges els fa molta por aquesta desescalada”

Hem de ser molt prudents. Molt. I als metges, i als qui han estat a peu de llit aquestes setmanes, els fa molta por aquesta desescalada. Els arribava gent, sense saber ben bé què era la Covid, i tractaven els efectes però no la malaltia. I l’endemà els n’arribaven més, i després més. La sales d’UCI s’anaven omplint i els professionals estaven esgotats. Ara, això s’ha pogut aturar. I quan es parla alegrement del desconfinament, tenen por. No volen tornar a aquella situació. Ningú vol tornar enrere. Per això és molt important la gestió emocional d’aquesta crisi. No pot ser que hi hagi qui es pensi que s’acabarà en quinze dies. És un risc posar dates.

Algunes coses les diem semblants. Al final, els experts tampoc no van tan dispars. Parlen del mateix però es diferencien en els tempos. Nosaltres no ens podem quedar esperant que algú ens digui què hem de fer. Hem de respondre els dubtes de la gent. Hem tingut la sensació que nosaltres fem la feina, treballem, l’expliquem quan està treballada... I després al cap d’uns dies es torna a fer la mateixa feina i es generen unes contradiccions que fan que a vegades hem de canviar. Crec que no és el que la gent espera. I insisteixo, nosaltres no podem dir a la gent que ens demana explicacions que ja els ho respondrà algú que és a sis-cents quilòmetres de distància.

Nosaltres no hem volgut generar mai confusió. Ho vam voler treballar abans amb el govern espanyol. I la recordo a ella dient allò de “deixeu sortir els nostres nens” o una cosa similar. No vam respondre mai. Ens vam posar a treballar en el tema quan vam considerar que tocava. Les franges tenen tot el sentit, perquè les sortides de nens s’havien de compaginar amb altres col·lectius socials. Qui genera confusió potser és algú altre, que va sortir a dir que es podia sortir de nou a nou.

No dic que sigui això. Però aixafar i duplicar feines quan ells podrien fer moltes altres coses que realment ajudarien a superar aquesta crisi global... Poden fer mil coses per ajudar i no fer allò que ja coincideix totalment amb el que hem anat fent els altres.

Hi parlo molt, amb Illa. I li dic amb tota franquesa tot el que penso. Crec que hem de parlar amb sinceritat, amb la responsabilitat que tenim cadascú. Mai ho he posat en marc de confrontació, perquè em sembla que el que espera la gent en un ambient de crisi sanitària és la màxima col·laboració. Crec que han mal entès les capacitats d’aquest estat d’alarma, i han volgut recentralitzar d’una manera que no crec que sigui adequada per gestionar una crisi que ha de ser el màxim de descentralitzada possible.

Ha actuat molt responsablement, i s’ha deixat assessorar bé pels experts. No ha vingut mai amb supèrbia a dir el que creia. Escoltava molt tothom. Però repeteixo, crec que hi ha hagut un canvi en el concepte de l’estat d’alarma, i de voler recentralitzar la gestió. Aquí s’equivoquen i jo li ho he dit. Crec que s’equivoquen de concepte. Diuen: “Jo decideixo, tu em donaràs les dades, tu em diràs el que tens al teu país, però que sàpigues que jo decidiré.”

D’impotent no m’hi vull sentir perquè sempre hem d’estar al capdavant, malgrat que no podem decidir. No ens vindran a fer la feina i la continuarem fent nosaltres. Ens hem sentit, en certa manera, poc respectats. Som bons per fer la feina però no per decidir. I em sembla que això és una molt mala manera de funcionar.

No ho hem aclarit encara.

Hem de desescalar a mesura que puguem controlar l’epidèmia, i per controlar-la sobretot hem de tenir la capacitat de detectar casos, i ràpidament aïllar els seus contactes, i a ells. Més enllà de tests massius, vol dir dotar-nos del sistema de vigilància epidemiològica més potent que podíem haver tingut mai a la vida. Ja haurem incrementat la capacitat de fer proves, però hem de poder fer estudis de quin és el nivell d’immunitat de la població.

Crec que no. No lliga amb cap base científica que ells s’hagin de fer tests abans que d’altres. Els futbolistes professionals tenen el seu marc laboral, i fer tests perquè sí no serveix. Les proves et donen només una foto d’un moment concret. Hi ha col·lectius específics de risc que cal prioritzar. I aquests col·lectius específics de risc no són els esportistes professionals, que són gent sana, jove i en un entorn sense risc.

No és obligatòria perquè no hi ha cap evidència que hagi de ser així. En tot cas, hi ha una recomanació clara. Les principals mesures de protecció són la bona higiene de mans i de superfícies, i el distanciament social. Moltes vegades l’ús de mascareta dona sensació de falsa seguretat i et relaxes amb les altres dues mesures. Està molt bé portar mascareta, però sobretot que no s’oblidin les altres dues mesures, que són més importants. De moment no s’ha declarat obligatòria.

Utilitzo l’expressió de moment, sí. Perquè si canviés l’evidència, si es demostrés que cal, potser ens ho plantegem. De moment és molt recomanable i prou.

Ens hem de centrar en el coronavirus, en la salut. Però la salut va més enllà de quedar-se a casa. També és salut emocional, i el confinament té conseqüències sobre la salut. L’obesitat infantil, el sedentarisme, que és molt preocupant, és també una gran epidèmia de les societats occidentals actuals. I és un contrasentit, des d’aquest punt de vista, el que ara recomanem. I no és que l’economia pesi mes. Hem de posar sempre la vida al davant, però l’economia també cal tenir-la en compte. La gent s’ha de guanyar la vida, i de manera segura. Per això estem intentant un desconfinament segur. No només per salvar les vides sinó també per recuperar les vides d’abans.

Ho haurem de valorar quan passi tot plegat. És evident que hi ha gent amb molta dependència, i per tant amb necessitats sanitàries. Però sobretot són a la llarga, al seu domicili. Medicalitzar en excés tampoc és bo; no és bo que la gent interpreti que viu en un lloc molt medicalitzat. És evident que caldrà un gran debat.

Ho haurem de tornar a calcular bé. Havíem fet unes primeres aproximacions de 1.800 milions d’euros, però haurem d’actualitzar-ho.

Sí. No sé de quant acabarà sent. I no és només de la Covid; perquè aquestes properes setmanes o mesos haurem de compaginar tractar la Covid amb recuperar activitat que no hem pogut fer. Haurem de tornar a fer moltes coses que ens hem vist obligats a aturar. Això vol dir que tindrem necessitats brutals en l’àmbit sanitari.

És que no ho pot plantejar així. No hi ha marge. No es pot treure d’enlloc. Tot això han de ser partides extres. De transferències directes de l’Estat espanyol, que és qui té la possibilitat de tenir ingressos. Han de ser transferències, perquè el que no pot ser és que vingui via endeutament. No pot ser que hàgim de fer front a aquesta situació i no vinguin diners de l’Estat espanyol.

L’atenció primària ja caminava cap aquí. Ja havíem posat en marxa les e-consultes, que gairebé estan desplegades al cent per cent. Ja hi havia videoconferències amb pacients. Crec que tot això ha vingut per quedar-se. Aquesta crisi ha accelerat les coses. També canviarà la percepció de la ciutadania respecte del sistema de salut, crec. Ha sorprès molt que la gent de cop no ha tingut urgències. Sabem que la gent en té, però ha sorprès la davallada dràstica que hi ha hagut. Estem al segle XXI, i hem d’aprendre a utilitzar noves maneres d’atendre les situacions, que és el que ha passat aquests dies.

Moltes... moltes... moltes. Tindrem una feina ingent, en això.

És una complicació. Volem recuperar l’activitat d’una manera molt planificada. Els centres estan fent també el seu pla de contingències per atendre Covid, perquè també n’hi continuarà havent. De capgirar l’atenció primària i capgirar els hospitals per dedicar-nos a la Covid, ara hem d’anar veient com ho fem per recuperar l’activitat.

No és que sigui complicat, és que s’està mirant en tots els centres, per veure com ho anem recuperant. Tenint clar que hi ha aspectes que s’hauran de prioritzar.

Aquests debats, que sempre s’estan fent en el sistema de salut de manera molt lenta i pausada, buscant tots els consensos, ara potser els haurem d’accelerar. Potser haurem de considerar que és una oportunitat per donar un impuls a qüestions que fa molt temps que tenim sobre la taula. Fa molt temps que diem que la primària ha d’incorporar altres perfils professionals per ajudar en l’atenció als pacients. Tot això ho accelera.

Evidentment. S’ha de reconèixer l’esforç de tots aquests professionals. Ha estat un esforç increïble que cal reconèixer.

És cert que hi ha hagut molta gent que ha fet un sobreesforç, però el del sector sanitari és molt fort, el que han fet. És increïble. Crec que mai els ho podrem agrair prou. No només perquè estan salvant vides sinó perquè s’estan cuidant de les persones quan el virus no deixava que ho fessin els familiars. És molt fort, treballar en aquestes condicions.

No ens avancem. És possible que si les coses continuen com ara les condicions es puguin mantenir com sempre. Els nens i nenes no són la població de més risc per aquest virus, i per la progressió que tenim ara és possible que puguem mantenir les condicions de l’inici de curs.

Sí. I no deixarà de ser així. Per molt que reduíssim els números, que ja ho són molt, els nens ho toquen tot. I hi ha coses inevitables. Per sort, aquest virus, pel que sabem fins ara, no els afecta. Sí que és cert que haurem d’introduir a les llars, i a les escoles, el concepte de rentar-se molt més sovint les mans. Sap quina és la medicina que ha salvat més vides en el transcurs de la història? Rentar-se les mans. La higiene en general. És ben simple, però és així.

Si les dades ens demostren que pot ser amb la meitat, ningú dubtarà a posar-ho en pràctica. Tothom vol normalitzar la situació. Però encara cal ser prudents. Hi ha molts llits de crítics plens, i no ens podem permetre increments. Que ara anem bé no vol dir que s’hagi acabat. Hem de ser molt cauts.

Sí, diria que sí. Tornaria a ser consellera de Salut. Catalunya ha estat sempre un país obert al món, que ha volgut estar a l’avantguarda. I el sector de la salut representa exactament això, aquest caràcter català, posar la vida al centre de les coses. Basant-nos en el coneixement. No som un país amb grans recursos naturals, però sí que som un país ric de voler ser. De voler créixer, de voler ser i de treballar molt. I el sector de la salut ho exemplifica. Si m’ho proposessin diria que sí, segur.

Sí. M’han sabut greu. Hem de separar bé les coses, i entendre bé què és un govern, i què són les relacions dins d’un govern de coalició i la lleialtat amb què cal actuar. Hem d’entendre què és el Parlament, i les relacions entre els grups de govern, amb els de l’oposició... Jo tinc molt clar quin és el marc en el qual ens hem de moure, i sí, hi ha coses que m’han sabut greu. Sobretot pel moment en què estem, en un moment de crisi en què cal remar molt fort. Però vaja, res prou greu per estripar les cartes. Tinc molt clar per a qui treballo, que és la gent. I si tens això clar, algunes altres coses et passen pel costat.

Si es prenen mesures, sanitàriament crec que es podrien fer. Si les coses continuen anant per bon camí, és clar.

Convocar eleccions a Catalunya no depèn de si sanitàriament es poden fer o no. Depèn de molts altres condicionants polítics. La potestat de convocar eleccions és de qui és, i ja es decidirà.

Crec que hi ha unes prioritats molt grans, ara. I que van molt més enllà dels calendaris de desconfinament que s’han anunciat. Van molt més enllà. Seran molt complicats, els propers mesos.

Ara mateix la urgència la veig a gestionar tota aquesta complexitat que li deia.

Sí. Perquè és imprescindible que parlem de tot, més enllà que ara hi hagi una urgència sanitària claríssima. S’ha de restablir el diàleg, i crec que sobretot s’ha de fer amb el respecte que necessitem entre institucions. Ha costat moltíssim que hi hagués una taula de diàleg i que s’hi asseguessin d’una vegada. El govern de la Generalitat és a la presó i a l’exili, i hi ha moltes persones que continuen sent perseguides en aquesta escalada de repressió, i això ha de tenir una sortida. I la sortida és política. S’han d’asseure a la taula, i parlar cara a cara.

Crec que han comès un gran error en la manera com han concebut l’estat d’alarma, que és una mesura que et dona eines per gestionar la crisi. L’han aplicat traient competències, amb voluntat de recentralitzar, i imposant decisions. Han concebut malament l’estat d’alarma. Han pensat que poden fer i decidir sobre tot. I és un mal concepte. És aquell concepte centralitzador que de tant en tant se li escapa a l’Estat espanyol.