Societat

El nou ordre internacional

Els Jocs de Barcelona van ser els primers sense cap boicot des del 1972, beneficiats per la caiguda del Mur de Berlín

El món del 1992 tenia molt poc a veure amb el del 1986, quan Barcelona va rebre l’encàrrec d’organitzar els Jocs
El COI va saber com aprofitar la caiguda del Mur de Berlín, l’esclat de l’URSS i la fi de l’‘apartheid’ a Sud-àfrica
El 1996 es van estrenar 25 comitès olímpics i la xifra de participació es va enlairar fins als 197 comitès olímpics

Els Jocs de Bar­ce­lona van mar­car un punt d’inflexió en la història olímpica. Per l’ambi­ent que es va viure a la ciu­tat i per l’èxit espor­tiu, però també perquè les cir­cumstàncies inter­na­ci­o­nals van aju­dar-hi. Els de Bar­ce­lona van ser els pri­mers Jocs des del 1972 sense cap mena de boi­cot. El món del 1992 tenia molt poc a veure amb el del 1986, quan la capi­tal cata­lana va rebre l’encàrrec d’orga­nit­zar els Jocs. El Mur de Berlín havia cai­gut, l’URSS ja no exis­tia i la Guerra Freda sem­blava que ja només que­dava per als lli­bres d’història.

Seül va ser l’esce­nari, el 1988, de la dar­rera apa­rició olímpica de la Unió Soviètica i de la República Democràtica Ale­ma­nya. Qua­tre anys més tard, als Jocs de Bar­ce­lona, els dos estats havien des­a­pa­re­gut. Els espor­tis­tes que havien defen­sat la samar­reta ver­me­lla amb la falç i el mar­tell es van repar­tir entre els equips de l’efímera Comu­ni­tat d’Estats Inde­pen­dents i els de les repúbli­ques bàlti­ques –Lituània, Letònia i Estònia–. Els ale­manys for­ma­ven part d’un únic equip, el del nou Estat ale­many. L’olim­pisme va asso­lir a Bar­ce­lona un rècord de 169 comitès olímpics par­ti­ci­pants. El COI, amb el seu pre­si­dent, Joan Antoni Sama­ranch, al cap­da­vant va saber com apro­fi­tar la cai­guda del Mur de Berlín, l’esclat de l’URSS i la fi de l’apart­heid a Sud-àfrica per fer l’olim­pisme encara més uni­ver­sal. La fi dels boi­cots no va venir de la mà de cap acció del COI, tot i que encara avui hi hagi qui ho atri­bu­eix a la gestió de Sama­ranch. Tots van ser esde­ve­ni­ments pro­ta­go­nit­zats pels pobles i els polítics dels països res­pec­tius i que van aca­bar per­me­tent una sèrie de can­vis en el món com no es veien des de la Segona Guerra Mun­dial i que, igual que va pas­sar al final de les dues grans guer­res del segle XX, van influir en l’esport i en l’olim­pisme. La política mar­cant l’esport, no a l’inrevés.

Uns can­vis, a més, que es van pro­duir a un ritme de ver­ti­gen. Al febrer del 1989, l’URSS es va reti­rar de l’Afga­nis­tan. A la pri­ma­vera, Hon­gria va obrir les seves fron­te­res i milers de ciu­ta­dans de l’RDA van dei­xar el país a través d’Hon­gria i d’Àustria. El 9 de novem­bre el Mur de Berlín s’obria i aque­lla mateixa nit, milers d’ale­manys d’una i altra banda van començar a ender­ro­car el prin­ci­pal símbol de la Guerra Freda, que des del 1961 sepa­rava una ciu­tat, un país i dos sis­te­mes polítics, soci­als i econòmics.

Les tres repúbli­ques bàlti­ques –Lituània, Letònia i Estònia– van retro­bar la inde­pendència per­duda el 1940 a la pri­ma­vera del 1990. Ale­ma­nya es va reu­ni­fi­car el 3 d’octu­bre del 1990. A Sud-àfrica, Nel­son Man­dela havia estat defi­ni­ti­va­ment alli­be­rat al febrer del 1990 després d’haver estat empre­so­nat des del 1962. L’apart­heid es va abo­lir al 17 de juny del 1991. El 21 de desem­bre del 1991 moria la Unió Soviètica. També va escla­tar Iugoslàvia. El 25 de juny del 1991, Eslovènia i Croàcia van pro­cla­mar la seva inde­pendència de Iugoslàvia, que no ho va accep­tar de bon grat. Hi va haver guer­res a Eslovènia, Croàcia i Bòsnia, que el maig del 1992 van entrar a l’ONU, tot i que la guerra a Bòsnia va durar fins al 1995.

La pro­xi­mi­tat dels Jocs va fer que alguns d’aquests països fes­sin més via a bus­car el reco­nei­xe­ment del COI que no el de l’ONU. Tot­hom volia estar el 25 de juliol amb la seva ban­dera i el nom escrit en un car­tell a la cerimònia d’inau­gu­ració dels Jocs de Bar­ce­lona. Amb Ale­ma­nya no va haver-hi cap pro­blema. El 1991 ja havia com­pe­tit amb un equip unit en els mun­di­als d’atle­tisme i de natació. El 9 de juliol del 1991, tres set­ma­nes després de la fi de l’apart­heid, el COI va reconèixer el Comitè Olímpic de Sud-àfrica, absent dels Jocs des del 1960. Estònia, Letònia i Lituània van recu­pe­rar el seu lloc en el COI al setem­bre del 1991. Va ser una rein­te­gració i no un reco­nei­xe­ment perquè els tres països ja havien estat mem­bres del COI i havien com­pe­tit en els Jocs abans que l’URSS se’ls anne­xionés. Estònia va par­ti­ci­par en els Jocs del 1920 al 1936, Letònia, als del 1924 al 1936, i Lituània als del 1924 i el 1928. El 17 de gener del 1992 es van reconèixer de forma pro­vi­si­o­nal els comitès de Croàcia i Eslovènia perquè pogues­sin com­pe­tir en els Jocs d’hivern d’Albert­vi­lle. En aquests Jocs, també va com­pe­tir-hi l’ano­me­nat Equip Uni­fi­cat, for­mat per espor­tis­tes de cinc repúbli­ques de l’antiga URSS: Rússia, Ucraïna, Bie­lorússia, Kazakhs­tan i Uzbekis­tan. El pre­si­dent rus, Boris Ielt­sin, va aca­bar renun­ci­ant a veure la ban­dera russa des­fi­lant aquell mateix any als Jocs. Cap d’aquests comitès no estava encara reco­ne­gut. Van haver d’espe­rar fins al 9 de març, quan el COI va reconèixer pro­vi­si­o­nal­ment els comitès de dotze repúbli­ques sor­gi­des de la des­com­po­sició de l’URSS –Rússia, Bie­lorússia, Ucraïna, Armènia, Geòrgia, l’Azer­baid­jan, Moldàvia, l’Uzbekis­tan, el Turk­me­nis­tan, el Tad­jikis­tan, el Kir­gui­zis­tan i el Kazakhs­tan–. El COI va arri­bar en aquell moment a 183 comitès olímpics reco­ne­guts. Els atle­tes de tots aquests països que havien anat decla­rant la seva inde­pendència durant l’any 1991 van par­ti­ci­par en els Jocs din­tre de l’Equip Uni­fi­cat de la Comu­ni­tat d’Estats Inde­pen­dents (CEI), repre­sen­tats per l’himne i la ban­dera olímpica.

Tot i el tras­bals geo­polític que va haver-hi durant l’Olimpíada de Bar­ce­lona, als Jocs del 1992 només va haver-hi cinc equips que par­ti­ci­pes­sin per pri­mer cop en uns Jocs d’estiu: Croàcia, Eslovènia, Bòsnia, Namíbia i l’Equip Uni­fi­cat. La xifra més petita de noves incor­po­ra­ci­ons des del 1976, quan ho van fer tres equips. És clar que din­tre de l’Equip Uni­fi­cat hi havia espor­tis­tes de 12 països dife­rents que ja van poder com­pe­tir amb el seu nom qua­tre anys després a Atlanta. En els Jocs del 1996 es van estre­nar 25 comitès olímpics i la xifra de par­ti­ci­pació es va enlai­rar fins als 197 comitès olímpics.

LES XIFRES

169
Comitès olímpics.
Els Jocs de Barcelona van tenir una xifra rècord de participació.
5
Equips nous.
Croàcia, Eslovènia, Bòsnia, Namíbia i l’Equip Unificat van debutar a Barcelona.

Iugoslàvia va ser el gran maldecap

El cas més complicat de resoldre per al COI va ser el de Iugoslàvia. Les sancions de les Nacions Unides a Iugoslàvia també incloïen l’esport. La selecció de futbol va ser exclosa de l’Eurocopa del 1992. Per tant, els esportistes del que quedava de Iugoslàvia –serbis, montenegrins i macedonis– no podien participar en els Jocs de Barcelona. El COI va arribar a un compromís amb les Nacions Unides i amb Iugoslàvia, que no podria participar en els esports d’equip en els quals s’hagués classificat, però sí que ho podrien fer individualment, com a atletes independents, vestits de blanc, sota bandera i himne olímpics. Els atletes bosnians van poder competir amb el seu comitè.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia