“Amb els magnetars podem trobar ones gravitacionals”

Quan estrelles molt grans, deu o vint vegades més grans que el Sol, arriben al final de la seva vida i exploten, el nucli es concentra fins a deixar un objecte compacte, que pot ser una estrella de neutrons o un forat negre. Aquestes estrelles de neutrons, també anomenades púlsars, tenen una densitat increïblement elevada: en una esfera d’uns deu quilòmetres, gran com Barcelona, s’hi concentra tota la massa del Sol. Són estrelles extremes, tant pel camp gravitacional com pel magnètic, que és 10

Molt poderosa, tot i que no s’expressa en la franja visible de la llum: fan explosions i erupcions a la superfície. A més, tenen una velocitat de rotació molt alta i són objectes eterns.

Perquè si coneixem com es comporten podem fer moltes coses. Per exemple, els podem utilitzar com a laboratori per comprovar si els càlculs que fem sobre com es comportaria la matèria en condicions gravitacionals i magnètiques tan extremes són correctes. És l’únic entorn on ho podem observar en funció de com es comporten els rajos X o gamma.

El fet que els magnetars tinguin una rotació tan alta els converteix en una mena de rellotges ultraprecisos, al nivell dels rellotges atòmics. Això permet que puguin ser utilitzats com una xarxa de rellotges de l’Univers que podrien actuar també com un GPS. Podríem aprofitar aquests púlsars com a rellotges i GPS per saber on són les naus i els satèl·lits en cada moment.

També són detectors d’ones gravitacionals. Com que són rellotges precisos i les ones gravitacionals, d’alguna manera, interactuen amb el temps i el canvien per allà on passen, quan veiem tots els púlsars endarrerir-se a la vegada sabem que hi passa una ona gravitacional. Aquestes ones es classifiquen segons la longitud d’ona, que depèn del tipus de font que les ha originat. Amb els púlsars es poden detectar les que s’originen de la fusió de dos forats negres, però no d’altres fenòmens com ara el xoc de dues estrelles de neutrons o l’explosió d’una supernova. Potser quan la tecnologia evolucioni i sigui més potent també podrem detectar la resta d’ones.

De tot plegat. Calen idees brillants i noves, però també saber construir i millorar els instruments per observar el cel. I els recursos computacionals també són un element molt important a mesura que augmenten les dades que tenim. Ara mateix, tot això avança molt ràpid i hi haurà més i més descobriments molt aviat.

Tinc dues respostes, que també em dono a mi mateixa. Hi ha qui estudia millorar la vida d’un dia per l’altre i qui estudia explicar coses que tindran repercussió d’aquí a vint o trenta anys. Jo estic clarament en aquest segon grup de científics. No guariré una malaltia d’aquí a un mes, però estudio efectes físics nous que d’aquí a unes dècades s’aplicaran a noves tecnologies. Els mòbils que tenim a la butxaca, per exemple, incorporen tecnologia desenvolupada per l’astronomia fa cinquanta anys.

Que, a curt termini, també hi ha la fam de coneixement. L’humà es distingeix per la voluntat de conèixer. On som? Qui som? Qui tenim al voltant? Hi ha més vida a l’Univers? Hi ha altres universos? Conèixer és important per a la nostra evolució en general.

A nosaltres ens ha afectat, perquè l’eficiència del grup és diferent: no és el mateix parlar vuit hores al dia al laboratori que fer teleconferències. Tot s’alenteix i es complica una mica. En general, crec que hi ha hagut problemes de comunicació i d’eficiència de qui estudia aquestes coses. Tothom ha volgut dir-hi la seva, científics d’altres camps inclosos, i el missatge que arriba a la gent és d’una inseguretat total que ens ha jugat molt en contra. I hi ha coses que la població no pot comprendre, perquè si has estudiat virologia durant 25 anys no pots explicar-ho tot amb quatre paraules en un diari.

És molt important. Des que vaig estudiar la carrera fins avui, visc en un entorn prevalentment masculí que ens obliga a fer el doble de coses que els homes. Algunes dones creuen que a costa de treure temps a la família. Jo tinc la sort de tenir una parella que m’ajuda molt, tres fills i una posició estable molt aviat per la meva edat. Que hi hagi dones premiades demostra a la nova generació que es pot ser científica relativament jove i tenir una família normal. Calen aquests models.

Et diria que un 80% són homes. No sé per què, però suposo que hi té molt a veure l’educació, el pensament i els models que donem des de l’educació primària. Això passa a tot arreu. De fet, Espanya i Itàlia potser estan una mica més avançats en aquest sentit que altres estats que, en canvi, estan més avançats en altres camps com ara Alemanya i els Països Baixos.