Societat
Gairebé com a casa
Les mares de dia, professionals que cuiden a la seva llar un grup reduït d'infants, atenen a Catalunya més de 300 nens
Les famílies valoren la flexibilitat horària d'aquesta forma de criança i les pedagogies alternatives que la sustenten
En espera de la regulació administrativa, el sector fa anys que s'autoimposa requisits i normatives
Moltes mares de diatreballaven amb nens però estaven desencantades amb el sistema tradicional
Al'entrada hi ha dos cotxets i el menjador està ple de bolquers, ninos i joguines. No són de la Gal·la i la Laia, les inquilines, que ja són grans. Mentre elles són al col·le, casa seva es converteix en la casa i en l'escola d'uns quants nens d'entre 14 mesos i gairebé 3 anys: l'Alan, el Mario, el Valerio, la Mariona, la Mia i la benjamina, la Txell. D'aquí una estona arribarà el Yellen. Els cuida la Noemí Duran amb l'ajuda del seu marit. Van haver de mudar-se perquè els van denunciar: Els veïns els acusaven de tenir una guarderia il·legal. Ella va argumentar que és una professional –donada d'alta com a autònoma– que s'ha format per atendre un grup reduït d'infants a casa seva, és a dir, una mare de dia. L'Ajuntament de Barcelona va donar la raó a la Noemí, però ja no se sentia bé al barri, volia marxar. El disgust la va portar a un preciós habitatge del Guinardó, que és el que ara acull el seu projecte vital i professional, Parauletes d'Amor. Són les onze i l'Alan té gana. La Noemí li dona una galeta. “Aquí no hi ha horaris, fem el que faríem a casa”, explica. Una ràtio molt reduïda –de 4 nens, 5 com a màxim–, un ambient tranquil i familiar i un projecte basat en referents pedagògics pròxims a l'educació viva i la criança natural que deixen que siguin el nen i les seves necessitats els que marquin el ritme són els trets comuns d'una alternativa a la llar d'infants molt consolidada a Europa i cada cop més coneguda –i demandada– a casa nostra.
Amb anys de retard però posant per fi fil a l'agulla, el govern està a punt de posar fi al buit legal que existeix a Catalunya. Al setembre, aquesta activitat tindrà cobertura jurídica i normativa, però, mentrestant, el sector s'ha autoregulat. Des del 2012 existeix l'associació Llars de Criança , que fa formació i també fixa els requisits que han de complir les treballadores (només hi ha un pare de dia registrat) i les instal·lacions.
Mínims autoimposats
Inspirant-se en la normativa de Navarra, on fa una dècada que les mares de dia compten amb un paraigua legal, però amb criteris propis, l'associació demana que l'aspirant hagi fet una carrera relacionada amb el món dels infants (com magisteri o pedagogia) o els estudis de tècnic en educació infantil o integració social. També que s'hagi format en pedagogies vives i hagi anat a classes de primers auxilis i manipulació d'aliments. Pel que fa a les instal·lacions, calen mesures de seguretat com protecció anticaigudes en finestres i balcons.
Tot i que les xifres són més altes perquè hi ha mares de dia no associades a Llars de Criança –ja sigui treballant de forma legal o en l'economia submergida–, a Catalunya hi ha més de 300 nens cuidats per mares de dia. Registrades i en actiu, hi ha actualment 70 professionals. Cadascuna té la seva història particular, però en molts casos el punt d'inflexió és la pròpia maternitat. Ho va ser en el cas de la Noemí Duran, que era auditora.
Quan va néixer la seva segona filla, l'empresa la va “convidar a marxar” i la Noemí va decidir tornar a classe. “Vaig estudiar per ser tècnica d'educació infantil i vaig al·lucinar amb Pikler o Montessori, ja que vaig veure que tot allò que jo feia per instint estava superdocumentat, hi havia grans pedagogs al darrere”, explica. Moltes mares de dia ja parteixen d'una feina relacionada amb el món de l'ensenyament, però, desencantades amb el sistema, busquen una altra manera d'aproximar-se als nens i a la criança. És el cas de la Raquel Pastor, mare de dia actualment centrada en la coordinació de l'associació Llars de Criança. Els pares de la Raquel tenien una escola bressol i ella va estudiar educació i treball social. “És molt personal, però a mi el sistema m'atabalava, jo no m'hi veia amb cor, amb tants nens i famílies”, reflexiona. Va ser quan es va traslladar a viure a la casa on hi havia hagut la guarderia dels pares que “tot va encaixar”: “Quan vaig sentir a parlar de les mares de dia –relata– vaig pensar: «Ostres, si fer-ho així és el més normal del món, com no hi havia caigut abans?».”
També la Maria Monzó prové de l'ensenyament tradicional. “Soc de València i allí treballava de mestra en una escola, on era feliç tot i que sentia que no podia fer bé la meva feina, perquè amb tants nens no podia posar en pràctica res del que havia après i de tot el que havia anat investigant sobre una altra manera de fer”, lamenta. Van oferir una feina com a guia de muntanya a la seva parella i van decidir marxar cap a la Cerdanya amb el seu fill Lluc, acabat de néixer. Era l'oportunitat perfecta per criar-lo a prop de la natura, però el problema va ser que van visitar moltes llars d'infants i cap responia a les seves expectatives. Van parlar-ne amb famílies que es trobaven igual que ells i va ser llavors quan a la Maria se li va encendre la llumeneta. Va recordar que en un viatge a Noruega havia vist com treballava una mare de dia en una clima de “calma i tranquil·litat” que l'havia fascinat, i va tenir clar que volia fer el mateix. Ara, el seu fill, que està a punt de fer tres anys, comparteix jocs amb el Dani, la Maya i la més petita, la Ginesta, d'un any i mig.
Cada dia a les 9 del matí arriben els menuts amb les seves famílies i esmorzen plegats. “A poc a poc els pares van marxant i ells es posen a investigar mentre jo preparo una proposta artística, visual, sensorial o sonora i hi participen o no segons les seves ganes i inquietuds”, relata la Maria. El que no es perden mai és l'excursió: “Cap a dos quarts d'onze sortim. Sempre. Plogui o nevi. És el moment més inspirador del dia, anem al riu a agafar pals, busquem flors per donar als cavalls...”
En un entorn idíl·lic o en plena ciutat, en cada llar de criança es prioritzen els materials naturals i no estructurats, el moviment i el joc lliure, l'aprenentatge vivencial i el respecte cap al ritme de cada criatura. L'educació viva, Waldorf, Montessori, Pestalozzi, Wild, Reggio Emilia o Emmi Pikler són només alguns dels referents. A la pràctica, aquesta filosofia fa que s'interpreti cada petit gest de l'infant i s'actuï en conseqüència. “Tenim una rutina que seguim cada dia, però si la necessitat d'un nen a l'hora de jugar o de dinar és dormir, cobrim la necessitat de dormir perquè, si no fos així, l'acompanyament no seria coherent amb les seves necessitats”, explica la Míriam Brotons. Des de casa seva, a Vic, dona forma al projecte Mim's amb l'ajuda de les quatre criatures que cuida. Tenen entre 7 i 15 mesos i la Míriam treballa de 8 a 16 h: “Dins d'aquests límits cada família pot escollir quin horari li va millor.”
La batalla continua
La flexibilitat horària que ofereixen les mares de dia és precisament el que va portar la barcelonina Carmen Cabal a casa la Noemí Duran. Després de tenir la Noa li va sortir una feina esporàdica, però a les llars d'infants li deien que no podia portar-la només unes quantes hores dos dies a la setmana. Una amiga li va parlar de les mares de dia i la Carmen va vèncer dues importants barreres, el buit legal –“jo és que em tiro a la piscina, però molta gent es posava les mans al cap”, admet– i el preu. La taula orientativa de tarifes de Llars de Criança estima que el preu del servei d'un horari complet de 9 a 5 –que desaconsellen per a una criatura tan petita– serien uns 490 euros. De 9 a 2, cinc hores, 400 euros.
Les mateixes professionals de la criança lamenten que, després de quadrar els números –i a vegades sense que quadrin–, surtin aquests preus. És per això que després d'aconseguir que el govern reguli l'activitat, lluitaran ara per fer-la més assequible. “Les famílies veien l'espai i els agradava molt el projecte, però quan parlàvem de preus sortien corrent”, constata Maria Monzó. A més, a la Cerdanya es va trobar amb un problema afegit: “Els pobles són petits i no volen tancar les escoles bressol municipals, així que donen moltes facilitats per al transport i el menjador, i amb això m'era difícil competir.”
A Barcelona, l'experiència de la Carmen amb Parauletes d'Amor va ser tan positiva que ara hi porta la seva segona filla, la Txell. “La gran, la Noa, ja va a P3 i l'adaptació va ser molt fàcil, crec que no depèn d'on vinguin, sinó de cada nen”, reflexiona. Hi està d'acord Amàlia Gordóvil, professora dels estudis de psicologia i ciències de l'educació de la UOC, que desmitifica que els infants tinguin problemes si de ben menuts no estan envoltats de molts nens. “La ràtio de les mares de dia és fantàstica, hem de tenir en compte que els nens de 0 a 3 anys no necessiten altres nens, sinó adults de referència, perquè s'està formant un vincle que marcarà les seves relacions amb el món la resta de la seva vida.” “Perquè els nens puguin aprendre cal una seguretat afectiva, ja tindran temps per socialitzar-se”, remata. El més important, remarca tot tirant per terra la confrontació entre la criança i l'escola més tradicionals i les més noves, és que hi hagi opcions i els pares portin els fills on “se sentin més còmodes”.
