“Al Pirineu, la creença en la bruixeria perviu fins als anys cinquanta”

La recerca de camp ha durat tres anys, amb entrevistes amb persones d’edat avançada per trobar els últims testimonis que han conviscut amb una realitat avui ja desapareguda: la creença en la bruixeria, el mal donat i una sèrie de dinàmiques medievals, que han sobreviscut fins a inicis del segle XX. Amb un equip de vuit investigadors i antropòlegs que han treballat a Ponent i el Pirineu. Ara bé, l’exposició va arrencar el 2008, quan jo començava la tesi doctoral sobre la cacera de bruixes a Catalunya. Vaig treure a la llum que som dels primers llocs d’Europa on es van perseguir homes i dones pel crim de bruixeria. El Pirineu català forma part del bressol de la cacera, amb el sud de França, Suïssa i el nord d’Itàlia.

Hi juguen molts factors: polític, cultural, judicial... A l’inici de la tesi doctoral, vaig parlar amb la Mercè de casa Guem de Beranui, a la vall Fosca, perquè m’ajudés a entendre paraules relacionades amb bruixeria de la documentació. N’hi havia en pallarès que ella, una dona nascuda el 1917, identificava de seguida... Em va dir que eren coses d’abans, fruit de la ignorància. També la frase que és el títol de l’exposició: Se’n parlave i n’hi havie. Evidència d’experiències personals encara viscudes per les generacions nascudes abans de la guerra.

Tant la Mercè com altres testimonis parlen d’episodis viscuts als anys trenta, quaranta i fins als cinquanta de mal donat, de mort d’infants i de bestiar, de provocar pedregades i de determinades dones de la comunitat assenyalades com a responsables perquè eren considerades bruixes. Determinades cases i famílies tenien aquest estigma. El més sorprenent va ser constatar que eren les mateixes cases ja documentades per bruixeria al segle XV.

Sí, algunes de les dones acusades de bruixeria eren les filles o les netes de dones jutjades per bruixes. La fama es transmetia per via femenina i les dones d’aquelles cases van ser acusades de manera recurrent.

En la majoria de judicis per bruixeria no són les autoritats les que porten la iniciativa, sinó que les acusacions judicials provenen dels veïns i veïnes. Se les porta davant d’una cort de justícia local, no a tribunals més elevats com ara la Inquisició, sinó davant la justícia del batlle, baró o senyor. La fama de bruixa sorgeix per diferents motius. Com ara comportaments que avui en diríem conflictius: es barallaven sovint o maleïen. També hi ha acusades per pràctiques medicinals, perquè despertava la sospita que sabessin curar un mal. Hi havia amenaces de l’estil de: “M’has embruixat el fill i, si no el cures, et mataré o et denunciaré per bruixa.” Per tant, han d’accedir-hi per grat o per força, i l’èxit de la curació no fa sinó alimentar l’estigmatització. La fama també pot ser heretada de la casa on has nascut, i també hi ha casos en què és creada deliberadament. En època de la cacera, l’acusació esdevé un catalitzador de les tensions socials derivades de conflictes familiars, veïnals, econòmics...

Va arrencar al segle XV, i als segles XVII i XVIII hi va haver els últims judicis, quan les elits intel·lectuals europees van arribar a la conclusió que la bruixeria no existia, sinó que era fruit de la superstició medieval. I arran de les irregularitats dels judicis. Es va acabar el crim, però no la creença popular que hi havia dones amb poder malèfics.

En totes les èpoques i societats s’ha cregut que hi havia determinats individus que eren capaços de donar mal. Ara bé, el que caracteritza la bruixeria és l’existència d’un col·lectiu que trama un complot diabòlic. Se les torturava i quan confessaven, les penjaven, però un cop mortes també se les cremava. Com els heretges.

Aquí, el 90% eren dones, però a altres zones d’Europa hi havia una majoria d’homes o meitat i meitat. Diria que a causa de la misogínia i el sistema patriarcal. També passa amb el crim d’adulteri, en què les dones acusades són molt més nombroses.

Per les característiques del territori. Els fills dels entrevistats ja no hi creuen i sovint tampoc ho coneixen, perquè els avis l’associen a la ignorància i els fa vergonya. Però hi ha qui encara no vol parlar-ne per por i existeixen cases amb la fama.