“A Santa Anna fem una mica com fa una mare: sempre hi som”

L’escultor, canadenc, va veure un sensellar estirat en un banc i va tenir la intuïció mística que bé podia ser Jesús. I va concebre aquesta escultura, molt impactant, perquè ben bé de lluny sembla un home qualsevol estirat amb la seva manta sobre un banc, però si t’hi acostes veus als peus els senyals dels claus; és aquesta síntesi d’un Crist encarnat, un Crist sense sostre.

L’eslògan, la invitació, Hospital de Campanya, va ser del mateix papa Francesc, que venia de ser bisbe a Buenos Aires, havia treballat molt a les barriades amb gent senzilla i va demanar a totes les parròquies que en la mesura que poguessin fossin hospital de campanya, on si ve una persona ferida li cures la ferida. Avui i a totes les citats del món, sobretot als centres de les grans ciutats, trobareu esglésies gòtiques convertides en cafeteries, floristeries, fins i tot sales per fer-hi desfilades de moda... N’hi ha que creiem, com el papa, que abans que succeeixi això és molt millor que una església s’obri durant el dia als que dormen al carrer i que sigui un lloc d’acollida. En el nostre cas oferim la capella de la Pietat, on la gent sense llar s’hi pot estar durant el dia, on els més pobres són tractats humanament, sense fer-los preguntes.

Sí, ens vam inspirar en l’experiència del padre Ángel, l’església de San Antón de Madrid. Ell la va obrir el març del 2015. Nosaltres ens ho plantejàvem. Vam tenir relació amb ell, molta relació també amb totes les entitats que treballen al Raval de Barcelona, Arrels, Dit i Fet, les monges de Maria Lluïsa de Marillac... I el gener del 2017, quan hi va haver una onada de fred, vam decidir obrir i vam començar aquesta aventura.

Als centres de les grans ciutats, on per no haver-hi pràcticament no hi ha ni veïns ni, per tant, gaires feligresos, perquè tot són hotels, restaurants, cafeteries i comerços, és on sorgeix l’oportunitat perquè moltes parròquies, seguint el que diu el papa, s’obrin als més pobres. És el que hem fet nosaltres. Penseu que a Barcelona dormen al carrer unes 1.050 persones, i 500 d’aquestes, a l’Eixample i al Barri Gòtic. Estem al centre de l’huracà. Però, paradoxalment, al centre de les ciutats els ajuntaments i les diferents administracions no volen construir un alberg perquè no volen que hi hagi pobres. Els albergs són a Nou Barris, a la Zona Franca..., s’ha d’agafar l’autobús... Al centre és on els més pobres tenen la possibilitat d’esgarrapar algun euro. És aquí, al centre, on hi ha moltes necessitats.

Obrim a les vuit del matí i oferim un esmorzar. Què menys per a la persona que ve de dormir al carrer que es pugui prendre alguna cosa calenta, un cafè amb llet o una xocolata, i una pasta? Servim diàriament 120-130 esmorzars. Però no som un menjador pròpiament i, en això, m’agradaria insistir-hi. La resta del dia i fins a les vuit del vespre, que tanquem, només oferim infusions, fruita, galetes... Perquè ja hi ha menjadors socials de l’Ajuntament i, també a quatre passes de nosaltres, el de les monges de la Mare Teresa de Calcuta, a Sant Agustí. Nosaltres ens organitzem al voltant de 130 voluntaris, la nostra gran sort, que fan torns de tres hores, de dilluns a diumenge. Els del primer torn serveixen els esmorzars, però els dels altres torns la seva gran tasca és estar amb ells: acollir, escoltar i orientar. Tenim una treballadora social professional que es dedica a orientar els acollits que ho volen i els aconsella sobre les administracions i de quines coses es poden beneficiar. També fem tallers, de jardineria, de pintura... Hi ha gent que viu al carrer que són grans artistes, de castellà, de català... És com un casal de dia. Els qui venen diuen que a Santa Anna se senten persona.

Sí, però va ser una cosa momentània, perquè evidentment una església no és un lloc en condicions. Va ser una opció d’urgència. Però de seguida van venir Càritas i els serveis socials de l’Ajuntament i van reorientar aquelles persones, 81.

A Santa Anna, per la seva condició molt cèntrica, els seus feligresos són molt diversos. Tenim un cor de gòspel molt gran, dintre del qual hi ha un grup que acompanya amb els seus cants les eucaristies. També s’hi reuneixen entitats llatines, gent de la perifèria de Barcelona que tenen el seu punt de trobada a Santa Anna. També tenim grups d’encontres de matrimonis. També és lloc de trobada de la comunitat italiana, que tenen una eucaristia el dissabte. Molts d’aquests feligresos habituals són voluntaris, tot i que el voluntariat el pot fer qui vulgui.

Hi ha una cosa molt curiosa... El fet de destinar una capella, la de la Pietat, a aixoplugar gent tot el dia, i alguns que venen amb el seu gos, ha creat impacte. Potser a alguna gent de missa els ha sobtat una mica, però en canvi a gent que n’estava allunyada els ha atret aquesta manera de fer, és un valor icònic molt fort. Sabem que aquesta imatge d’un sensellar fent, per exemple, la migdiada als peus d’un Crist, ha apropat molta gent que després s’ha fet voluntària. Molta, des de motivacions laiques, agnòstiques, a part de creients i de diferents congregacions religioses. Han vingut molts joves. Creiem que és una manera privilegiada per descobrir un rostre d’Església proper, càlid, humà. També hem rebut col·laboracions de gent com ara l’Àngel Llàcer, en Manu Guix, la Marina Rossell..., que ha fet apropar gent que no ho hauria fet. Després, qui hi entra queda sobtat.

En diem acollits, procurem evitar la paraula usuaris... El perfil és un home de 35 a 55 anys; el 75% dormen al carrer i un 25% dormen en una pensió, es poden pagar una habitació o dormen a casa d’un amic. El que és cert és que la crisi del 2008 va ser molt forta. Impressiona tenir gent que ve del món de la informàtica, per exemple; molts catalanoparlants, gent de classe mitjana que s’ha trobat al carrer, també perquè pel mig hi ha hagut una separació i s’han quedat sense casa o no tenen xarxa familiar...

Va a més, sí. Ara tenim l’arribada massiva dels menors no acompanyats, marroquins la majoria, que estan desbordant la Direcció General de la Infància, tots els serveis oficials, i que també ens desborden a nosaltres. Com a menors no poden entrar, però sempre tenim aigua i fruita a l’entrada per donar-los. I estem esperant, si fos possible, un educador social que treballés a fora, a les dues places que hi ha davant de Santa Anna. N’arriben molts, cada mes, i intentem que ens trobin. Tenim voluntaris que fan, que fem, una mica com la figura de la mare: ser-hi. S’ha de valorar el fet d’estar atents i que si volen parlar trobin algú. A vegades et demanen uns euros, però si comences a donar-los conversa veus que sí, que a part dels diners, necessiten ser escoltats.

Des del primer dia estem en contacte amb Càritas i l’Ajuntament, però és difícil parlar d’acompanyament. Aquest és un món de passavolants, per això parlem més d’orientar que d’educar i acompanyar, tot i que n’hi ha alguns que són més fixos. Sempre caldria més. Però per això també ens faltaria més ajuda econòmica. El menjar ens els dona el Banc d’Aliments; les hamburgueses, el Hard Rock Cafe. Però tenim tres professionals, a banda dels voluntaris, que se’ls ha de pagar el sou. Fins al dia d’avui no hem rebut cap aportació econòmica de cap entitat, de cap administració, totes les ajudes que ens arriben són de particulars.

I tant! I convido a tothom que vingui a veure-ho. És una església molt gran, a diferència de San Antón de Madrid, i permet tenir una capella d’acollida, on hi caben 70 persones assegudes, però després tenim l’espai gòtic, on n’hi caben 300 més: és on s’hi fa l’eucaristia i, puntualment, diàlegs, conferències, concerts... I finalment tenim la capella del Santíssim amb la marededéu de Montserrat i l’estàtua de sant Óscar Romero, el lloc permanent de pregària, i encara queda la capella del Sant Sepulcre, l’espai d’escolta més especialitzada. Quan algú demana un psicòleg, per exemple, se l’atén en aquest espai. Nosaltres tenim un servei de psicòlegs i de metges...

El mes de febrer passat vam fer una setmana intensiva. Damunt del claustre hi ha un pis cobert i allà hi vam instal·lar un hospital amb metges del Sagrat Cor i estudiants de medicina, tots voluntaris. Es van detectar quins eren els principals problemes dels qui viuen al carrer: els peus, les dents..., i ara ja venen un cop a la setmana, d’acord amb el CAP del Barri Gòtic i amb CatSalut.

Només amb el nom, i amb això se’ls pot fer un mínim d’història clínica, que, per cert, han adoptat un programa que fa que si mai aquests passavolants van, posem per cas, a Màlaga o a Bilbao, dient el seu nom els que els atenen poden accedir per internet a la seva història clínica. Les administracions ho veuen amb bons ulls perquè alguns han perdut la targeta sanitària i aquesta és una manera perquè pugin al tren de la sanitat pública.

Hi ha un article molt important del rector, en Peio Sánchez, on explica, amb una molt bona fonamentació teològica, la importància icònica de col·locar el pobre en el lloc sagrat. La germana Molins hi explica més el dia a dia i jo hi explico com, en aquest context, a l’hora d’acollir el pobre hi fem l’anunci de l’Evangeli. Precisament, el 25 de maig [avui per al lector] vindrà a Santa Anna sor Lucía Caram, que a Manresa té el seu Hospital de Campanya, i ens farà una xerrada sobre l’acollida en Jesucrist, aquest que està en el banc, dormint al carrer. Tornant al llibre, el pròleg ens l’ha fet el cardenal Omella i hi ha un epíleg del cardenal de Madrid. Cal dir que estem muntant una xarxa i gràcies al padre Ángel, aquest lluitador que té la Fundación Mensajeros de la Paz, fa poc vam fer a Madrid una trobada amb representants d’esglésies hospitals de campanya, de San Francisco, de Bogotà, de Buenos Aires, d’Amman i Ciutat de Mèxic. Tenim un projecte mundial d’esglésies catòliques convertides en hospitals de campanya.