Societat

Moments estel·lars de l’interior

L’interior recuperat

Similituds · Què tenen a veure la fàbrica de teixits d’Anglès, la reconstrucció del monestir de Ripoll, la Girona modernista, l’aiguat de Sant Lluc d’Olot, la filosofia vital dels tapers, o la recuperació d’un teatre perquè Dalí tingués el seu mausoleu a Figueres? Tot i res. Són fets inconnexos en el temps i la història, però tots han estat significatius en la memòria d’uns pobles i ciutats que els contemplen com aventures que els han ajudat a construir el present

Els tapers de mans hàbils es guanyaven molt bé la vida, i també van saber gaudir-ne
Entre el 1923 i 1924 van descobrir a Núria “unes extensions suaus, sense arbres i plenes de neu”
Dalí, exuberant com era, va comprar a Gala un castell, una fortificació que domina Púbol

Tradicionalment oblidats, si més no arraconats, per les cròniques, aquest any volem descobrir els moments estel·lars de l’interior, tan o més apassionants que els de la costa. Sense tantes estrelles de Hollywood, ni famosos amb pedigrí, són instants que han marcat la història i l’esdevenidor de pobles i ciutats de les nostres comarques, espais que han quedat marcats en la memòria col·lectiva, i malgrat el fràgil record, han deixat empremtes perdurables, què encara avui es poden resseguir. Van començar amb la Revolució Industrial, que va transformar l’energia inacabable de l’aigua dels rius en la força motora de grans factories, va canviar la vida d’indrets oblidats i va enriquir industrials tèxtils, o paperers, que van convertir les conques del Freser, el Ter o el Brugent en emporis en què la riquesa extrema –la dels amos– i la pobresa controlada –la dels treballadors– van tenir un paper determinat en la formació de noves realitats. Podríem parlar de les colònies industrials de Can Pernau, Estabanell, Llaudet, Estamariu, Bonmatí o Dussol, que ens portarien de Camprodon a Sant Julià del Llor, però ens centrarem en Anglès, on l’assentament de la fàbrica Burés, promoguda per la poderosa família manresana que va aixecar la presa del Pasteral, no tan sols va canviar la idiosincràsia d’una zona deprimida sinó que va portar un creixement espectacular a una vila que en pocs anys va passar dels 600 als 3.000 habitants i va atraure persones com Rodrigo Varo y Cejalbo, pare de Remedios Varo, nom fonamental del surrealisme que va convertir el paisatge de la infància en element diferenciador. Anirem a la reconstrucció del monestir de Santa Maria de Ripoll, cremat i saquejat per les milícies liberals de la vall de Ribes, el 9 d’agost del 1835, la qual cosa el va fer entrar en un acusat declivi –el 1847 va desaparèixer una part del claustre, el 1856 va caure la torre del palau abacial–. La reconstrucció impulsada pel bisbe Morgades seguint els plànols d’Elies Rogent, no tan sols va comportar la recuperació del cenobi definit com “el bressol de Catalunya” sinó que es va convertir en un símbol de la Renaixença. La resurrecció del català com a llengua literària i de la nació com a aspiració va impactar fortament en les ciutats de la perifèria i en aquest aspecte Girona, que estava dominada pels militars, l’Església i les grans famílies, a finals del XIX i principis del XX, va viure la revolta d’alguns fills il·lustrats, els Masó, Montsalvatge, Rahola, Bertrana, Aguilar, que cavalcant contra la garreperia intel·lectual, van trencar els límits i van obrir la ciutat als corrents innovadors.

Els tapers, artesans de mans hàbils que es guanyaven molt bé la vida, i també van saber gaudir-ne, fins al punt que una cançó popular selvatana els va fer protagonistes –“mare, si teniu filles no les deu a cap taper, perquè al cap de la setmana ja no tenen cap diner”–, però alhora van actuar com a impulsors de petites grans reformes, constructors d’un moviment associatiu que a part de les mútues de protecció social que defensaven els drets particulars van aixecar casinos, escoles, centres de reunió, sales de teatre... Tenim els exemples de Vidreres, Llagostera i Cassà, on van obrir-hi magnífiques biblioteques, on ensenyaven música i dansa, i protagonitzaven moltes altres activitats de dinamització cultural i social. Activitats com les que vivien en balnearis de Sant Hilari Sacalm, Caldes de Malavella o Santa Coloma de Farners, on grans edificis d’estils diversos que van del neomudèjar al neoclàssic passant per les columnes jòniques o les porxades que imitaven els balnearis de Karisbad i intentaven enamorar tots aquells que creien en els antics coneixements sobre els tractaments i les propietats de l’aigua i envoltats de natura, confort i seguretat, buscaven relaxament, vida sana i guariments dels mals del cos i de l’ànima. D’altres, més agosarats, van trobar en l’excursionisme i la muntanya el lloc d’esbarjo i la confirmació d’un ideal que convertia el contacte amb la natura i els seus valors i secrets en un camí cap a la recuperació de la pròpia vida. Així ens vam trobar que la millora de les comunicacions, l’anhel de coneixença i d’estima de la pròpia terra que havia desvetllat la Renaixença, van convertir les grans cadenes, i en especial els Pirineus, cantats per Verdaguer, en destins cobejats. En aquell espai de llegendes, de verges retrobades, sants eremites o muntanyencs tocats pels miracles, va destacar la vall de Núria, on va buscar refugi sant Gil, que perseguit per Vítiza, rei dels gots, es va refugiar en una cova on va tallar una imatge de la Mare de Déu i quan es va veure obligat a fugir va deixar-hi aquella verge, una creu, una campana i una olla que en ser trobats per uns pastors que ho van interpretar com un senyal diví i van convertir els objectes en talismans santificats sobre els quals es va aixecar una capella i més endavant el santuari que es va mantenir aïllat del món fins que el 1931 es va construir el tren cremallera. Avui senyoreja una muntanya on es van viure les primeres experiències amb l’esquí que més tard van servir de llançadora perquè a principis del segle XX, afeccionats a aquell esport convertissin la Molina en centre d’activitats lúdiques i esportives. Entre el 1923 i1924 amb l’arribada del tren, alguns aventurers hi van descobrir “unes extensions suaus, sense arbres i plenes de neu”, i allà es va obrir la primera estació d’esquí de l’Estat.

A Olot es va viure una història tràgica, excepcional, el dia de Sant Lluc quan el Fluvià alimentat per pluges mai vistes va negar camps, tallar carreteres, inundar comerços i fàbriques, ensorrar cases. Una tragèdia de proporcions bíbliques que encara avui es veu amb certa prevenció quan es parla del 18 d’octubre del 1940 el dia que el cel es va desplomar sobre una Garrotxa famèlica que no s’havia recuperat de la Guerra Civil. Un dels oficis que es conservava era la ceràmica, la de la Bisbal, Quart i Breda, que van construir una identitat.

Qui no passava gana era Salvador Dalí, geni amic de Franco i de la Casa Reial, que després del seu passat provocador i surrealista s’havia convertit en un personatge egòlatra i una màquina de fer diners que en un atac de lucidesa induït per Ramon Guardiola i Rovira, alcalde de la ciutat, va decidir que l’antic Teatre Principal de Figueres cremat per les tropes mores de Franco els dies finals de la Guerra Civil, esdevindria el nou temple en què tant ell com la seva esposa Gala deixarien l’empremta definitiva que certificava la seva categoria d’empordanesos de soca-rel. Potser per això, quan la musa va decidir que Portlligat era una presó i els viatges a Nova York no la compensaven, va demanar un espai íntim i recollit per poder rebre-hi els# amants. Dalí, exuberant com era, li va comprar un castell, una fortificació que des del segle XI domina Púbol, un poble on van enterrar Gala i on Dalí va viure dies i nits de paranoia sense entendre per què el rei Joan Carles I li havia atorgat un marquesat amb el seu nom. Catorze anys abans, a Vilobí d’Onyar, es va inaugurar l’aeroport que canvià la Costa Brava i es va convertir en un focus de riquesa i inversió per a comarques i sobretot per a la capital, Girona, que superant les pors endèmiques després de la mort del dictador es va convertir en un dels focus culturals de Catalunya. La Garrotxa, a les Guilleries, a la Selva i a l’Empordà es van fer reviure personatges com la Coral·lí de La punyalada, la Laura de Laura a la ciutat dels sants, la Mercè de L’artista i la model o la Frida d’Estiu del 1993. Allà van trobar l’espai físic que els va immortalitzar, un escenari universal que ha convertit les comarques gironines i sobretot la capital –encara més des que s’hi va rodar alguns episodis de Joc de trons– en un immens plató pel qual desfilen des de la Lola de Soldats de Salamina a Jean-Baptiste Grenouille, l’assassí d’El perfum, que va transformar Besalú en Grassa. Una terra on regnen els restaurants amb estrella Michelin, des dels reis del món, els germans Roca, passant per Fina Casadevall de Les Cols, Pere Arpa de Ca l’Arpa i Marc i Elena Gascons d’Els Tinars. I no oblidem un carrer mític, Nou del Teatre, que durant anys va concentrar la contracultura casolana, amb bars com Freaks, La Salsitxa, Los Padules o La Penyora, que Sopa de Cabra va batejar com a “carrer dels torrats”, uns torrats que tenien molt a deure a la generació d’artistes de Banyoles, de Lluís Güell a Lluís Vila, rebels que els Jocs del 1992 no van domar.

Camí interior Fets puntuals han canviat la vida de les comarques

3

5

2

4

1

I després què?

Hi hagué una temporada que La cançó de gel i foc va fer embogir Girona. Les històries de George R. Martin van crear una nova mitologia i continents com Essos o Ponent, la recreació de la guerra de les Dues Roses entre els York i els Lancaster va tancar el Barri Vell, va transformar la riba de l’Onyar en port de mar, la catedral en temple principal i va mantenir l’idil·li que des de la Pandora d’Ava Gardner ha mantingut la ciutat amb el cinema. Joc de trons es podria valorar com una anècdota, però aquest no és el tema d’aquest petit recordatori, el més important és mostrar la vitalitat d’unes comarques de l’interior que han viscut canvis profunds, ja siguin arribats amb la Revolució Industrial, la Renaixença, el modernisme, el noucentisme, les noves maneres de diversió i oci o els oficis, alguns de tradicionals com els ceramistes o els tapers que van generar riquesa però també un estil de vida.

En aquests temps de lectura ràpida i paraules curtes, quan es valora més el missatge immediat que l’anàlisi profunda de la realitat, proposem un exercici senzill que ens transporta des del segle XIX fins a l’actual XXI intentant explicar com l’obertura d’una fàbrica ha canviat la idiosincràsia d’una comarca o els erms prats de muntanya, que en altre temps s’utilitzaven a la primavera i a l’estiu per alimentar el bestiar, han servit per estructurar una economia bolcada amb el turisme. Hem voltat pels pobles i parlat amb les persones que encara conserven a la memòria les imatges no gaire llunyanes que han servit per formar un relat que –ja sigui perquè ho han viscut personalment, o perquè ho han sentit explicar als pares, als avis o es mantenen en la tradició familiar– ens permet comprendre un país i la seva gent. En aquest aspecte agraïm l’ajuda de tots els que han donat suport per poder tirar la sèrie endavant. Els convidem a fer un viatge a l’interior de les comarques i esperem que quan l’hagin acabat es preguntin: i desprès què?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El cos trobat a sa Cala és un dels desapareguts a Eivissa pel temporal

Eivissa

La Xina confirma el primer mort pel coronavirus de Wuhan a Pequín

El Temps
Servei Meteorològic de Catalunya

Temperatura més suau

Barcelona

UP demana explicacions a l’ACA per la gestió “negligent” que va fer del desembassament de la Baells durant el temporal

cabrianes
SOCIETAT

Pérez de los Cobos: “ Si hagués tingut el comandament dels Mossos la meva primera decisió hauria estat apartar el major Trapero”

MADRID

Els joves van a comprar per estar junts i divertir-se

Barcelona
FRANCESC CASAPONSA
PRODUCTOR DE CERVESA ARTESANA I NATURAL I DELEGAT A GIRONA DEL GREMI GECAN

“La cervesa artesana és un producte viu que cal guardar fresc”

castellfollit de la roca
Educació

L’horari alemany, a estudi

Barcelona

Comencen a desenvolupar una vacuna per frenar el virus

Tòquio