¿Som tots culpables?

Han passat més de dos anys des del trànsit de la meva filla Ada, des del primer dia que va anar a l’escola com a nena. I també fa dos anys que El Punt Avui va publicar l’article La transsexualitat arriba a l’escola. Durant aquest temps hem vist una explosió als mitjans pel que fa al tema trans: el reportatge de TV3 Trànsit, menors transsexuals” la guerra dels autobusos o Avery Jackson (una nena trans) a la portada de la reputada revista National Geographic.

Aquest augment exponencial del debat públic vers les persones trans, em porta a qüestionar el que entenem per gènere, sexe, sexualitat i els nostres cossos. Tot apunta a un futur més esperançador per al nostre col·lectiu, tanmateix aquí estem aquesta setmana de dol per haver perdut un altre jove trans. Es comenta que és “un assassinat per la societat”. ¿Vol dir això que som tots culpables? ¿Significa que tots estem implicats en la seva mort?

El psicòleg Jean Laplanche va afirmar que “l’assignació de gènere és un complex procés d’actuacions, que s’estén des del llenguatge al comportament dels adults que envolten els nens”. El nen està contínuament bombardejat amb missatges preceptius d’assignació de gènere de tots els adults del seu entorn. Inclús abans de néixer, ja estem indagant sobre el gènere del nadó: ¿És nen o nena? Si la diferència entre els dos gèneres és tan natural com molts al·leguen, aquest procés no seria necessari.

Si som partícips de l’assignació de gènere, em pregunto si també ho som de l’orientació sexual. Després del trànsit de la meva filla (als 6 anys) i un cop socialitzada com a nena, l’únic desavantatge que hi veia era el fet que havia de renunciar a les seves “novies”. Abans del trànsit, recordo que alguns pares s’apropaven a comentar-nos que la seva filla i el nostre fill eren “novios”. Ara ja no parlen d’una bonica història d’amor, ara parlen de “millors amigues”. Una gran part de l’aprenentatge en la infància consisteix a saber interpretar els missatges dels adults, i també a aprendre el que és acceptable i el que no ho és. Si l’heterosexualitat és innata, ¿per què posem tant èmfasi a ensenyar-los aquests rols? I si un nen no s’ajusta a les nostres expectatives, l’adoctrinem perquè guardi silenci vers la seva identitat, la seva sexualitat i l’ensenyem a ser invisible. La meva filla és molt conscient de quins rols i quines relacions són sancionades. Un nen, òbviament, no sap explicar això, però sap que hi ha unes expectatives sobre el gènere que venen del seu entorn.

Quan l’eslògan transfòbic de l’autobús de Hazteoír deia: “Els nens tenen penis i les nenes tenen vulva, que no t’enganyin”, ¿el que va escandalitzar la gent va ser en realitat el missatge? Perquè, encara que ens dolgui, el missatge és el mateix que actualment hi ha als llibres de text. Lamentablement, no veiem protestes als carrers per canviar els llibres de text, ni l’enfocament de l’educació. A part de la responsabilitat que tenim en l’aspecte individual per contribuir a un canvi social, també hem d’exigir a les nostres institucions (en l’àmbit polític, educatiu, d’esports, religiós, etc.) que contribueixin a aquest canvi.

Reivindiquem l’amor als nostres fills i desitgem que tinguin una vida emocional plena, però alhora el missatge que li donem és que aquest amor ha d’estar dins d’uns límits d’acceptabilitat. Potser, si aconseguíssim relaxar la rigidesa del nostre actual sistema binari (home/dona) i acceptéssim que les persones som massa complexes per reduir-nos a una essència, llavors no estaríem plorant la pèrdua d’un altre jove trans.