“En la moda s’està perdent el treball artesanal i delicat”

Després d’estudiar dos o tres anys vaig voler fer una col·lecció. Em vaig començar a barrejar amb la faràndula de la moda de Barcelona i em vaig donar a conèixer vestint de forma extravagant. M’agradava expressar-me amb la roba, anava amb talons ben portats, sempre amb una coherència estètica, em posava encaixos, cadenes a la cara, em van fer entrevistes a diverses televisions i vaig aprofitar que la gent em coneixia una mica per vendre el que vull fer i en el que crec. Dibuixo vestits des dels vuit anys.

El que més m’agrada dissenyar és roba de nit, vestits d’alta costura i peces molt elaborades. M’agrada molt el treball a mà, em dedico a brodar, el món en què estem està perdent el treball artesanal i delicat. La moda fàcil i comercial la tenim tots a l’abast i no representa pas un art en moltes coses. Crear des d’una idea i expressar el meu llenguatge a través d’una peça de roba és un valor que s’està perdent una mica. El meu objectiu és intentar recordar les tendències que hi ha hagut i portar de tornada un treball que abans era molt important a la moda.

No ho crec, però sí que ha vulgaritzat l’esperit de la moda, l’ha comercialitzat. Abans la moda era un art com a tal i la gent ho podia viure com un art o com una forma de vestir.

Alexander McQueen és per a mi el millor dissenyador que ha existit mai, tenia un talent increïble a l’hora de crear i confeccionar volums, i molt extravagant a l’hora de trencar motllos.

Vaig anomenar la col·lecció Enfant terrible perquè volia transgredir en siluetes, volums i teixits, volia jugar a fer roba d’home amb teixits associats normalment a la dona, i al revés. No crec en els gèneres, i la col·lecció parlava també de què és ser home i ser dona i on són els limits. Això es plasmava jugant amb nois que portaven granotes amb encaixos i transparències i noies que duien xandalls o camises pensats per als homes. El repte que tenim els dissenyadors avui és difícil, el d’intentar aportar alguna cosa nova quan pràcticament s’ha inventat tot.

N’estic molt orgullós. Espero poder seguir en aquesta línia de treball molt de temps perquè el que m’agrada és fer roba d’alta costura, la roba de carrer ja no m’atrau.

Pels teixits, pel treball que comporta, pel resultat que s’aconsegueix. Jo visc la moda com un art, m’interessa poder explotar aquest art, que la gent vegi la moda com un art. Prefereixo treballar en un vestit de moltíssims metres i moltíssim treball que en una brusa que puguem trobar a qualsevol lloc.

En el glamur de Hollywood d’entre els anys trenta i els cinquanta. L’he titulat Legacy referint-me al llegat de les actrius i a l’intent per deixar-ne el meu. La col·lecció són nou looks inspirats cadascun en una actriu important de l’època com Audrey Hepburn, Marlene Dietrich, Claudette Colbert, Rita Hayworth, Ingrid Bergman, Joan Crawford, Bette Davis, Elizabeth Taylor i Marilyn Monroe. La meva roba no és d’alta costura perquè els materials no ho són, però el mode de confecció sí que es pot dir que és d’alta costura. Totes les meves peces tenen hores i hores de feina a mà, treballo amb material molt delicat, amb pell, amb pedreria, amb tul... soc un enamorat del tul. El vestit d’Elizabeth Taylor és un vestit de núvia tot de tul amb un brodat a mà que he cosit durant moltíssimes hores.

Vaig tenir la sort de vestir Itziar Castro, que va ser nominada per a millor actriu revelació a Pieles. Un company meu havia treballat amb ella i li vaig proposar vestir-la per als Goya.

Sí. Jo crec que és diferent a la resta per la seva talla, té molt de volum, i crec que això és molt positiu per a una catifa vermella. Vestir elegant una noia de la talla 36 ho pot fer qualsevol; que una persona de la seva talla estigui espectacular té molta més feina, i si està guapa lluirà més que la resta. La vaig anar a buscar perquè pensava que estaria espectacular i que això representaria un col·lectiu. Em va dir que sí i totes les crítiques van ser meravelloses. El vestit va ser molt elaborat, amb pedreria, amb tul, i allò em representava a mi mateix. És una de les coses més importants que he fet a la meva vida, la gala Goya és la catifa vermella més important de l’any.