Gràcia obre la seva festa amb un al·legat feminista i per la llibertat dels presos

Gràcia es va llevar ahir mirant a un cel encapotat i d’un gris amenaçador. Malgrat que els veïns o festers que cada any decoren el barri barceloní amb motiu de la seva festa major són previsors de mena, i davant d’una amenaça de tempesta com la que va caure de matinada acostumen a protegir els elements més fràgils dels guarnits amb tendals o el que calgui, la pluja sempre és un contratemps. Potser per això, a algun dels 21 carrers que enguany s’engalanaran, ahir tot eren presses. Calia tenir-ho tot a punt per avui, dia que s’enceta un esdeveniment festiu massiu amb 201 anys d’història a l’esquena i que s’allargarà fins al proper dia 21. En aquest lapse de temps, s’han programat fins a un miler d’activitats per a totes les edats i perfils, d’entre les quals el tradicional concurs per escollir el millor guarnit, i que es decidirà divendres a la tarda.

El toc d’inici institucional de la festa major, però, es va oficiar ahir, amb la lectura del pregó a càrrec de la doctora Elena Carreras, cap d’obstetrícia i ginecologia de l’hospital Vall d’Hebron. En una plaça de la Vila atapeïda de gent, i després de l’arenga alternativa en què la protagonista va ser una urna de l’1-O, la pregonera va traçar un relat sobre la seva vinculació amb Gràcia a partir de les entitats amb les quals ha col·laborat, i que van des de l’abans anomenat Centre Moral i Instructiu a l’Associació de Veïns i veïnes de la Vila, de la qual va ser membre de la vocalia de Dones. Una militància, va recordar Carreras, que li va permetre assumir “que les dones mai no ens hem de menystenir... Cal que deixem d’autoagredir-nos”. La següent parada del seu currículum associatiu va ser a l’Ateneu l’Artesà, on va entrar en contacte amb col·lectius que propugnen l’alletament matern i, a través dels quals, va aprendre el procés de superar l’adversitat a través de la presa de decisions compartides entre metge i pacient. A això, se n’hi diu sororitat. Un concepte que Carreras va utilitzar per fer la seva reflexió més política: “També és una forma de sororitat enviar una abraçada molt forta a les nostres preses polítiques, als familiars graciencs de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, així com a tots els presos polítics, persones a l’exili o recloses a casa o castigades de manera injusta.” En aquell instant, els veïns que omplien la plaça van alçar els pasquins, que algú ja s’havia encarregat de repartir abans, reclamant l’alliberament dels empresonats.