Com més amics, més endins
Parlar de conceptes tan mesquins com el racisme o la xenofòbia sempre és complicat. D’entrada, els termes haurien de ser sinònims, ja que no existeix el concepte raça, des del punt de vista biològic, aplicable a les persones. No obstant, tots tenim un costat intolerant, fosc; fins els més sensibilitzats, que surt en el moment menys pensat. És un mal que, com el d’Almansa, a tots alcança. A les societats pretesament desenvolupades, benpensants i amb preocupació formal, hi ha un cert pudor públic en manifestar comportaments d’aquesta mena; un fet que, tot sovint, queda palès amb allò tan gastat de “jo no soc racista, però...” abans de deixar anar el prejudici i el comentari desafortunat.
Hom podria creure que, en col·lectius força més diversos en la seva composició ètnica, aquest comportament és menys evident. Però no. A Colòmbia, la xenofòbia i el racisme afloren amb una facilitat inusitada. Hi ha, però, una diferència notable respecte a la nostra comunitat: aquí no pateixen gaire a l’hora de manifestar-los de forma més o menys oberta. Al tradicional menyspreu cap a la població negra autòctona, tot i ser tan antiga com el colombià blanc, i en certes regions, majoritària, s’hi uneix ara la xenofòbia contra l’immigrant veneçolà. El fenomen és complex i multifactorial, però sorprèn el paper galdós d’alguns mitjans de comunicació que són generadors de xenofòbia contra aquestes persones, d’una manera gens dissimulada. A més de la constant presència negativa de Veneçuela, i dels veneçolans, als mitjans de comunicació colombians, hom assisteix a pràctiques com a mínim qüestionables: titular, com va fer un diari del país fa un temps, “No dejan de parir: colapsó el hospital de Santa Marta por atención a mujeres venezolanas” no sembla la millor manera de contribuir a crear una societat integradora i respectuosa.
Cal precisar que, com passa al nostre país, el rebuig és al que ve de fora i és pobre; per tant, no seria tant xenofòbia com aporofòbia. Colòmbia, com totes les societats amb grans desigualtats, és un col·lectiu d’allò més classista. És un país que s’ha construït imitant els models de l’època colonial: amb una petita classe dominant, enormement privilegiada, i una gran massa de persones que malden per sobreviure en un estat que ofereix escasses oportunitats d’ascendir socialment. Els prejudicis, però, han empeltat, també, aquesta massa de supervivents que són clarament majoritaris al país. Aquí a Rousseau no l’han llegit gaire fora del món acadèmic, i encara menys l’han aplicat a l’hora de construir res similar a un contracte social. En un país en què als indigents els anomenen “desechables”, aquesta praxi desacomplexada tampoc no hauria de sorprendre pas gaire.
No obstant, sempre hi ha qui es nega a acceptar la foscor. Enfront d’aquestes actituds, organismes internacionals, ajuntaments del país i una part de la societat civil colombiana s’han organitzat per mirar de revertir-los. Potser és impossible canviar els mètodes dels dirigents del món, que continuen emprant les sancions a governs que es consideren hostils, tot i saber que són càstigs que, en essència, acaben afectant la població civil. Poc els importen les crisis migratòries que es provoquen, però comprovar que encara hi ha qui, sense ser-ne perjudicat, treballa per anorrear comportaments de rebuig contra persones pel fet de pertànyer a un col·lectiu determinat, manté un bri d’esperança.
En una regió del món com aquesta hi ha majoria de realitats compartides. Entre les més importants, la necessitat de desfer-se dels models colonials europeus, dels nocius i simples imaginaris col·lectius de triomfadors i perdedors, i del mimetisme impossible amb el veí ianqui del nord. Els cal, en definitiva, definir-se com a nacions d’una vegada, i entendre que, atès que les migracions són tan antigues com l’ésser humà, i que continuaran produint-se, com entonava el nostrat Tomeu Penya: l’amistat entre germans o cosins –entre iguals– sempre porta més alegries.
