“Ens han tractat de boges quan només som mares buscant un fill”

Trenta-set.

No la penso perdre. Al revés, cada dia tinc més força, perquè m’envolto de gent molt valuosa que està com jo però que és molt generosa. La nostra situació és per enfonsar-nos però ens empenyem els uns als altres i no ho permetem.

Hem fet algun avenç, però molt poca cosa. Se suposa que una de les meves filles està enterrada en una fossa comuna a Montjuïc, però són fosses amb tanta gent que ara per ara és impossible aconseguir que les obrin. A Cadis se n’ha obert una recentment i s’hi han trobat caixes buides, però a Barcelona és improbable. Perquè, a més, necessiten el consentiment dels familiars de totes les persones que estan enterrades allà, quan no saben ni qui hi ha. Així és impossible.

Sovint, sobretot abans que féssim tanta campanya, ens han tractat d’histèriques i de boges, quan només som mares, i alguns pares, buscant els nostres fills. Però de mica en mica hem anat trobant comprensió.

Que en tinguem documentació hi ha unes 160 persones i des que tenim el blog actiu ens arriben nous casos, però no els cal associar-se ni presentar documentació. A Catalunya n’hi ha milers que busquen o bé els fills o bé els pares biològics.

L’única coincidència és que hi ha uns pares als quals van robar els fills. La gran majoria no vam veure els nounats, però hi ha famílies que van arribar a passar uns dies amb el nadó. Dones que fins i tot van donar-los el pit. I de cop i volta els comunicaven que havien mort i els ensenyaven alguna cosa embolicada, i de lluny. Hi ha parts provocats i parts naturals. Mares solteres i matrimonis.

Hem vist papers, i alguns amb moltes guixades, però hi ha una llei de fa vuit anys que exonera els hospitals de guardar segons quina documentació. Però els llibres de registre, també per llei, no es poden destruir.

No hi són. Hi ha moltes persones dins dels hospitals que voldrien col·laborar però no troben res. En algun lloc han de ser, però no se sap on. Algú s’ha encarregat que ningú els trobi.

No en tenim dades, perquè moltes famílies prefereixen no fer-ho públic. Però és clar que hi ha persones que s’han retrobat.

El cas d’una noia que va néixer a la Maternitat, com les meves filles, i va ser dels primers a Catalunya que van demanar la seva documentació quan va sospitar que era una nena robada. Els seus pares adoptius, que havien estat enganyats, la van ajudar a buscar. Al cap de tres mesos van trobar la família biològica.

Ens han destrossat la vida a la família biològica, a l’adoptiva i a les criatures. La gran majoria d’adoptants eren matrimonis d’edat avançada que no tenien fills. I els venien que les criatures havien estat abandonades per la família biològica. En el cas que abans comentava, els van dir que la mare era sana i que havia renunciat al seu fill. Els pares adoptius van pagar pel nadó, és clar.

La gran majoria som mares. El meu marit em va acompanyar fins que va morir i sempre es queixava que els pares s’hi implicaven poc.

La diputada Magda Casamitjana, que la va impulsar, no ha abandonat la lluita. Però oficialment està aturat. Nosaltres volem que els partits catalans compleixin els seus compromisos, però sobretot exigim un pacte d’estat, al marge de les actuals discrepàncies polítiques, perquè no és un tema que afecti només Catalunya.

Hem aconseguit crear una plataforma internacional, amb seus en diferents punts de l’Estat espanyol i al Regne Unit, coordinada per María Bueno. I seguim fent difusió de la campanya T’estem buscant i animem tothom a sumar-s’hi fent-se una foto o gravant un vídeo. No cal ser un afectat directe.