L’Argentina manté el virus sota control i espera el pic

L’Argentina té el coronavirus sota control. Amb 12.628 contagis i 471 morts, es manté lluny de l’abisme sanitari a què s’aboca el Brasil, amb gairebé 375.000 infectats i 23.473 víctimes mortals, o de la situació que viu Xile, on ja hi ha 74.000 malalts i gairebé 800 morts.

A diferència dels seus veïns, el govern d’Alberto Fernández va imposar, el 20 de març, una estricta quarantena que acaba de prolongar fins al 7 de juny. La corba de contagis a penes creix, però l’estratègia de duresa ja mostra símptomes d’esgotament. El cost econòmic per a un país instal·lat des de fa dos anys en la recessió pot ser incontrolable i es multipliquen les veus a favor d’una obertura gradual de l’activitat.

La pandèmia ha posat en evidència, més que mai, que existeixen dues argentines. Mentre que la ciutat de Buenos Aires i el seu extraradi concentren gairebé un 90% dels positius de coronavirus, hi ha províncies a l’interior sense casos.

El mapa argentí de la Covid-19 és el del desenvolupament industrial i la concentració de persones. I Buenos Aires és la que més rep. És aquí on el govern lliura totes les batalles i on les tensions polítiques i socials han posat a prova l’estratègia. Mentre que a l’interior l’economia s’ha reprès de mica en mica, a la capital i al seu cinturó industrial el sistema sanitari es “prepara”, des de fa dos mesos, per assolir el pic de la pandèmia, amb els comerços no essencials tancats, el transport públic al 10% de la seva capacitat i les escoles sense classes.

L’economia de l’Argentina s’enfonsa, ara encara més que abans de la pandèmia. El país sud-americà està atrapat en el seu propi èxit. Dilluns, unes 200 persones van picar cassoles a la Plaza de Mayo per exigir la fi de la quarantena. També es van fer sentir als barris del nord de la ciutat, on viuen les classes benestants i es concentra el rebuig al president Fernández. Ha estat una protesta quasi inaudible, delimitada, però que ha posat en evidència el cansament i el temor de molts altres que callen. “La quarantena durarà tot el què hagi de durar”, ha dit Fernàndez, en anunciar una altra extensió del confinament. Quan es compleixi el termini, el país haurà sumat 80 dies de tancament, fins i tot més que la ciutat de Wuhan, l’epicentre del virus.

Els desafiaments oficials són especialment complexos a les viles d’emergència –com s’anomena els barris populars on la població viu en poc espai i amb dèficit de serveis públics–. Buenos Aires té 28 d’aquests barris i la província, quasi 2.000. Uns tres milions de persones viuen en llocs amb poca salubritat, i és aquí on els casos de la Covid-19 s’han disparat. A la vila Azul, situada al sud de la capital, es van registrar dissabte passat 92 casos positius entre els seus 15.000 habitants. El governador Axel Kicillof ha ordenat aïllar militarment tota la urbanització. Mentrestant, a la capital del país les viles concentren un 37% dels nous contagiats. L’ajut estatal s’hi ha concentrat, davant el temor que des d’allí el virus es propagui a tota la resta.

En paral·lel, la crisi corre subterrània sota la pandèmia. L’activitat econòmica va caure un 11,5% al març, amb tan sols 10 dies de paràlisi. L’enfonsament de l’abril s’espera que sigui històric, i el del maig, encara pitjor. La flexibilització a la resta del país no arriba per compensar el tancament de Buenos Aires i la seva província, motors econòmics nacionals. El panorama no pot ser més complex, perquè la crisi coincideix amb la negociació dels creditors del deute extern, que reclamen el pagament de 62.000 milions d’euros que l’Argentina ja ha anunciat que no pot pagar. El país va caure en suspensió de pagaments la setmana passada, encara que la possibilitat d’un acord ha retardat l’activació dels judicis contra l’Estat. El rellotge corre veloç per a l’Argentina.