Societat

Girona, 1892 - Berga, 1974 //

Escriptora i violoncel·lista

Aurora Bertrana, a la recerca del paradís

TOT I SER UNA GRAN INTÈRPRET DE JAZZ, LA VIDA ESTÀNDARD NO ERA PER A ELLA, I HO VA DEMOSTRAR EN TOTS ELS ASPECTES POSSIBLES. ESCRIPTORA, AVENTURERA I INCONFORMISTA, RES NO L’ATURAVA. RES, FINS QUE VA ARRIBAR LA GUERRA.

Un dia del 1900 Aurora va decidir anar a veure el mar, a peu i sense dir-ho a ningú. El problema és que el mar era a quaranta quilòmetres, i que ella només tenia vuit anys. Els pares i els avis van passar moltes hores d’angúnia fins que no la van veure aparèixer, ja de nit. Aquell dia no va arribar a la platja i se’n va anar a dormir sense sopar, però això no li va fer disminuir ni una mica el desig de viure aventures, conèixer llocs nous i anar a la seva.

VOCACIÓ AVENTURERA

Aquests no eren els seus únics objectius: també volia ser escriptora com el seu pare, Prudenci Bertrana –que sabia de sobres el que era escriure i ballar-la magra–, i que no volia això per a la seva Sargantaneta. I Aurora es va encaminar cap a la música: va estudiar fins a convertir-se en una bona violoncel·lista, i va guanyar el seu primer sou tocant en un cafè de la Rambla de Barcelona. Més endavant va anar a estudiar a Ginebra i es va guanyar la vida treballant en un trio femení de jazz que actuava en hotels dels Alps.

Bertrana era forta i independent, però no sempre era fàcil, ser una dona sola als anys vint, i ja a la trentena va acceptar de casar-se amb un enginyer suís que la festejava. Amb això no va pas començar una vida convencional: ella i el seu monsieur Choffat van viatjar a la Polinèsia, on van treballar durant tres anys. Per fi podia conèixer nous mons i cultures exòtiques de primera mà! I amb aquest somni fet realitat en va venir un altre: el d’escriure. Es va estrenar amb Paradisos oceànics, que va tenir un gran èxit i gairebé va inaugurar el gènere de llibres de viatges en català. Al cap de pocs anys va fer un altre viatge, ara en solitari, pel Marroc més amagat (va visitar harems, bordells i presons de dones) i el va explicar a El Marroc sensual i fanàtic.

ANYS GRISOS I SOMORTS

La Guerra Civil va comportar un final amarg per a la seva intensa activitat cultural i política (es va presentar a les eleccions del 1933 per ERC), i per al seu matrimoni. L’exili va ser molt dur, i quan va poder tornar a Catalunya, el 1949, ni el país ni ella no eren els mateixos. Per això quan va escriure les seves memòries no va voler explicar res més enllà de l’any del retorn, perquè trobava que “sense cap aventura [havien estat] anys somorts, anys grisos”. La dona que havia viscut tan intensament va morir el 1974 a Berga amb una vintena de llibres plens de vida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia