Creix el cristianisme ultra

Es pot parlar de cristofeixisme? S’està apropiant del cristianisme el feixisme? La preocupació per l’auge de l’extrema dreta a Europa i al món i la utilització del cristianisme (d’un suposat cristianisme) que fa certa dreta extrema –“Estic segur que tenim Déu al nostre costat” (Donald Trump), “El Brasil per davant de tot i Déu per damunt de tots” (Jair Bolsonaro), “La nostra força és Déu” (Jeanine Áñez)– és el motiu que s’organitzés, avui fa una setmana a la seu de Cristianisme i Justícia, la conferència Fonamentalismes cristians i autoritarisme.

I és que aquell fonamentalisme que va néixer a principi del s. XX als Estats Units (grups evangèlics que creien en la literalitat de la Bíblica) i que, en un principi, no tenia cap voluntat política han evolucionat i ha anat agafant un rol important en l’esfera pública. Tant que, primer, es van destapar com a lobby en l’etapa Reagan (el Tea Party) i avui, s’han estès com una taca d’oli que ha causat un impacte molt gran. Què és primer, l’ou o la gallina? Qui utilitza qui: la religió utilitza el poder o el poder utilitza la religió? Aquesta és una pregunta sense resposta, però el teòleg Víctor Codina, jesuïta que ha estat quasi 40 anys de missioner a Bolívia, va recordar en la conferència que, en el segle IV, “quan Constantí fa del cristianisme la religió d’estat, se’n serveix per homogeneïtzar el territori, per aturar el declivi de l’Imperi romà, però als cristians ja els va bé, després de tants segles de persecucions”.

Els fonamentalismes cristians, que neixen als Estats Units però s’estenen ràpidament a l’Amèrica Llatina –“ja va dir Rockefeller en la seva època que els enemics dels EUA eren les comunitats de base de l’Amèrica Llatina, la teologia de l’alliberament i els jesuïtes”, va recordar Víctor Codina– van anar i van molt bé als dictadors d’Amèrica del Sud.

Però una altra gran pregunta és: per què aquestes comunitats evangèliques fonamentalistes (neopentecostals i pentecostals, sobretot) tenen tant d’èxit? “La religió dona seguretat en temps de por (a la immigració, a la societat de l’individualisme, a la societat volàtil)”, recordava el teòleg Víctor Codina, però també “emocionalment, són moviments atractius, grupals, en què cantes i mous el cos i t’atrapen”, va assegurar la sociòloga de les religions Mar Griera. Codina hi va afegir: “Sovint acompanyen la persona i les seves famílies de forma integral, d’una manera que, potser l’Eglésia, sobretot la catòlica, no ha sabut.”

Griera va recordar que en el fonamentalisme una de les primeres prioritats és fer “política del cos”: contra l’avortament, l’eutanàsia, el feminisme, el moviment LGTBI... Ho estem veient amb Vox, que el primer que ha fet ha estat batallar contra les polítiques d’igualtat de gènere. Un altre propòsit de la ultradreta, a què li va molt bé escudar-se en un cristianisme preconcili Vaticà II (Orban a Hongria, Salvini a Itàlia, el Front National a l’Estat francès, Vox a l’Estat espanyol...), és fer front al seu “enemic” (la immigració), tot predicant “la recuperació de la civilització judeocristiana”, l’exclusió dels estrangers i l’etnopluralisme, el racisme cultural que identifica el mal en la barreja de cultures. El nordamericà Steve Bannon, que va aconseguir el triomf de Trump, ja s’ha instal·lat a Europa amb la finalitat d’estendre l’extrema dreta. De moment, batalla contra el papa Francesc, que li planta cara.