La vida amb Lluís Prenafeta

Deien que els catalans érem gent treballadora i discreta. Sabíem què costava guanyar diners i trobàvem de molt mal gust fer-ne ostentació davant dels menys afortunats. Era una inèrcia que venia de lluny. Per sort, amb coratge i talent, gent com Salvador Sostres va modernitzar-nos i ens va donar una gran lliçó moral.

«Tothom es creu repòrter, a internet», deia l'altre dia Gay Talese a una entrevista. Però el cas és que internet existeix, i només m'ha calgut posar «Prenafeta» al buscador del bloc de Sostres per fer-me una idea d'on anava a parar una part dels diners que no volaven cap al paradís. Llegint aquests apunts també m'he adonat d'on sortia l'estil sicilià tan característic de Sostres. És el mateix que tenen les converses entre Prenafeta i Macià transcrites al sumari del cas Pretoria.

El bloc quedarà com un document preciós sobre les vaques grasses, produït durant el període diguem-ne poc edificant dels dos expolítics. Sostres hi recorda que «durant els primers mesos [d'escriure el bloc], el meu amic Lluís Prenafeta em va ajudar molt generosament a anar passant sense inconvenients»(1/8/07). Més endavant parla dels «molts i inoblidables viatges als quals em convidà: Pisa, Londres, Roma, Florència, Venècia, Euskadi, Astúries, Milà, entre d'altres.»

Perquè, naturalment, «estic d'acord amb ell que el millor que li pot passar a un escriptor és viatjar»(16/XI/08). Hi ha, per exemple, un viatge a Gènova en jet. «És el jet que un amic li ha deixat al Lluís per fer aquest viatge. Quedaven 2 places lliures i vet aquí que sempre estem a punt amb l'Enric Vila. L'aviació privada et recorda sobretot les grans inconveniències dels transports en comú i et fa veure com les normes que cal observar quan viatges en autobusos amb ales són només maneres de mantenir el ramat en ordre (…) El jet, jet moral dels nostres dies, s'enlairava altiu i bellíssim com la llibertat» (24/XI/07).

No m'imagino de quina mena d'amic podia ser aquest «jet moral». En tot cas, l'amistat de Sostres amb Prenafeta i Alavedra és de pura arrel meridional. Són amics que es defensaran com si fossin la família. Al cap i a la fi, com s'ha vist, aquesta gent «van deixar de guanyar molts diners per passar a dedicar-se a la política» (26/II/07).

No tot va ser fàcil. Entre comissió i comissió va haver-hi moments difícils. El bloc en deixa constància. «Lluís Prenafeta diu ara que ha perdut l'esperança, tot i que no pensa renunciar a la tasca. Diu que ha perdut l'esperança en el país, que se sent decebut, etcètera, etcètera. És veritat que un país, que és capaç de votar el que va votar l'1 de novembre [vol dir Montilla] i amb els arguments que va votar-ho, és veritat que d'un país com aquest no cal esperar-ne gran cosa perquè va ser extrema la demostració de mediocritat. (…) L'esperança hi és i el Lluís la té i per això es gasta cada any la burrada de diners que es gasta amb la Fundació Catalunya Oberta. L'esperança hi és i el Lluís la té i per això es gasta els mateixos o encara més diners en coses que no diré, però que van en la mateixa direcció d'intentar enfortir el país i d'estructurar-lo nacionalment» (14/IV/07).

En definitiva, que el país pot ser una bona merda però que hem de ser optimistes perquè hi ha gent que manté l'esperança. «La vida amb Lluís Prenafeta sempre és molt més bonica»(14/XI/07). «Lluís Prenafeta i Macià Alavedra són i representen l'altura política de Catalunya» (28/X/09).

Doncs tot això que tenim.