Seductor de pensament, paraula i acció

A la seva col·lega i amiga Montse García, advocada d’una generació més jove amb qui va compartir despatx a la plaça Marquès de Camps de Girona, l’advertia: “Tu no facis mai el que faig jo”, però ho hagi fet o no, l’impacte de l’experiència viscuda va anar forjant en ella un sentiment d’estima immens per aquest home que exercia el seu ofici d’una manera tan peculiar. De quina manera? Amb un extraordinari esperit de solidaritat. “Atenia a tothom que no tenia recursos, tenia clar que havia de defensar els perdedors d’un sistema injust.” Així era i serà en el record i en la militància generosa que ha escampat arreu del món, Joan Sureda i Casamor, revolucionari de cor i d’acció, seductor de pensament i de paraula, tocat per la sensibilitat dels qui saben mirar bé, apassionat pel debat públic, la revolució política i social i la poesia (Neruda, Benedetti), convençut internacionalista i antiimperialista, infatigable enfant terrible de preguntes incòmodes i curiositat infinita per entendre i canviar el món, que ens va deixar diumenge passat.

Nascut a Blanes el 2 de setembre de 1950, era llicenciat en dret, farmàcia i antropologia. Des de molt jove va participar en la lluita contra la dictadura franquista i al 1977 es va afiliar al PSC. Es va integrar a l’Assemblea de Catalunya, va exercir com a advocat laboralista i penalista, i l’any 1979 va ser escollit regidor a l’Ajuntament de Blanes i responsable de Sanitat i Participació Ciutadana. A principis dels 80 va deixar els seus càrrecs al consistori i la seva militància al PSC després que al 1982 va ser també candidat al Congrés dels Diputats per Girona. Es va incorporar a l’òrbita comunista bo i militant al PCC, Partit Comunista de Catalunya, i al PCPC, Partit Comunista del Poble de Catalunya. De 1987 a 1991 va ser regidor per Unitat d’Esquerres de Blanes-Iniciativa per Catalunya i al 1991 cap de llista pel PCC a Blanes. Les seves conviccions d’esquerres el van dur a ser membre actiu de Defensem Cuba i del Comitè Europeu de Solidaritat amb la Revolució Popular Sandinista, i des d’aquelles terres tan estimades per a ell estan arribant emocionades notes de condol i homenatge de part –entre moltes altres, dels cubans Gisela Cañedo, pedagoga i Rafael Ricabal, enginyer informàtic, els pares dels quals van fer la revolució amb Fidel i el Che. La parella lamenta la pèrdua d’un “company de cor molt noble, d’alt nivell cultural, una persona sincera i honesta amb qui sempre es podia comptar”.

La defensa sense esquerdes de la revolució cubana que compartia amb l’amic i també advocat Sebastià Salellas va ser l’embrió de la fundació a Girona de l’associació Memòria, Lluita i Resistència, nascuda al 1997 amb l’objectiu de “servar la memòria històrica dels fets més rellevants del segle XX i debatre des d’una òptica crítica i transformadora els problemes socials originats pel neoliberalisme”. En els seus 5 anys d’intens funcionament es van organitzar tallers sobre la vigència de l’ideari del Che, la revolta del maig del 68, la crisi del pensament a finals de segle, l’antiglobalització, el model de relació no sexista i es va celebrar un implacable judici al general Pinochet. Amb la presència a Girona de personalitats com Otelo Saraiva de Carvalho, Aleida Guevara, Leonardo Boff, López Aranguren, Marta Harnecker, Ramon Chao, Josep Fontana, Adela Cortina, Marina Subirats, Marta Selva, Ignasi Ramonet, Roberto Bolaño... Com a secretària de l’associació, Puri Molina va col·laborar estretament amb Joan Sureda i en destaca la defensa contundent de les posicions al costat d’una gran disposició a escoltar i ajudar a qui passava un moment difícil. Coincideix amb Montse Garcia, que remarca que tot i les seves conviccions irrenunciables, la consideració a les persones estava per damunt el color polític i això explica l’afecte que despertava: “Era un gran professional i encara més gran persona, un inestimable amic.”

En aquells temps que Montse Garcia constatava l’efecte Sureda en els jutjats –“sempre sabia dir la paraula adequada en el moment precís”– i entre els seus defensats –“joves de famílies desestructurades, amb problemes d’addicció, que li tenien un gran respecte”– i s’admirava de la seva gran habilitat –“se les sabia totes per evitar un desnonament”– , el nen Miquel Sureda pujava i baixava per una escala interior, de casa seva al despatx del seu pare al carrer Mercaders de Blanes. I allí comprovava el suport i el tracte humà que l’advocat oferia a uns clients als qui la societat donava l’esquena. Així és que ara Miquel, el fill gran, explica que ell i els seus germans Xavier, Pau i Marc han escoltat el seu pare parlar de les seves idees però sobretot l’han vist actuar de manera coherent, compromesa i justa i això és el que més fortament ha impactat en la seva sensibilitat i en la formació dels seus propis valors. Amb un afegit que no és pas menor: “La mateixa incondicionalitat i dedicació que ha tingut en la seva lluita, l’hem coneguda nosaltres també com a fills, en tot moment ha estat al nostre costat.”