MEDI AMBIENT
Nous escenaris de sequera
Aigua grisa, aigua aprofitable
L’Institut Català de Recerca de l’Aigua (ICRA) investiga com podem reaprofitar l’aigua que fem servir a la dutxa, a la pica i en els electrodomèstics
Sistemes basats en la natura permeten destinar-la a nous usos
“Anem avançats. Plantegem temes d’interès abans que es converteixin en un problema ”
Es menjarien vostès un enciam conreat amb aigua recuperada de la dutxa? A l’Estat espanyol la llei encara no ho permet, però en els escenaris de sequera que planteja el canvi climàtic no seria tan forassenyat. L’aigua és un bé escàs i haurem d’aprendre a reutilitzar-la. Pensem com a exemple que cada cop que buidem la cisterna del vàter estem llençant a les clavegueres, com a mínim, uns sis litres d’aigua potable, aigua que podríem beure. És evident que en una societat com la nostra, on ens podem permetre una despesa mitjana d’aigua domèstica d’uns 120 litres al dia per persona, no tenim la mateixa percepció de l’aigua que els habitants de països on dutxar-se és un luxe. Però el canvi climàtic posa en risc aquest confort. “En un país mediterrani necessitem les pluges per omplir els pantans i tenir reserves d’aigua. Si no plou, a banda d’estalviar i d’aprofitar més bé les aigües subterrànies, ens queden dues opcions: utilitzar les dessalinitzadores, que requereixen molta energia, o reaprofitar les aigües de les depuradores”, explica Joaquim Comas, professor de la Universitat de Girona i investigador de l’Institut Català de Recerca de l’Aigua.
Els científics de l’ICRA fa prop de dues dècades que treballen de manera transversal en tots els àmbits que tenen a veure amb aigua: recursos hídrics, qualitat, tractaments... Es tracta d’un centre de referència internacional que gestiona projectes tant a escala nacional, com estatal i europea. Comas, juntament amb els companys Sara Rodríguez i Gianluigi Buttiglieri, està treballant en diversos estudis que tenen a veure amb l’aprofitament de les aigües grises, aquelles que utilitzem a casa a la dutxa, a la cuina o en els electrodomèstics, i que es diferencien de les aigües anomenades “negres” perquè no contenen contaminació fecal. Suposen entre el 50% i el 90% de l’aigua que gastem.
Per proximitat amb l’ICRA –les seves instal·lacions són a la Creueta–, imaginem el poble de Quart. Allà, l’aigua que es fa servir en cada casa i en cada pis –tant la grisa com la negra– s’arreplega tota en una gran canonada que va a parar a la depuradora. En aquestes instal·lacions, als afores del poble, es neteja dels contaminants que marca la normativa i que són bàsicament el nitrogen, la matèria orgànica i el fòsfor. Un cop netejada, l’aigua no és prou bona per considerar-se potable, però ja no és perjudicial per al medi ambient i es pot llençar al riu Onyar.
En algunes poblacions, aquesta aigua depurada es tracta una mica més i, després, l’aigua regenerada també s’aprofita per regar espais públics o netejar carrers. “A part dels contaminants que marca la llei, ara ja sabem que n’hem de revisar d’altres. Estem desenvolupant sistemes d’anàlisi de laboratori per poder detectar, per posar-ne només alguns exemples, des d’ibuprofèn fins a compostos de productes cosmètics. Anem un pas endavant; si un dia hem de reaprofitar l’aigua, hem de saber com podem fer-ho de manera segura. També investiguem la tecnologia que serà necessària, una tecnologia cada cop més basada en la natura i més sostenible”, hi afegeix Comas.
Les depuradores que coneixem són instal·lacions amb bombes, canonades, ciment i ferros per tot arreu. Però no han de ser necessàriament així. L’hotel Samba de Lloret de Mar és l’únic de Catalunya que disposa, des que es va construir, d’un sistema per separar les aigües grises de les negres. I fa més de deu anys que és l’escenari on els investigadors de l’ICRA poden fer recerca aplicada. Gianluigi Buttiglieri explica en què consisteix el projecte ReUseMP3 que s’hi duu a terme: “Com que les aigües grises ja estan separades, es poden tractar i tornar a usar com a aigua de la cisterna del vàter.” Això, gràcies a la recerca, es pot fer de manera completament segura i suposa un estalvi important.
“La major part de la temporada turística es concentra a l’estiu, que és precisament quan hi ha menys aigua”, recorda l’investigador. Els grans hotels de la Costa Brava gasten una mitjana de 270 litres d’aigua al dia per cada hoste, segons un estudi de la Universitat de Girona. N’hi ha que en fan servir més, 420 litres per persona i dia, i d’altres menys. Entre els que en gasten menys, hi ha lògicament l’hotel Samba, gràcies al tractament descentralitzat.
Al Samba, l’aigua de les dutxes i les piques de les habitacions es porta fins al soterrani i allà es tracta amb un sistema amb plantes ornamentals. Les plantes, el substrat, els organismes que viuen a les arrels... tot aquest sistema depura l’aigua de manera natural. “Hi entra contaminada i, si tot funciona bé –que és el que nosaltres comprovem–, en surt amb més bona qualitat”, hi afegeix Buttiglieri. Per simplificar-ho molt, es tracta de triar les plantes que tinguin més capacitat i resistència per “menjar-se” el sabó i altres contaminants.
Descentralitzar
L’avantatge d’aquest tractament, a part de ser natural, és que també és descentralitzat. No cal dur l’aigua a la depuradora i després retornar-la al mateix punt per reaprofitar. Tot es fa allà mateix. Es tracta, però, d’un sistema encara excepcional, perquè separar aigües grises de negres en edificis que ja estan construïts resulta massa car i inviable. Una altra cosa són els de nova construcció. Consistoris com el de Sant Cugat del Vallès han començat a preveure ajudes per a aquests nous sistemes. I al Prat de Llobregat fins i tot s’han plantejat, en una zona de nova urbanització, fer-hi arribar l’aigua regenerada de la depuradora per omplir les cisternes dels vàters.
“Fins i tot ens plantegem anar més enllà i aprofitar les aigües grises no només en plantes decoratives, també en plantes que es puguin menjar. És el tipus de recerca que hem de fer abans que des de l’administració s’autoritzi a fer-ho”, assegura Buttiglieri. “En l’àmbit de la investigació, anem més enllà del que estableixen les lleis actuals. Anem avançats. Plantegem temes d’interès per al medi ambient i per a la societat, abans que es converteixin en un problema i abans que s’hi legisli”, hi afegeix la investigadora Sara Rodríguez, que remarca la necessitat de suport econòmic, per descomptat, però també de confiança. “Quan un problema surt a les notícies, nosaltres, els científics, ja fa anys que l’estudiem”, insisteix. Per tant, si en el futur acabem menjant els enciams que comentàvem al començament del reportatge, sabrem que són segurs.
Sara Rodríguez explica una altra investigació interessant que s’ha impulsat des de l’ICRA: aprofitar l’aigua de rentar per poder tornar a rentar. Es tracta del projecte Life Recyclo, i en aquest cas es recicla aigua grisa industrial d’una bugaderia de la Fundació Ramon Noguera de Girona. La recerca, de marc europeu, es fa també en dos establiments de França i Luxemburg. S’utilitza un sistema patentat per una empresa d’enginyeria, que es basa en un procés d’oxidació avançada i que permet eliminar els residus i produir una aigua prou neta per tornar a rentar i no haver-la de llençar al clavegueram. “S’hi eliminen tots els contaminants habituals i també els que anomenem «emergents», com ara els additius que porta incorporada la roba sintètica, plastificants, retardants de flama... Hi ha tot un món de contaminants que estem investigant”, afirma Rodríguez. En les aigües negres i grises, per exemple, també s’hi troben fàrmacs. Són quantitats petites, però que s’han d’analitzar.
De fet, només cal mirar qualsevol envàs de xampú per adonar-nos de la quantitat de compostos que llencem per la canonada juntament amb l’aigua. No es tracta només de sabó, també hi ha microplàstics, medicaments, cafeïna... És a dir, els components que es poden desprendre dels productes i materials que entren en contacte amb l’aigua. En les aigües negres, per exemple, també s’hi troben fàrmacs que excretem quan anem al lavabo. Són quantitats petites, però que s’han d’analitzar, perquè cada vegada més caldrà reaprofitar l’aigua.
“Hem d’estar segurs que ho fem de manera segura, fins i tot en l’aigua que només volem usar en la cisterna del vàter. És evident que ningú beu aigua del vàter, però en cada descàrrega es creen aerosols [que ara tots coneixem gràcies a la covid] i hem d’estar segurs que no són perjudicials. O els camps de golf, on per llei s’han de regar amb aigua regenerada. Si es reguen amb aspersors, hem d’assegurar que no hi hagi cap perill”, recorda Comas.
Un altre projecte té per nom Multisource i es desenvoluparà al barri de Sant Narcís de Girona i a l’edifici mateix de l’ICRA. Al barri, els veïns van decidir crear un hort urbà en un carrer de vianants, que ara es rega amb aigua d’aixeta. L’objectiu és crear una paret verda en una escola de la zona per poder netejar les aigües grises de la mateixa escola i aprofitar-les en aquest hort i també en el que ja hi ha al centre. Es tracta no només d’una activitat d’estalvi, també té un vessant educatiu i social molt important, de dinamitzar el barri i apropar els nens a la gent gran, que també hi participa.
“Tota aquesta feina es finança amb fons públics que provenen dels impostos que paguem, per tant la investigació ha de servir a la societat. I els hem d’apropar als ciutadans. A part de recerca, també hem de fer demostració: activitats, jornades i actuacions dirigides a aconseguir que la gent entengui què estem fent i en sigui conscient”, explica Comas. Tant ell com Buttiglieri i Rodríguez coincideixen que en relació amb l’aigua hi ha força consciència social, i s’ha aconseguit reduir força el malbaratament. Però tot i això encara costa entendre que es tracta d’un recurs escàs. Parlem de pobresa energètica, però no parlem de pobresa de l’aigua. Perquè la trobem a la natura. Però el fet de tenir rius no és cap garantia. El problema de l’aigua, afirmen els investigadors, és que és barata. Per mil litres d’aigua de l’aixeta, paguem de mitjana uns dos euros. Si fos a preu d’aigua embotellada, en pagaríem com a mínim 200. “Tractar l’aigua suposa una despesa, durant molt de temps hem pagat molt menys del que costa captar-la, recollir-la i netejar-la”, insisteixen.
Intel·ligència artificial
Tot plegat, amb l’escenari del canvi climàtic de fons, explica l’interès creixent que hi ha pels nous usos de l’aigua. “La recerca que fem també pot arribar a permetre usar l’aigua per a altres finalitats que no siguin només omplir la cisterna del vàter. Aquí mateix, a l’ICRA, volem construir també una façana verda per tractar les nostres pròpies aigües grises. De façanes verdes, se’n comencen a veure, però moltes només són estètiques o tenen com a finalitat l’aïllament. També es poden fer servir per a tractament i, fins i tot, algun dia, per conrear-hi aliments”, explica Buttiglieri.
Mentrestant, tota aquesta recerca també necessita eines i models informàtics. La intel·ligència artificial pot ajudar a decidir quina és la millor opció. “Decidir, per exemple, si val la pena treure les aigües de les dutxes de Fontajau, fer un tractament com ara una paret verda i reaprofitar l’aigua als vàters o al jardí. O si, en canvi, és millor fer tractament centralitzat a les depurades i construir canonades de retorn. S’han de tenir en compte criteris tècnics, econòmics... I per això desenvolupem eines informàtiques que ajudin a prendre aquestes decisions”, conclou Comas.
