L’ànima del Floridita és de Lloret
Constantí Ribalaigua va anar a fer les Amèriques de jove i és un referent de la cocteleria cubana
Després d’entrar-hi de bàrman, el lloretenc va ser l’amo del local del centre de l’Havana
Un documental recorda com l’escriptor Ernest Hemingway hi va prendre daiquiris durant 22 anys
Ramon Vilaró reviu la veneració dels ‘cantineros’ per Constante
Constantí Ribalaigua i Vert (Lloret de Mar, 1888-l’Havana, 1952) se’n va anar a fer les Amèriques quan era un adolescent i va triomfar a l’Havana, la capital de Cuba. Ribalaigua, que va fer les maletes de jove i es va fer un nom a Cuba com a bàrman (cantinero), és un dels lloretencs més il·lustres de la història i el protagonista del documental Constante i el Floridita de Hemingway, del periodista Ramon Vilaró.
El guionista i director recorda que Ribalaigua es va fer internacional “gràcies a tenir de client el senyor Hemingway [l’escriptor nord-americà Ernest Hemingway] durant 22 anys, i no li vull treure mèrit”. Nascut a Vic el 1945 i establert a Lloret des de fa anys, Vilaró va ser corresponsal d’El País durant més de dues dècades i va treballar a Brussel·les, Washington i Tòquio. Ha estat l’autor de mitja dotzena de documentals, incloent-hi De aliados a masacrados, los últimos de Filipinas.
Glacera de neu en pols
El documental comença amb la referència que l’escriptor nord-americà, premi Nobel de literatura del 1954, fa de Ribalaigua, conegut com a Constante. El llargmetratge recita un fragment d’Islas en el Golfo, publicat per Alianza Editorial el 1972, en què Thomas Hudson (l’alter ego d’Hemingway) es deixa caure pel Floridita: “[...] Havia begut daiquiris dobles gelats, els grandiosos daiquiris que preparava Constante, que no tenien gust d’alcohol i que feien la mateixa sensació, quan te’ls bevies, que la d’esquiar barranc avall per una glacera coberta de neu en pols i, després d’haver pres el sisè o el vuitè, [feia] la sensació d’esquiar barranc avall per una glacera quan es corre sense corda [...]”.
Ribalaigua va arribar a Cuba a principi del segle XX, just quan el país s’havia independitzat d’Espanya. Hi va anar amb el seu pare. La Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya ja tenia el lloretenc entre els seus socis el 1901. Ho recorden els historiadors lloretencs Montserrat Sala i David Barba en l’article El Floridita. Un trosset de Lloret a l’Havana, publicat el 2018 en el butlletí Sesmond de l’Arxiu Municipal de Lloret de Mar.
Constante va sublimar l’art de preparar i crear nous còctels, com ara el daiquiri Floridita (vegeu peça). Com a bàrman també va destacar un altre lloretenc, Miquel Boadas, amb qui va coincidir al Floridita. A diferència de Constante, Boadas va tornar a Catalunya i va fundar el Boadas Cocktail Bar a Barcelona, el 1933.
El
“Aula magna”
Malem diu que el Floridita és el bressol del daiquiri i que Constante “va passar i romandrà per sempre en la història de la cultura cubana com a fundador d’un bar on va començar com a empleat, va acabar com a propietari i va deixar com a llegat una història inoblidable”. “Diuen que el Floridita és el bressol del daiquiri, i nosaltres diem també que és el bressol dels daiquiris. El que va crear Constante és l’aula magna de la cocteleria cubana.” Ribalaigua va morir el 1952. El seu fill Jorge explica que va estar a Cuba fins que va veure que la revolució cubana no significaria una millora. Ara, viu als Estats Units.
El documental es va preestrenar el 15 de desembre al Teatre de Lloret. També s’ha pogut veure a l’Institut Cervantes de Moscou, en el marc d’un cicle de documentals. Ribalaigua és un dels indians més il·lustres de la història de Lloret, juntament amb el capità Cunill i Sala, Narcís Gelats, Narcís Font i els germans Sala Parera, diu Vilaró. Constante té un carrer a Lloret, on hi ha el Guitart Central Park Aqua Resort, i dona nom a uns jardins.
Un dels millors set bars del món, el 1953
Un estudi fet a Un brindis per a l’Havana constata que, el 1956, el centre de l’Havana tenia 756 bars, explica José Rafa Malem en el documental. El Floridita n’és un. De fet, era considerat, l’any 1953, un dels set bars més famosos del món segons la revista nord-americana Esquire, recordaven Sala i Barba en un article de l’any 2018.
La recepta del daiquiri, que Ribalaigua va perfeccionar, inclou dues unces de Bacardí, una culleradeta de sucre, una de licor marrasquí, el suc de mitja llimona, gel frappé i l’ús de la batedora, segons va recollir Lloret Turisme per a l’última fira dels americanos. La imatge (ST: 326.004.002), d’autor desconegut i cedida per l’Arxiu de Lloret, és del fons Guinart-Ball·llatinas-Xiberta.
“Una visita que justifica el viatge a l’Havana”
J. Ferrer
Els historiadors Montserrat Sala i David Barba estudien la figura de Ribalaigua des de fa anys. Van promoure una visita teatralitzada amb Constante i Hemingway com a personatges el 2013 i, des de llavors, han recuperat el llegat de Ribalaigua.
Un article de Sala i Barba, de l’any passat, recorda la mestria de Constante. “Sis de vostès visiten La Florida i demanen Mary Pickfords. Un bàrman esprem la pinya mentre un ajudant omple de gel sis gots per tal de refredar-los. Quan el suc de la pinya està llest, Constantí l’introdueix en una coctelera gran, pren l’ampolla de Barcadí i, sense mirar, en posa una quantitat a la coctelera. També sense mirar, hi afegeix el curaçao o la granadina. La beguda es bat passant d’una coctelera a una altra i formant un semicercle a l’aire. Aquesta proesa es repeteix diverses vegades. Llavors, Constantí buida els gots del gel que els refredava, els col·loca en filera sobre el taulell i, amb un sol moviment, els omple tots. Cada got queda ple exactament fins a la vora i aconsegueix que a la coctelera no resti una sola gota. Val la pena visitar l’Havana només per veure Constante en acció. Li vaig dir que algú com ell podia fer fortuna a París. Somrigué. «Però, tampoc ho faig tan malament aquí», em va contestar.”
Així ho va escriure Basil Woon a When It’s Cocktail Time in Cuba, editat a Nova York el 1928 per Horace Livergiht, i en fa esment l’article El Floridita (2). De Constantí a Constante, de Sala i Barba. El text va ser publicat el juny del 2019 en el butlletí Sesmond de l’Arxiu Municipal de Lloret de Mar.
