“Els avis es queixen que se’ls dona una vida saludable, però insípida”

Dinamitzar la formació en valors dels professionals perquè s’adonin de la perspectiva ètica de decisions com concedir graus de discapacitat, pensions, pobresa, salut mental, privacions de pàtria potestat... Animem els professionals a posar en comú les decisions en petits comitès d’ètica, que funcionen força bé en àmbits com els hospitalaris. Donem pautes per solucionar problemàtiques o vulnerabilitats, no només de pobresa, per addiccions, estigmatitzacions, exclusions o patologies... en una societat que no li agrada la compassió.

Animem els centres assistencials a tenir el seu propi espai de reflexió ètica. Assessorem també el govern en polítiques públiques de dependència o infància, per facilitar-los esquivar l’arbitrarietat en els tractaments, per exemple. O recomanem evitar pràctiques massa esteses a l’Estat, com la d’incapacitar massa ràpidament i massa gent.

Quan parlem d’objectes, les decisions són objectives. Si parlem de subjectes, de persones, la subjectivitat està garantida. Fem tot el possible per objectivar els criteris, que són fruit del consens. Què passa quan un avi necessita i vol passejar sol, però la família li ho prohibeix per si es perd? Perdrà qualitat de vida i pot entrar en depressió. Si se li permet, genera un problema. Es tracta d’avaluar el risc que es perdi i el benefici que hi vagi... Més que valors objectius, cal parlar de condicions de vida.

El pressupost social ha de millorar. Però sempre hi haurà la discussió ètica sobre què és qualitat de vida. Una residència d’avis pot ser luxosa, però els que hi viuen poden no ser feliços sense visites. Potser tot el que mengen és saludable 100% però insípid. Als 90 anys, una persona ha de fer dieta o beure una copa de vi per dinar si li ve de gust? Les persones grans es queixen que s’ls condemna a una vida institucionalitzada i insípida.

Però sí mirar de conciliar l’ètica d’una organització i la seva sostenibilitat econòmica, com una residència, sense oblidar que la gent hi viu i puguin tenir dret a intimitat. O la diversitat cultural de religions o de tradicions.

Les tendències actuals reivindiquen més el model centrat en la persona. Els comitès d’ètica hi ajuden, els tribunals de justícia, no. Hi ha hàbits residencials, com les habitacions compartides, que potser no respecten la intimitat. Per això, l’atenció domiciliària és més humana, no homogeneïtza i resulta més suportable financerament.

Si, perquè s’hi enfronten cada dia. Els agrada poder comptar amb un òrgan col·legiat consultiu per deliberar i no trobar-se sols prenent decisions complexes. Senten que se’ls fa costat. I als familiars els ajuda a veure que són decisions complexes. L’organització guanya en coherència i planificació i fins i tot despeses legals. Si cada problemàtica amb un malalt l’afrontem preparats, ens ajudarà a evitar costos legals per errades de protocol. L’ètica ens fa estalviar diners.

El comitè també ofereix el parer sobre com atendre la nova forma d’envellir. La vellesa es cada cop més crònica i complexa d’afrontar, perquè hi ha més gent gran, més diversa, per exemple. El deteriorament cognitiu és el fet més greu que hem d’assumir. Per això cal formar els professionals a descobrir el patiment de les persones. Potser no cal obligar a menjar una persona de 89 anys, ni obligar-lo a portar una sonda... No fer-ho implica baralles... s’acaben lligant al llit... Cal parlar-ho abans. Tot i les dades d’envelliment, ens costa acceptar-ho. Som una societat massa indolora, no volem patir i volem massa assegurances. Envellir no és un accident, és la conseqüència d’haver viscut força anys, si pot ser, amb benestar.

Tendim a pensar que allò gratuït no té valor. Per tant, informar-te del preu que costa un tractament et permet saber l’esforç comú perquè el rebis. Pedagogia comunitària perquè mereixes tenir un servei gratuït. També té un valor exemplaritzant perquè et cuidis més.

La legitimitat de la llei era total i va ser un encert. Va dignificar l’assistència social, que no és exclusiva de la gent pobra. L’aplicació va ser un fracàs.