Tolosa, 1919 - París, 2014 //
Periodista i traductora
Marina Ginestà, icona de l’antifeixisme
AMB L’ALÇAMENT FRANQUISTA, NO S’HO VA PENSAR DUES VEGADES I ES VA MOBILITZAR PER FRENAR L’AGRESSIÓ FEIXISTA. UNA FOTOGRAFIA, ON SE LA VEU VESTIDA DE MILICIANA EN UNA ACTITUD DE VALENTIA, LA VA CONVERTIR EN TOT UN SÍMBOL.
Si tot hagués anat bé, aquell 21 de juliol del 1936 la Marina hauria estat fent d’intèrpret de francès als atletes, entrenadors i periodistes arribats d’arreu per cobrir les Olimpíades Populars que s’estarien celebrant a Barcelona. Però res no havia anat bé: l’exèrcit franquista s’havia revoltat i els Jocs s’havien hagut de suspendre a última hora. Catalunya estava en guerra. I la Marina, amb els seus companys de les Joventuts Comunistes (JSUC), s’havia mobilitzat per frenar l’agressió feixista.
UNA IDEALISTA COMPROMESA
I aquell dimarts, en lloc de ser en una competició d’atletisme, era a l’hotel Colón de la plaça de Catalunya, d’on havien marxat els clients, i que es va convertir durant un temps en un centre de reclutament. Acostumada a la vida frugal d’una família obrera, la Marina va viure aquells primers dies a l’hotel de luxe com una aventura inesperada. La guerra podia ser terrible i inquietant, però per a una noia de 17 anys idealista i compromesa també tenia un punt d’emoció. No tenia cap dubte que la justícia guanyaria. Ho havia mamat des de petita, escoltant els pares i l’àvia, activistes destacats del comunisme, del cooperativisme, del feminisme. Hans Gutmann devia veure aquella vitalitat desbordant als ulls de la Marina, i per això li va demanar que pugés amb ell al terrat de l’hotel per retratar-la. En Hans –o com es feia dir, Juan Guzmán– era un fotògraf comunista alemany que havia anat a Barcelona per cobrir les Olimpíades i que va decidir quedar-s’hi un cop va esclatar la guerra. La foto que va fer aquell dia és avui una de les icones de la guerra: la noia vestida de miliciana, cabells curts al vent, i una mirada orgullosa i plena de confiança. A l’esquena, un fusell que li van deixar per a l’ocasió.
FUSELL D’‘ATTREZZO’
Va ser la primera i única vegada que va tenir un fusell a les mans. I és que l’aportació de la Marina a la causa republicana va estar allunyada de les armes, ja que va fer de mecanògrafa, traductora i periodista per al PSUC. I amb la desfeta de la República va haver d’exiliar-se: primer a França, i després a Puerto Rico i Veneçuela. Finalment va tornar a Europa –amb una estada breu a Barcelona, on va publicar dues novel·les en català– i va viure els seus últims anys a París.
