Iguals

L’ONCE va fer 81 anys aquest divendres 13 de desembre, dia de Santa Llúcia. En aquest temps s’ha convertit en una de les senyes d’identitat solidària de la nostra societat. Una iniciativa de les persones cegues i amb altres discapacitats que, sentint-se diferents, volen ser tractades com a iguals.

Inclusió, discapacitat, il·lusió... iguals, són termes que s’associen a l’ONCE, una organització amb nom de número que va néixer tot buscant el bé comú i que arrencà amb una idea innovadora per intentar donar solucions: la inclusió real i l’autonomia plena de les persones cegues i amb discapacitat en tots els àmbits de la vida.

Avui ens pot semblar una cosa normal –encara sense que s’hagi aconseguit plenament– però fa gairebé un segle va suposar una revolució de les persones cegues que van buscar en la unitat la solució per superar la seva realitat humana d’exclusió i abandonament. Volien ser iguals.

Aquells primers activistes de la discapacitat que van formar les primeres organitzacions com el Sindicat de Cecs de Catalunya, eren clarament uns avançats al seu temps.

Uns utòpics que predicaven la inclusió per mirar cada persona com el que és, per donar a cadascú l’oportunitat de desenvolupar-se sense tenir en compte les seves discapacitats i sí les seves capacitats. No es tracta de tractar tothom per igual, perquè tots partim amb les nostres diferències, però sí d’aspirar que tots siguem iguals en l’accés a drets i oportunitats.

Iguals al carrer, iguals en el treball, iguals a l’escola, al parc, en l’esport, en el lleure, en la família.... Iguals en la vida o davant les institucions, compartint sempre la realitat que ens toca viure.

Iguals com a concepte d’inclusió per proporcionar a cada individu tot el que necessita per sentir-se part d’una societat que ens pertany a tots. Iguals perquè des del respecte a la diferència reivindiquem que el que realment necessitem és sentir-nos iguals.

Tots tenim els nostres anhels i il·lusions. Són aspiracions que parteixen de la base de sentir-nos iguals per poder després cadascú ser com vulgui ser.

Els que ens van impulsar amb la necessitat de sentir-se iguals van llançar al carrer un crit que aviat es va fer sentir, notar i fins trobar a faltar en moltes cantonades, places, carrers i llocs de pas en pobles i ciutats de Catalunya: “Iguals, per a avui, iguals!”

“Iguals per a avui” va dignificar la persones cegues per definir un clam d’inclusió que feia referència als seus cupons, que s’imprimien iguals. I, també, a quelcom més gran: la realitat de sentir-se iguals dels qui no ho havien estat mai; iguals per a avui, iguals per a demà, iguals per a sempre.

Perquè iguals és un concepte que ens ha mogut sempre i que des d’ONCE Catalunya volem continuar cridant amb força. Necessitem treballar com a iguals, estudiar com a iguals, conversar com a iguals, viure com a iguals i, des d’aquesta perspectiva, dibuixar societats millors per a avui, per a demà, per a sempre.

I no estem ni volem estar sols. Ens sentim part d’una acció social que hem d’impulsar com a protagonistes. Col·laborem amb tots els moviments i accions que caminen en aquesta línia de prosperitat i futur: partícips de l’economia social; de la Taula del Tercer Sector; del Cocarmi, de les organitzacions d’acció social i de totes les iniciatives que es mouen en aquesta direcció.

Estem alineats amb els objectius de desenvolupament sostenible (ODS) de Nacions Unides que, amb total rotunditat, en el seu objectiu número 10, reducció de les desigualtats, assenyala que, tot i que la protecció social s’ha estès significativament en tot el món “les persones amb discapacitat tenen fins a cinc vegades més probabilitats d’enfrontar-se a despeses de salut qualificades de catastròfiques”. Han sentit bé, catastròfiques, és a dir, al més allunyat possible d’iguals.

Per això, sentir-nos tots iguals i lluitar per seguir aquest camí que vam iniciar fa just 81 anys és una de les màximes d’ONCE Catalunya i del Grup Social ONCE. Aconseguir oportunitats per a persones amb discapacitat i crear així un món més sostenible, sense deixar ningú enrere. Aconseguir que la desigualtat que sempre ha perseguit –i persegueix– les persones amb discapacitat a tot el món ho sigui cada vegada menys. I per això hem cridat, cridem i cridarem: “Iguals”. Per a avui, per a demà, per a sempre, iguals.