Una història d’ambició

Aquest podria ser un capítol dedicat a la crònica rosa, però en realitat estem explicant una història d’ambició. És la de Carmen Fernández de la Guerra Álvarez –el seu vertader nom era Carmen Fernández Álvarez, però es va afegir el de la Guerra per donar pedigrí a la família i dotar-la d’arrels aristocràtiques teòricament descendent de Garcilaso de la Vega–, mare de María del Carmen Rosario Soledad Cervera Fernández, noia de família humil –segons algunes fonts seu pare, Enrique Cervera Anfruns i Manent, era taxista, segons unes altres, tenia un taller de motos al carrer Balmes– nascuda el 1943 al carrer Princesa, número 55 de Ciutat Vella, que ha passat història amb el nom Tita Thyssen i s’ha convertit en una de les filantropes i mecenes més influents del planeta.

El relat comença lloant la fe d’una mare que malgrat una separació sobtada –Carmen Cervera la va patir quan tenia cinc anys– no es va espantar ni per la solitud ni per les complicacions econòmiques i va treballar amb cos i ànima perquè la filla estudiés en col·legis privats a Barcelona i a Londres, i la va saber guiar cap a l’èxit professional. Va ser un camí d’espines i dominació que es va aplanar el 1961, quan la noia es va presentar al concurs de miss a Catalunya i va guanyar la candidatura per l’estatal. Un jurat en què hi havia Fernando Rey, Natalia Figueroa i Luis Miguel Dominguín la va proclamar la dona més bella d’Espanya, la qual cosa li va obrir portes com a model i li va donar la possibilitat de presentar-se als campionats internacionals. Va ser quarta en el certamen de miss Europa, tercera a miss Internacional i a miss Món, mèrits suficients d’un currículum que la va ajudar a introduir-se en els circuits més sofisticats. Entre d’altres, es va relacionar amb Kirk Kerkorian, accionista principal de la MGM, Marilyn Monroe, Dean Martin o Frank Sinatra i en un viatge d’avió va fer amistat amb Lex Baxter, un homenot de Nova York, fill desheretat d’una família rica que mai li va perdonar la vocació artística i va guanyar la fama substituint Johnny Weissmüller en el paper de Tarzan.

La boda es va celebrar el 1965, a Ginebra i va complaure donya Carmen. Es va mostrar com una mare orgullosa de l’ èxit social d’una filla que s’havia casat amb una de les estrelles rutilants del cel·luloide i començava a entrar en l’imaginari popular. Aquell va ser una matrimoni d’alegries curtes. La diferència d’edat, vint-i-quatre anys, el caràcter possessiu de l’actor i les ganes de viure de Carmen contra els desitjos de Barker, que buscava tranquil·litat, van trencar el compte de fades. Quan el matrimoni havia iniciat els tràmits de divorci, l’11 de maig del 1973, en Lex va tenir un atac de cor fulminant a Nova Yorki la seva esposa legal va triar una cala amagada de Sant Feliu de Guíxols per tornar les cendres a la Mediterrània que Lex tant havia estimat. El fet no era casual. Al principi del seu matrimoni, la miss i l’actor havien buscat un indret per viure sense presses, a recés de les mirades i les pressions i el van trobar en ple massís de Cadiretes, una casa, batejada com Mas Mañanas enlairada sobre el blau, que Barker –tenia estudis d’arquitectura– havia construït. Poc es podia imaginar Carmen, coneguda pel món com Tita, que tot i les complicacions derivades d’una vida accelerada, aquell xalet jugaria un paper fonamental en els seus dies i nits. Heretera dels bens de l’ex-Tarzán, es convertia en propietària única de Mas Mañanas, un espai incontaminat i allunyat del brogit que ha actuat com l’àncora que l’ha estabilitzat en els moments més complicats. Allà s’hi va refugiar després del desenfrenament i la ruïna econòmica i física que li va portar la unió amb Espartaco Santoni, el playboy i empresari veneçolà amb qui es va casar a Nova York al febrer del 1975. Un any més tard va ser detingut per presumpta estafa i falsedat documental, va passar trenta cinc dies a la presó de Carabanchel, però quan Carmen Cervera li va pagar la fiança milionària ell es va escapar al seu país d’origen. Entre el 1977 i el 1981, Tita va participar en pel·lícules, algunes de Destape i altres amb una cert argument com: Objetivo matar, amb Lee Van Cleff, o The Tehran Incident, amb Peter Graves. Van ser anys dolents en què la festa i la diversió es juxtaposaven amb el fet de viure sense estabilitat econòmica, en què va mantenir diverses relacions, una, amb Manuel Segura, un publicista que va ser el pare del seu únic fill biològic, Borja Alejandro, nascut el 24 de juliol del 1980. El 1981 va protagonitzar l’última pel·lícula,El primer divorcio una comèdia frugal de Mariano Ozores, i li va canviar la vida, quan en ser convidada a un creuer a l’illa de Sardenya, en un sopar a la casa del joier Manfred Horowitz, va conèixer Heinrich Thyssen Bornesmizza, industrial i col·leccionista d’art sense sort en l’amor que va trobar en aquella dona de trenta vuit anys l’estabilitat que tant havia desitjat. Ni els vint-i-dos anys de diferència ni la falta de pedigrí de l’enamorada no van ser obstacle perquè Heindrich i Carmen es casessin, el 16 d’agost del 1985 a Moreton-in-Marsh (Anglaterra). Ella era la cinquena esposa del noble i va canviar per sempre la història de la família. Finalment, s’havia acomplert el somni de donya Carmen, la seva filla era membre de ple dret d’una casa adinerada, la qual cosa li assegurava que no hauria passar les privacions de la infància.

La Ventafocs havia trobat el príncep, però contràriament al que explica el conte, no va quedar enlluernada per les possessions i palaus que estaven a la seva disposició, entre d’altres, Villa Favorita, la imponent mansió de Lugano que fins aquell moment era la residencia principal de Thyssen i on guardava gran part de la col·lecció d’art, sinó que Mas Mañanas va esdevenir el un punt central de la relació. I així, no era estrany que el matrimoni hi passés temporades més llargues, què portés una intensa vida social –se’l va poder veure en inauguracions com el del casino castell de Peralada, en concerts d’estiu, sopant en restaurants o eren molts els dies que la baronessa baixava a comprar al mercat–. En un article publicat a Presència el 26 de maig del 1996, Albert Vilar explicava que des que va arribar a Sant Feliu, en aquell moment feia vint-i-vuit anys, les pageses a les qui comprava la recordaven “vestida amb uns shorts i una samarreta, ulleres al cap i la bossa penjada a l’espatlla”. També, que tenia un circuit marcat, passava pels queviures de Can Prat, a esmorzar o a prendre un aperitiu al EI Dorado Petit, a comprar postres a la Vienesa, en definitiva, una vida sense estridència que lentament li anava robant el cor. No tot eren flors i violes. A l’any 1988 va ser nomenada Sirena de la Costa Brava. En el discurs d’acceptació del guardó, va reconèixer que s’avorria, que l’ambient que es respirava no tenia res a veure amb els temps viscuts amb Lex Barker, quan hi havia gent de més categoria i molta diversió, però malgrat aquestes dures paraules, el vincle entre Sant Feliu i Tita va créixer i en la mesura que negociava que la gran col·lecció d’art es quedés a l’Estat espanyol, finalment el gros se’n va anar a Madrid, al remodelat palau de Villahermosa, va maniobrar perquè una part del llegat restés en territori ganxó. Primer, van ser petites quantitats destinades a la reconstrucció del Monestir, més tard, la cessió d’obra per a exposicions temporals. Se li va atorgar la màxima distinció de la ciutat, la Porta Ferrada d’Or, i va contestar amb una declaració d’amor: “si no pogués venir tot sovint a Sant Feliu a passar unes dies, tant a l’estiu com a l’hivern, crec que em moriria de pena”, marcant un full de ruta i arrelament que va viure la jornada més tràgica el 27 d’abril del 2002, quan Heinrich Thyssen va morir a Mas Mañanas. La primera missa funeral es va celebrar a la capella de Sant Elm. En el llibre de condolences hi van signar més de dues mil persones. Tot i l’absència del marit, Tita, que havia tornat a ser mare (subrogada) de dues bessones, va continuar decidida a fer un museu de pintura catalana a Sant Feliu. Calia trobar l’espai per mostrar-hi la col·lecció i aquesta sí que va ser una aventura complicada. Després de quinze anys de negociacions amb les institucions –primer es va parlar de l’antic hospital, després, de Can Serra– el destí final serà el monestir. Quan va arribar amb en Lex Barker, li deien la Tarzana, avui és la respectada Carmen Thyssen. Ha fixat la residència a Andorra, però manté l’àncora tirada en terra de ganxons.