“Sant Ignasi sabia crear líders i assumia reptes”

Per un cantó, hi ha la imatge de marca, aquesta imatge de prestigi d’una institució que fa gairebé cinc segles que forma els fills de la burgesia. Aquesta imatge preval en el temps. Però també pel networking que genera estudiar en un col·legi dels jesuïtes, les relacions a les quals et permet accedir...

Exactament. A Esade, hi va gent que en principi “farà coses a la vida”. Aleshores tu penses: si aquí hi ha gent que “farà coses a la vida”, jo vull que hi vagin els meus fills, perquè tenint aquests amics potser també “faran coses a la vida”. És una qüestió de marca. Després passa que cada escola dels jesuïtes és un món i te’n trobes algunes que són més prestigioses que d’altres. El mateix que passa a les escoles passa en l’àmbit universitari. Georgetown, als Estats Units, o Esade, com dèiem, tenen molt prestigi i d’altres doncs no tant.

Sant Ignasi de Loiola va proposar un model innovador de vendre “serveis de salvació, d’explicar com s’havia d’arribar al cel”. Coneix la competència i al seu moment va ser molt revolucionari. Per exemple, va incrementar la formació dels seus propis seguidors. Normalment era de dos anys, però ell hi va afegir un tercer any d’estudi. A les institucions religioses en aquell moment, al segle XVI, la gent s’estava en el mateix monestir tota la vida, i ell diu: “No, la meva gent es mourà!” I allò és revolucionari en aquell moment. Promou un tipus de lideratge molt basat en la recerca de talent, de gent de primer nivell, en una formació també de primer nivell i en l’exercici de la llibertat. Al llarg de la història, et trobes jesuïtes ficats en gairebé qualsevol tema important i en gairebé qualsevol lloc del món. D’aquest impuls inicial i d’aquesta forma de govern inicial, viuen encara avui dia els jesuïtes.

En van tenir, sí. Ara ja no. Des del punt de vista numèric, el 1965 és quan més jesuïtes hi ha al món, gairebé 37.000. Avui dia n’hi ha uns 17.000. El moment en què són més importants és durant el segle XVII, perquè es converteixen en els confessors de referència de reis, cases reials, polítics... Tenen col·legis on es forma pràcticament tota la classe culta europea de més nivell, des de Voltaire fins a Descartes. Al segle XVIII, són dissolts, en bona part per la supèrbia col·lectiva, per un cantó, i, per l’altre, perquè la maçoneria que havia nascut al segle XVIII marca com a màxim enemic l’Església catòlica i, dins de la qual, els jesuïtes. El papa els refunda el 1814; passen, doncs, 41 anys de pràctica desaparició (a Rússia i a Prússia no van ser dissolts). Quan es refunden, tenen un període d’expansió important que arriba al 1965. I allà comença el declivi.

Sant Ignasi de Loiola té un estil de lideratge que formula de manera intel·ligent, i és desafiador en el moment en què el planteja. Com que l’Església, pels seus coneixements d’antropologia, va al davant dels estudis de management, d’ADE o d’administració d’empresa, per això és molt innovador el que Loiola planteja. Hi ha textos seus en què diu als seus seguidors: “Les coses s’han de fer d’aquesta manera, però vostès que estan sobre el terreny tenen autonomia per prendre decisions...” Això és molt important: els dona llibertat i capacitat de gestió.

La normativa dels altres ordes religiosos, dels agustins o dels benedictins, per exemple, era: “Això es fa així i ja està.” Ignasi de Loiola va ser molt innovador, estava molt obert als reptes, i també va tenir l’encert de seleccionar persones molt bones, fins i tot millors que ell. No hi acceptava qualsevol: si algú tenia més coneixements que ell, l’animava i el promocionava.

No, de cap manera. Si manés com un jesuïta, seria molt més resolutiu i impositiu; deixaria menys coses per lligar.

El món és pendular; durant molt temps hi ha hagut una pèrdua de valors, i ara i avui hi ha molta gent que veu que el que li cal és tornar a tenir referències. Una de les referències clau són els exercicis. Per això avui estan valorats.