“La Covid és per a la societat el mateix que el càncer per a l’organisme”

El que hem viscut i vivim és un repte brutal i ens ha suposat una sobrecàrrega molt gran. L’oncologia és una especialitat que necessita el suport de tot l’hospital, tant per al diagnòstic com per al tractament. I si l’hospital està desbordat, col·lapsat atenent altres pacients crítics i greus, no pot donar aquest suport.

Al principi hi havia molta por i molt de desconeixement del que podia suposar la Covid per als pacients oncològics, ja que són pacients que tenen un sistema immunològic més debilitat i, per tant, més risc. En la primera onada, es va agafar un enfocament de protegir aquest pacients. Es van prioritzar els tractaments imprescindibles, els que no es podien interrompre, i amb els pacients es van prendre decisions conjuntes sobre si aturar temporalment alguns tractaments o demorar-ne l’inici, si no era una urgència. I quan es podia, si hi havia una alternativa amb tractament oral, es va donar aquest en lloc de l’intravenós per evitar que el pacient hagués de venir a l’hospital de dia. També és veritat que en aquell moment els pacients oncològics van ser els primers a dir-nos que, si podien, preferien esperar a venir a l’hospital. La gent va preferir aguantar a casa i venien quan estaven molt justos.

Sí, però després, al març, abril, maig, juny, juliol i agost, tot que el que s’havia demorat o aturat va arribar i es va ajuntar amb els casos nous que arribaven. Va venir una onada d’activitat. I en aquell moment molts diagnòstics van quedar ajornats, bé perquè els pacients no consultaven el metge de capçalera, bé perquè no podien accedir-hi, o perquè preferien no venir a l’hospital. Va haver-hi programes de diagnòstic precoç que es van haver de parar i que ara s’han reiniciat. Va passar també que no havia sales d’operacions perquè no hi havia anestesistes disponibles, perquè estaven atenent pacients intubats. I això va fer que en el cas d’alguns pacients als quals, en situació normal, s’hauria operat i després s’hauria fet quimioteràpia, es canviés l’ordre.

El fet que alguns pacients consultessin més tard o tinguessin dificultats per accedir a les proves ha causat que tinguem casos més avançats. Amb els oncòlegs d’altres hospitals, hem comentat que feia molt anys que no veiem tants casos avançats. I paradoxalment ens trobem també que, arran de la Covid, com que s’han fet moltes proves d’imatge, TAC i radiografies, hi ha un sobrediagnòstic de casos precoços. Hem fet una mena de cribratge poblacional perquè a gairebé tothom que ha vingut a urgències se li ha fet una plaça de tòrax, i els han trobat nòduls. I ara tenim força més casos de tumors primaris de pulmó que també hem de tractar.

En la primera onada, es va fer molta telemedicina. Les primeres visites, que és el primer contacte amb el pacient, sí que eren presencials. Has de tractar temes que tenen molt d’impacte emocional i per això preferim un tracte presencial o físic. De vegades has de donar notícies per telèfon que no són fàcils de donar, però o ho fas o, si esperes a poder-ho dir presencialment, potser serà més complicat, perquè la situació pot haver empitjorat. Això ha estat difícil de portar. I amb els pacients hospitalitzats, has de prevenir que hi hagi contagis. Has de limitar l’accés, però també és una situació molt delicada, i hi ha hagut molta gent que ha mort sola. Culturalment, tots creiem que hem d’estar acompanyats fins al final, però et veus obligat a fer això, si no encara fas la bola més grossa. Intentem fer videotrucades, però som conscients que no és el mateix. És un problema de difícil solució. Al pacient, és una situació que li costa, perquè pot percebre que el tenen abandonat, que és un número. Al principi teníem molt poques possibilitats de fer visites presencials i a poc a poc hem anat guanyant temps, optimitzant recursos i espais, però encara estem en una situació de fer molta telemedicina i una part presencial.

Tens els recursos que tens i has de prioritzar. El càncer és una malaltia agressiva, ràpida i que té els seus temps. I no pots tenir un pacient amb càncer un any esperant a diagnosticar-lo, però tampoc pots tenir una setmana un pacient Covid amb insuficiència respiratòria sense intubar-lo perquè es morirà. Havies d’atendre l’inevitable. La Covid ha afectat gent gran, però també gent relativament jove sense comorbiditats. Al principi es deia que era una grip, però una grip no posa gent jove de 30 anys a l’UCI. No vam saber veure el risc del que passava; vam subestimar el que succeïa a la Xina.

Vam recollir molta informació dels pacients amb càncer que desenvolupaven la Covid i vam ajuntar aquesta informació amb la d’altres hospitals catalans i d’altres de països europeus. I el que sabem ara, per exemple, és que el fet d’estar fent tractament de quimioteràpia no sembla que impacti en el pronòstic d’un pacient oncològic que agafi Covid. Això ens ha donat més tranquil·litat i ens permet tirar endavant amb aquests tractaments. El que més impacta és l’edat i les comorbiditats. La població oncològica és una població més envellida i amb més problemes de salut i això és el que els fa més vulnerables. Un malalt de càncer té tres vegades més risc que una persona sense càncer de tenir un desenllaç fatal. Però la nostra impressió és que hi ha hagut menys pacients oncològics que han agafat la Covid justament perquè ells són molt conscients del risc. Hi ha pacients que segueixen confinats a casa seva i que només surten per a les consultes i els tractaments, i per la resta miren de mantenir-se molt aïllats. Això ha fet que la incidència de la Covid en la població oncològica no hagi estat tan elevada com en la població general. Els pacients han estat molt responsables i molt conscients. És d’agrair l’actitud que han tingut, la capacitat d’assumir la situació que estem passant i la bona col·laboració.

Crec que ningú sap massa bé quina és la forma idònia de gestionar tot això. I jo soc més conservador i prudent i estic més a favor de prendre mesures de confinament de forma més precoç i més mantingudes en el temps. Defensaré el que crec que s’ha de fer pensant en el sistema sanitari. Però evidentment un polític no ha de pensar només en el que és millor per al sistema sanitari, sinó per al conjunt de la societat. I aquest és el gran dilema. Com a professionals sanitaris, hem d’advertir del que percebem i dels riscos. I el polític ha de prendre després les decisions que cregui, perquè hi ha qüestions econòmiques sobre les quals segur que ell té més informació. Des del punt de vista sanitari, crec que hauríem de ser més conservadors. Entenc la necessitat de reactivar l’activitat econòmica, però si la reactives massa aviat pot passar que s’hagi de tornar enrere, i encara és pitjor i no surts mai del problema.

Al principi de la pandèmia, els sanitaris érem tractats com a herois i ara tenim la sensació que som l’enemic. Hem passat d’un extrem a l’altre. El que fem és intentar tapar forats, amb un sobreesforç brutal, perquè fem la nostra feina i sovint hem d’assumir la dels companys que estan de baixa per no deixar cap pacient sense atendre. Actualment, a les xarxes socials se’ns tracta com si fóssim els dolents de la pel·lícula, els responsables de la crisi econòmica. No demanem que la gent surti a aplaudir-nos, però tampoc cal que se’ns ataqui. Tenim la sensació d’haver-nos convertit en el boc expiatori. I això crema i desmotiva.

Al principi de la primera onada ja vaig fer una comparació entre la Covid i el càncer. La Covid és per a la societat el mateix que el càncer per a l’organisme. Si deixes que el càncer vagi avançant i tens molta més càrrega tumoral, els tractaments han de ser més agressius i més perllongats en el temps per controlar la malaltia. I amb la Covid passa el mateix. Si deixes que la Covid vagi afectant més individus, cada cop has de fer maniobres més dràstiques i més mantingudes en el temps per controlar la malaltia i els rebrots. Si actues de forma molt precoç, és possible que la intervenció que hagis de fer sigui més focalitzada i amb menys impacte. A l’estiu, quan teníem la Covid de baixa, s’hauria pogut actuar, però es va decidir salvar l’estiu i hem perdut la tardor i potser perdrem l’hivern. Al final, t’acabes gastant una fortuna en el sistema sanitari i l’economia tampoc no arrenca i no avancem. Les UCI encara estan molt plenes i si hi ha un rebrot tornarem a necessitar UCI supletòries, i això vol dir tancar altres coses i tornar a prioritzar. Si no ens hem recuperat dels efectes de la segona onada i n’hi una tercera... El Nadal és una època en què hi haurà molta mobilitat. Si tenim molta mobilitat amb una incidència baixa, l’impacte serà relatiu, però si hi ha molta mobilitat i una incidència alta, serà un desastre, perquè l’efecte no és sumatiu, sinó multiplicador.

Des d’un punt de vista epidemiològic, no s’haurien de fer excepcions. Sociològicament, entenc que és molt complicat. Posar el fre de mà a Catalunya em sembla una actitud responsable; no podem relaxar encara més les mesures.

La meva opinió és favorable a les vacunes, que han ajudat a controlar moltes malalties al llarg de la història, inclús a eradicar-ne algunes, com ara la pòlio. Cal tenir en compte que la seguretat que ha de tenir una vacuna és més gran que la d’altres fàrmacs, perquè estem parlant d’administrar-les a la població sana i, per tant, han de ser extremament segures. I crec que és un gran èxit de la ciència que, en menys d’un any, s’hagi pogut fer tot aquest recorregut. Hi ha un seguit de normes que s’han seguit per elaborar-les, i sí que els temps en aquest cas han estat més ajustats i s’han facilitat els tràmits burocràtics i les autoritzacions han estat més ràpides, perquè s’hi ha donat prioritat. I si les agències avaluadores dels medicaments, amb tota la informació que tenen i que poden reclamar als laboratoris, diuen que són segures, hem d’assumir que ho són. El que està clar és que fins que no tinguem una mesura de prevenció com la vacuna serà molt complicat tornar a la normalitat a què estàvem acostumats, perquè hi ha molt poca gent immunitzada contra la Covid.