Societat

Moments estel·lars de l’interior

Resurrecció de Ripoll

Símbol Destruït per les guerres carlines, ensorrat pels incendis i la rapinya de soldats i veïns que el van fer servir de pedrera, Santa Maria de Ripoll, el monestir fundat per Guifré el Pilós, conegut com el “bressol de Catalunya” va estar a un pas de la desaparició fins que, en abolir-se les jurisdiccions eclesiàstiques privilegiades, va quedar agregat al bisbat de Vic. El 1882, va ser nomenat bisbe Josep Morgades, que va donar l’empenta definitiva a la restauració.

El foc va destruir el temple i la història. Una epopeia de mil anys convertida en runa
Van llençar un crit d’alerta, però, al final de la reunió, el monestir estava salvat
La “bíblia al cor de Catalunya impresa” va rebre l’ajuda de Josep Morgades, bisbe de Vic

El 1833 va ser un mal any. Va morir Ferran VII i va esclatar una guerra entre Borbons, l’hereva Isabel II contra l’aspirant infant Carles (germà del rei), que va fer rebentar l’Estat i va portar la desolació a la muntanya. En especial a Ripoll, que el juny del 1835 va ser ocupat per 600 homes del regiment liberal de tiradors d’Isabel II da la vall de Ribes i va viure una calma tensa fins que, el diumenge 9 d’agost, a les dues de la tarda, després de dinar i sentir el campanar que tocava vespres, els elements més exaltats de la milícia, anticlericals i menjacapellans van assaltar el monestir, van assassinar dos monjos (Joan de Ros i Manuel de Llisach), van saquejar el recinte, destrossar l’orgue i destruir la imatge de Sant Benet i, després d’un judici popular en què el van acusar de propagar la fe catòlica, van llençar a les flames les restes del comte rei de Barcelona Ramon Berenguer IV el Sant.

El foc va cremar una de les mòmies més venerades del Principat, però també va destruir el temple, l’arxiu i la història. Una epopeia de mil anys convertida en un munt de runa, un edifici principal castigat pels incendiaris però també per les lleis desamortitzadores de Mendizábal, per què, després de vendre’l per 8.000 pessetes, es va utilitzar com a pedrera oberta de què tothom es va aprofitar. Uns treien teules, d’altres, pedres treballades, fustes o capitells, i així, pessic a pessic, el que era una heretat forta es va anar esfondrant –el 1847, va desaparèixer una part del claustre, el 1856, la torre del palau abacial i el 1860, la volta central del temple– fins esdevenir una vertadera ruïna. Com va escriure Pere Pellicer a La Veu de Montserrat: “Lo dia en què vinguin per terra les últimes restes del monestir de Ripoll, ses runes esborraran les fronteres de Catalunya i els cadàvers dels antics comtes es tornaran de boca a terra, per protestar com els antics gals contra l’ocupació estranya de la terra que ells conquistaren, ja que com estranys els haurem tractat, negant un monument a qui ens regalaren un regne. Alcem almenys una tàpia entorn d’aquell fossar i damunt el pedestal de runes, una creu amb aquesta senzilla inscripció: «Finis Catalunie».” El diari fundat per Jaume Collell definia Santa Maria com la “Covadonga de Catalunya”, el bressol redemptor de la pàtria: “Amb sa severa majestat sembla dir-nos: «Encara soc digna senyera de gestes passades: n ma desgràcia, sota mes runes he allotjat les despulles dels herois i dels màrtirs de la més santa de les causes; resplendent un dia era de tots exaltada i venerada, després de la caiguda he enardit els cors sensibles i mes cendres han encès el foc de la imaginació en els trobadors de la terra; la pàtria, recordant sa historia, ha volgut fer-se digna de son passat i, en desvetllar-se de son ensopiment, deixant sa esmorteïda existència, al començar de nou sa tasca.»”

Calia actuar amb urgència. El febrer del 1863, una comissió nomenada per l’Acadèmia Provincial de Belles Arts de Barcelona –Manuel Milà i Fontanals, Claudi Lorenzale, Elies Rogent i Martí Sureda Deulovol– va visitar l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando (Madrid) per buscar una via per restaurar el cenobi. El 1865, Elies Rogent, ajudat per Francisco P. del Villar i August Font, va presentar un primer projecte de restauració global de l’església. El maig del 1867, els delegats, acompanyats d’un fotògraf, van visitar les ruïnes i, un any més tard, tot i que la comissió de monuments gironina havia invertit 10.000 rals destinats a consolidar el claustre i reconstruir el mur paral·lel a l’absis, l’ Acadèmia de les Arts de Barcelona es va queixar del poc ressò de les seves accions, sense preveure que, amb l’ocupació carlina de Ripoll, entre el 1872 i el 1874, el claustre es faria servir com a estable i l’interior del temple, com a pallissa.

Temps de desconcert i penúria que no es va començar a redreçar fins al 1875, quan es va constituir una junta local destinada a recaptar fons per recuperar els murs i sostres caiguts i transformar-los en església parroquial. Quatre anys més tard, i gràcies les gestions de José María Escrivá de Romaní y Dusay, marquès de Monistrol, i de Víctor Balaguer, que s’havien cansat de picar portes funcionarials a Madrid, del Ministeri de Foment es van rebre dues subvencions del vuit mil pessetes i, sota les ordres d’Elies Rogent, es van poder restaurar els absis, i reforçar i reparar les teulades del claustre i del pòrtic protector de la portalada. Eren obres d’urgència, es podria dir que de supervivència, però l’èxit de la primera fase va inflamar l’esperit catalanista i moltes veus es van aixecar per reclamar que l’església havia de recuperar l’esplendor viscuda en temps de l’abat Oliva. Potser per això, la “bíblia al cor de Catalunya impresa” va rebre la inestimable ajuda de Josep Morgades, bisbe de Vic, amic enemic de Verdaguer, que, el 1885, va aconseguir la cessió de l’Estat de l’església i el claustre i el 17 de gener va dictar un ban datat a la capital d’Osona en què demanava l’ajuda humana i divina per tirar la reconstrucció endavant, “creient possible salvar el que encara es mantenia en peu d’aquell insigne cenobi benedictí fundat per Jofré el Pelós, com a primera fita de reconquesta, plantada a la falda del Pirineu català”: “Arqueòlegs i poetes, lletrats i homes d’estat i humils patricis, tots, quan anaven a veure aquelles malmeses pàgines de la història i de l’art, consideraven plorosos el trist estat del que amb raó s’ha anomenat la Covadonga catalana, feien vots perquè es reparés el dany del vandalisme dels homes i s’impedís l’estrall del temps conservant a tota costa el que ni amb els horrors de l’incendi, ni amb tants anys de deixadesa, s’havia enterament perdut. Zeloses i il·lustrades comissions i entusiastes particulars començaren per fer alguna cosa el 1861 i, més tard, l’Estat intentarà la restauració que, confiada a la comissió de monuments de la província de Girona, ha anat seguint fins al present, havent-se portat obres de consideració al temple i el claustre. Mes, a pesar de tan lloables esforços, tothom era del parer que el santuari de Santa Maria de Ripoll, no s’aixecaria de sa ruïna sinó per la mà sempre salvadora de l’Església.”

El 9 de febrer del 1886, el bisbe Morgades va presidir una sessió solemne de l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona en què es van presentar els projectes de restauració. Els oradors –l’historiador Josep Maria Pellicer i Pagès, l’arquitecte i autor dels plànols Elies Rogent, i el canonge de Vic Jaume Collell, que va llegir els famosos versos del Canigó verdaguerià: “Comte Pelós, primer de Barcelona / Quin panteó tindràs, quina corona!”– van llençar un crit d’alerta, però, al final de la reunió, el monestir estava salvat. Als pobles i ciutats catalanes es van crear juntes per buscar recursos, associacions d’arquitectes van decidir col·laborar desinteressadament a l’obra i, el 12 de març, el bisbe Morgades, acompanyat d’Elies Rogent, autor del projecte de restauració, i de l’arquitecte diocesà, Josep Artigas, va fer una visita d’obres a les ruïnes, va coordinar un pla de treball i va impulsar la Junta Central Diocesana per a la Restauració. Morgades, home de caràcter, va decidir que el 21 de març, diada de Sant Benet, s’iniciaria el gros de les obres. En la celebració, marcada per l’esperit de renaixement i vindicació, es van viure dos moments emocionants. El primer va ser el discurs del prelat, que va reivindicar una pàtria gran bastida sobre la necessitat de mantenir i activar el veritable esperit català. El segon es va viure en l’àpat posterior, quan el canonge de Vic Jaume Collell va oferir una corona de llorer lligada amb la cinta de les quatre barres al poeta Jacint Verdaguer.

Des d’aquell moment, les obres van avançar al regularitat. Com recollia La Veu de Montserrat el 1887, quan feia un any que s’havia fet la primera palada, el bisbe Morgades va tornar a visitar les obres, va pujar a les bastides del cimbori i amb gran satisfacció va poder “veure, es pot dir, quasi terminada, una obra que, un any enrere, encara semblava un somni o una aventurada empresa”: “L’efecte que causa aquell gran temple aixecat de sa trista i quasi completa ruïna és ja imponent, i amb molta exactitud ho ha qualificat de miracle el director del Diari de Barcelona. Més que una restauració, el que es fa a Ripoll és una reconstrucció, verament inspirada del geni tutelar de la pàtria catalana. La restauració del monestir de Ripoll, tal com es va realitzant, és un fet providencial que farà època en la història de Catalunya.”

L’any 1893, la basílica va ser reconsagrada. La restauració, però, es va allargar molts anys de la mà de diversos arquitectes, entre d’altres Francesc Rogent i Pedrosa (1861-1898), fill d’Elies Rogent.

Ripoll L’obra del bisbe Morgades

3

5

2

4

1

Inspiració francesa

Elies Rogent, l’arquitecte que va dibuixar els plànols de la restauració de Santa Maria de Ripoll, era un fervent admirador de Violet le Duc, l’arquitecte francès que es va fer famós per les restauracions de conjunts medievals segons les interpretacions particulars basades més en la invenció que història –per exemple, les fortificacions de Carcassona i els castell de Requesens a l’Albera o el de Peralada–, que podrien definir-se com a exercicis de fantasia que feien una interpretació molt lliure del passat. A Catalunya, Violet le Duc va trobar un terreny abonat pel romanticisme i la Renaixença i la seva influència va arribar a la reconstrucció del monestir de Ripoll, edifici en què Rogent va aplicar una màxima de Violet: “És preferible restablir la unitat de l’estil original del monument que no pas reproduir exactament el conjunt.” Un principi molt vàlid per a uns temps de reconstrucció de mitologies que va fer que més d’un erudit comparés la recuperació de Ripoll com a símbol de Catalunya amb l’acabament de la catedral de Colònia com a emblema de l’Alemanya unificada.

La reconstrucció de Ripoll és inseparable de l’esperit que va portar a la recuperació de Sant Miquel de Cuixà i de Sant Martí del Canigó, en altres temps cenobis forts que havien patit la destrucció i l a ruïna. Verdaguer va escriure al poema Canigó: “Com dos gegants d’una legió sagrada / sols encara hi ha drets dos campanars: / són los monjos darrers de l’encontrada, / que ans de partir, per última vegada, / contemplen l’enderroc de sos altars.” El capellà de Folgueroles es va equivocar. Els cenobis van ser salvats pel bisbe Juli de Carsalade du Pont, que el 1916 havia participat en les manifestacions d’intel·lectuals francòfils catalans a Perpinyà. Convertits en espais de vida, els monestirs recuperaven les glòries passades, quan Catalunya era temuda i respectada, i van assenyalar el camí que portaria de la decadència a la renaixença d’una nació.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia