Societat

ALGUER MIQUEL

CANTANT DE TXARANGO

“L'asil no és una qüestió solidària, és un dret humà”

“En poques hores, al camp grec d'Idomeni, vam veure néixer una nena en una tenda de campanya i un nano de catorze anys que es llançava al damunt un bidó de gasolina”

“L'únic que necessiten és que, en aquest temps, i mentre no s'acabi la guerra, se'ls faciliti l'oportunitat de construir una vida digna”

Txarango als camps
El grup del Ripollès Txarango va visitar Idomeni en dues ocasions i, després de l'evacuació, altres camps de refugiats. “Hem fet un màster en fronteres”, asseguren. Com a fruit d'un d'aquests viatges van impulsar, amb altres activistes, la campanya Casa Nostra, Casa Vostra

Instigadors, conjuntament amb altres activistes, de la campanya Casa Nostra, Casa Vostra, els components de Txarango van visitar Idomeni i altres camps de refugiats diverses vegades durant el 2016. “Com que Europa no ens representa, anem a representar-nos nosaltres mateixos”, proclamaven. Alguer Miquel, cantant del grup, que naturalment actuarà dissabte al concert del Palau Sant Jordi, s'ha erigit en un dels portaveus d'aquest moviment de suport.

Com es van implicar en la campanya?
La campanya va néixer durant el nostre segon viatge a la frontera entre Grècia i Macedònia, a la primavera. Allà va néixer una sinergia amb un grup de gent i, en tornar, vam engegar-la. La feina als camps és important, salva vides, però és cabdal, també, provocar una reacció política que obri les portes. I per això calia una gran campanya com aquesta.
Va ser seva, la iniciativa d'anar a tocar als camps?
Fa un any i mig vam muntar un festival contra l'ocupació militar a Palestina en diferents ciutats ocupades per colons i aquella experiència ens va ajudar a descobrir la potència de la música i el circ en espais trencats com aquests, així que vam començar a treballar en aquesta direcció. Recordo tornar de l'Àfrica, a Casamance, al Senegal, i pensar: “Som uns blanquets que venim d'un continent que va colonitzar Àfrica i es va repartir els països com va voler, i aquesta gent, tot i així, ens ha obert les portes de casa seva.” Veia les notícies i em dolia que el nostre poble fos incapaç de donar la mà a gent que marxa de la guerra i ens demana ajuda, així que vam voler anar-hi per conèixer-ho en primera persona.
Què hi van trobar?
El primer cop a Idomeni era de nit. Hi havia entre 12.000 i14.000 persones al camp gran i l'arribada va ser duríssima. Sabíem que ens trobaríem amb una situació de merda per a aquell gent, però quan ho vius és molt, molt bèstia. En poques hores vam veure néixer una nena en una tenda de campanya i un nano de catorze anys que es llançava al damunt un bidó de gasolina. Et deceps profundament amb la teva pròpia espècie i et preguntes constantment com pot ser que siguem capaços de generar espais com aquests i siguem tan incapaços de donar la mà. Als camps t'enrabies amb el món. Tornava d'allà en el primer viatge i estava totalment en guerra contra el meu món. No entenia com podíem tolerar coses així. L'asil no és una qüestió solidària, és un dret humà al qual estem obligats. Ja no és ni per empatia, que hauríem de respondre...
Com eren els voluntaris que hi treballen?
Gent de tot el món que havia deixat arraconada la seva vida i estava allà amb les seves mans i el seu temps. Als camps, malgrat tot, hi hem viscut moments bonics, i han sorgit amistats que perduraran sempre. Hi ha un punt d'esperança i fe, que és un bon lloc on agafar-se per curar la tristesa de la situació.
De què els va servir conèixer-los, als refugiats?
Va ajudar-los a veure que, darrere aquest mur infranquejable que és Europa, hi havia una comunitat a dins disposada a organitzar-se i lluitar. Parlàvem de la seva vida, de la nostra, de la situació actual a Síria... Tothom volia tornar, tot i que quan t'ensenyen casa seva només hi veus un munt de runes. L'únic que necessiten els refugiats és que, en aquest temps, i mentre no s'acabi la guerra, se'ls faciliti l'oportunitat de construir una vida digna, d'escolaritzar els fills. Cada família, però, és un món. Allà hi veus gent gran sola, nens desemparats, persones amb situacions al límit per les malalties...
Què cal fer?
Hi ha moltes línies. Cal crear un coixí social que empenyi els polítics a sentir-se interpel·lats. A Catalunya, al Parlament, s'ha aprovat acollir 4.500 refugiats (la qual cosa és una broma, perquè un dret universal no pot ser quantificat), però no s'agilitzen els tràmits i no es fan els deures. Cal exigir que no ens facin més responsables d'aquesta situació.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Denuncien l’augment de sancions dels Mossos aplicant la Llei Mordassa en la protesta contra desnonaments

barcelona
El temps
Servei Meteorològic de Catalunya

Sol i ruixats a Girona

barcelona

Les vacunes comencen a caducar pel baix ritme d’inoculacions

barcelona

Salut inicia la vacunació amb tercera dosi a les residències

l’hospitalet de llobregat

Admès a tràmit el recurs del PP contra la llei d’eutanàsia al TC

madrid

Valoració positiva del Transport a demanda, a la Vall d’en Bas

La Vall d’en Bas

Regulen l’ús de les àrees recreatives de Sant Joan les Fonts

Sant Joan les Fonts

Nova important davallada de crítics i ingressats

barcelona

La calamarsada malmet la verema de la DO Terra Alta

barcelona