La profunda vocació de Joaquima Vedruna

La petita Joaquima ho tenia clar: volia dedicar la vida a servir Déu. Per això, ja a dotze anys va demanar d’ingressar a la comunitat de carmelites del carrer de l’Hospital de Barcelona. Li van dir que encara era massa jove per fer-se monja, que calia que s’esperés una mica. I va esperar, i tant: tenia quaranta-tres anys quan finalment va poder pronunciar els vots. Durant aquella espera s’havia casat, havia tingut nou fills i s’havia quedat vídua. Havia patit la guerra del Francès, que els havia obligat a fugir de casa, i més tard s’havia hagut d’ocupar de la hisenda del marit, el terratinent vigatà Teodor de Mas.

ASSISTÈNCIA I EDUCACIÓ

Per fi, aquella gèlida matinada de Reis del 1826 al Palau Episcopal va començar la vida que sempre havia somiat. Deixava els fills ben col·locats —quatre d’ells també es farien religiosos— i va renunciar a tots els seus nombrosos béns. Se sentia lliure i forta per emprendre un nou projecte: muntar una congregació religiosa. Era el primer cop que una dona catalana en creava una, i per això va tenir bons ajudants: fra Esteve d’Olot, que és qui la va orientar al principi, i més tard, Antoni Maria Claret. La primera seu de les germanes carmelites de la caritat va ser l’Escorial, el mas vigatà de Joaquima. L’objectiu de l’organització era l’assistència als malalts i sobretot l’educació de les nenes de totes les condicions socials. En aquella època, gairebé el cent per cent de les dones eren analfabetes, i Vedruna creia necessari formar-les. Naturalment, l’educació estava orientada al model de dona del segle XIX, dedicada bàsicament a la família i a la gestió de la casa, i sempre seguint els valors cristians i donant molta importància a l’obediència. De tota manera, era un pas endavant, i així ho van entendre molts ajuntaments, que a falta d’escoles públiques per a nenes, van delegar a les vedrunes aquesta tasca.

EN VINT-I-TRES ESTATS

A l’inici no tot van ser flors i vio les: durant la Primera Guerra Carlina, les monges es van haver d’exiliar perquè un fill de Vedruna era un líder carlí destacat. Però quan van tornar, el 1843, no solament es van recuperar, sinó que no van parar de créixer. Quan va morir Joaquima, l’any 1854, les germanes carmelites de la caritat tenien seu en gran part de les principals ciutats de Catalunya. Després van començar a estendre’s pel món, i actualment es troben en vint-i-tres estats diferents.