La vida secreta dels noms

Si tenen curiositat per saber l’origen i l’evolució dels noms amb què coneixem carrers, veïnats, muntanyes, cases... de la Garrotxa segurament ja són dels lectors incondicionals dels articles de Xavier Puigvert al suplement El Cartipàs d’El Plafó, la revista que edita l’Institut de Cultura d’Olot. En la seva secció, l’historiador i arxiver submergeix el lector en els laberints de la toponímia –sempre complicada per als profans i sovint divertida– amb un llenguatge rigorós però amè, com correspon a la seva finalitat divulgativa. Doncs bé, els seguidors de la secció i els qui no ho són –però estan destinats a ser-ho algun dia perquè els agrada la història– gaudiran d’Els noms de la terra. Notes sobre toponímia de la Garrotxa, en què es reuneixen els 164 articles que Puigvert (Olot, 1966) havia publicat fins a principi d’estiu, editat per la Generalitat i l’Institut de Cultura d’Olot en la col·lecció Estudis Històrics de la Garrotxa. És un volum sense precedents, que es llegeix amb l’interès que desperta el passat desconegut i amb el plaer que només faciliten els textos de bon digerir. I és que Puigvert, al marge de les sabudes dots d’historiador, té un envejable talent per escriure.

“La toponímia està en moviment permanent –diu Puigvert en una de les sales de l’arxiu comarcal, la seva segona casa–. En un principi, es posen noms que descriuen el territori, però, amb el pas dels anys, es modifiquen perquè no agraden a tothom per raons diverses i arriba un dia que poc tenen a veure amb la idea primigènia i acabem desorientats”, explica. Cal distingir entre els noms oficials i els populars, i és en aquesta segona versió on el lector segurament s’ho passarà més bé. Puigvert alerta, però, que els noms no oficials es van perdent. Un exemple és el de Putoia, el malnom del carrer de Sant Ferriol: la fonètica fa sospitar que es refereix a l’existència pretèrita de dones de mala vida, però estaríem errats. L’article corresponent a Putoia serveix d’exemple de l’estructura de tot el llibre. Abans de satisfer la curiositat del lector, es descriu l’evolució urbanística de la zona i els diferents noms que havia tingut. Finalment, s’assoleixel clímax: a finals del segle XVI, apareix documentada una veïna anomenada “T. Putoia”, de què el cognom aniria imposant-se per esmentar el carrer. Putoia, aclareix Puigvert, és un adjectiu en desús que vol dir ‘pudent’; a l’edat mitjana, la forma masculina (putoi) es referia a un animaló semblant a la fura que feia molt mala olor. “Per mèrits propis o per mala fe –conclou l’autor, nascut en aquell carrer–, la nostra Putoia potser devia més als nassos delicats dels seus coetanis que a la vida dissoluta. Abans bruta que llibertina!”

En el llibre no podia faltar el singular topònim de Clocalou, el nom del veïnat de Bianya que s’han entossudit a fer-nos anomenar Llocalou. Si no es llegeix Puigvert, es podria donar per descomptat que s’ha de dir d’aquesta manera perquè a l’edat mitjana era un lloc alou, o sigui alliberat de servituds. Es tornaria a errar. Puigvert, enutjat perquè l’administració imposa Llocalou, és del parer que tot ve del malnom d’un tal Joan Font.

I un tercer exemple: l’olotí carrer dels Sastres no es diu així perquè hi hagués hagut professionals dels vestits a mida, sinó per una casa coneguda com can Pau Sastre.

Algú a les xarxes socials ha qualificat el recopilatori de “joia”, encertadament.