12 de març del 2020: el confinament

El 12 de març del 2020 el món es va para­lit­zar a causa d’una emergència epi­de­miològica que va obrir una pro­funda crisi social i econòmica arreu i va pro­duir un aug­ment de la pobresa i situ­a­ci­ons d’emergència greus a mol­tes famílies.

Con­fi­na­ment, milers de per­so­nes malal­tes, pèrdues huma­nes, nego­cis tan­cats, car­rers buits, tan­ca­ment d’esco­les, mas­ca­re­tes i gels, distàncies de segu­re­tat, aïlla­ments… Aques­tes rea­li­tats es van impo­sar de forma dràstica i el que sem­blava que havia de ser qüestió d’unes poques set­ma­nes es va per­llon­gar durant massa temps.

El con­fi­na­ment va tan­car els cen­tres edu­ca­tius fins a final de curs. Infants i ado­les­cents es van que­dar sense escola pre­sen­cial al llarg de sis mesos i el per­so­nal edu­ca­tiu va haver d’assu­mir el repte d’haver de donar res­posta a les neces­si­tats amb un nou esce­nari no pre­sen­cial que difi­cul­tava con­si­de­ra­ble­ment la seva tasca. En tota aquesta situ­ació inèdita i amb una con­se­lle­ria que va des­a­parèixer pràcti­ca­ment de l’escena i va des­car­re­gar en els cen­tres l’admi­nis­tració d’una crisi edu­ca­tiva sense pre­ce­dents, els pro­fes­si­o­nals van anar orga­nit­zant impro­vi­sa­da­ment una edu­cació telemàtica alter­na­tiva que pogués mínima­ment com­pen­sar el tan­ca­ment dels cen­tres per un temps deter­mi­nat. Aquest esforç adap­ta­tiu, com la neces­si­tat de man­te­nir una comu­ni­cació per­so­nal entre pro­fes­so­rat, alum­nat i famílies, va gene­rar una sobrecàrrega de tre­ball traduïda en jor­na­des ina­ca­ba­bles que els va supo­sar un gran estrès men­tal i emo­ci­o­nal. Men­tre que els sani­ta­ris van rebre uns aplau­di­ments meres­cuts cada dia al ves­pre, el per­so­nal edu­ca­tiu es va posar en el punt de mira i se li va exi­gir donar res­posta a una situ­ació sense pre­ce­dents, sense cap pla de con­tingència per part de l’admi­nis­tració, sense referències sobre què fer o no fer i sense recur­sos de cap mena.

Les clas­ses telemàtiques, per a les quals ningú estava pre­pa­rat, van estar far­ci­des de pro­ble­mes. L’aposta per l’auto­no­mia de cen­tre va gene­rar unes grans desi­gual­tats entre esco­les i ins­ti­tuts i va con­tri­buir a apro­fun­dir, encara més, la segre­gació esco­lar. Per altra banda, els pro­ble­mes de con­nec­ti­vi­tat i manca de dis­po­si­tius en mol­tes llars es van fer evi­dents. Tot­hom ha expe­ri­men­tat què suposa fer una vide­o­con­ferència on la con­nexió es perd cons­tant­ment o ni tan sols et pots con­nec­tar. Doncs això va ser el dia a dia per a docents i alum­nat. Molts infants i ado­les­cents no tenien inter­net, o dis­po­si­tiu, o mobi­li­ari adi­ent o cap espai sepa­rat a la seva llar per poder seguir la classe amb tran­quil·litat. Diver­sos alum­nes van des­a­parèixer de l’escena a causa d’aques­tes difi­cul­tats i això va gene­rar molta pre­o­cu­pació i frus­tració. L’alum­nat vul­ne­ra­ble va ser el gran per­ju­di­cat.

El setem­bre del 2020 els cen­tres de tot Cata­lu­nya van obrir les por­tes per aco­llir tot l’alum­nat. La pandèmia encara era pre­sent amb la seva llista de res­tric­ci­ons. L’edu­cació es va enge­gar amb un pro­to­col impro­vi­sat que va arri­bar dies abans d’obrir els cen­tres i que no reco­llia les pro­pos­tes fetes des de la part social. No hi va haver escolta en la gestió de la pandèmia per part de l’admi­nis­tració i la impro­vi­sació i el caos van ser la tònica habi­tual en el dia a dia de la vida a les esco­les i els ins­ti­tuts.

Donada la situ­ació, i a petició de la comu­ni­tat edu­ca­tiva, la reducció de ràtios a les aules s’havia de dur a terme com a mesura de pre­venció de con­ta­gis i per una millor atenció a l’alum­nat que com­pensés tot el temps per­dut durant el con­fi­na­ment. Amb els fons Next Gene­ra­tion, es va con­trac­tar més per­so­nal per poder fer alguns des­do­bla­ments, però no van arri­bar a tots els cen­tres i va ser del tot insu­fi­ci­ent. Per variar, el govern no va fer cap esforç econòmic.

Al pri­mer pro­to­col, li van esde­ve­nir múlti­ples i infi­ni­tes ver­si­ons que arri­ba­ven set­mana sí set­mana també: docu­ments fei­xucs on es reco­llien les incomp­ta­bles mesu­res de pro­tecció. La seva gestió i la dels con­ta­gis va ser un veri­ta­ble mal­son per a tot­hom. I fer vida des de la distància i amb una mas­ca­reta tapant la mei­tat del teu ros­tre, emo­ci­o­nal­ment va ser molt dur.

Tenir els recin­tes edu­ca­tius ven­ti­lats era una pri­o­ri­tat i l’admi­nis­tració no va inver­tir ni un cèntim en dis­po­si­tius de ven­ti­lació que evi­tes­sin sacri­fi­car el con­fort climàtic a dins de les aules. La ven­ti­lació cre­uada va ser l’única mesura que van esta­blir i això volia dir que por­tes i fines­tres havien d’estar ober­tes de bat a bat. A l’hivern, el fred que es va patir als cen­tres va ser inhumà i va obli­gar a fer classe amb abrics, bufan­des, amb les mans con­ge­la­des i tre­mo­lant de fred des dels seus perímetres indi­vi­du­als. La pròpia calor humana era ine­xis­tent.

Cap mesura va impe­dir que als cen­tres edu­ca­tius les dife­rents vari­ants de la covid es poses­sin les botes amb l’alum­nat i el per­so­nal edu­ca­tiu. En l’únic espai on con­vi­vien tan­tes per­so­nes, les cor­ret­ges de trans­missió esta­ven asse­gu­ra­des. L’índex més alt de malalts es donava dins dels recin­tes esco­lars. La borsa de per­so­nal interí es va bui­dar i durant molt temps molt alum­nat va res­tar sense pro­fes­so­rat en diver­ses àrees.