Per quedar-se a casa

Intento conciliar família i teletreball, però és molt difícil! Voldria connectar-me per Zoom amb les meves companyes de ioga, però encara no he trobat ni el temps ni l’espai! A casa som quatre: dos adults, un nen i una nena de deu anys. Tenim la sort de tenir una terrassa i un gos, i sortim tots a jugar perquè ens toqui el sol i l’aire. M’ho prenc amb calma, i procuro no enfadar-me amb ningú. Per això he abaixat el nivell d’exigència en tot, i si hi ha un llit per fer o l’estona amb la tauleta és més llarga, doncs no passa res!

Valoro les coses que abans no podia fer. El meu activisme social no em permetia gaire temps per a la reflexió i l’escriptura. He decidit escriure el llibre que tenia al cap des de fa mesos i li dedico unes hores cada dia. Els meus hàbits s’han simplificat, faig estiraments, meditació, m’informo de com està la família i els veïns i, si cal, vaig a comprar al mercat del barri productes de proximitat perquè, més que mai, hem de col·laborar amb els agricultors i pescadors. Tot el dia escolto música i vaig a dormir amb una novel·la.

Des del dia que van decretar el confinament estic a casa amb els meus i els fills han vingut de Barcelona i de Vic, però estem preocupats i pendents de l’àvia. No sabem quant de temps haurem de continuar així i, per tant, amb molta paciència. No vaig a la llotja i la feina la tenim a casa, on estem enganxats al mòbil i a l’ordinador per fer videoconferències. Això et provoca la sensació que no desconnectes mai. M’he baixat l’aplicació del Catsalut i ens prenem la temperatura, tot i no tenir cap símptoma. La por hi és.“

“Hi ha moments en què cal aturar-se per poder tornar a caminar. Des de fa dos dissabtes estic tancat en un pis de l’Eixample amb el Xarim Aresté. Vaig fer cas des del primer dia a la crida de confinar-se. Estic vivint tot el contrari a una aturada. Els dos primers dies van servir per encaixar la desfeta. El tercer va començar la intensitat que a partir del cinquè dia ja requereix autodisciplina. Comença a créixer una allau de creativitat desbocada que ens ha d’ajudar a canviar moltes coses. Si pot ser, totes.”

“Plou. A bots i barrals. Tot i així, em poso l’abric, surto a la terrassa –de cara al viaducte del tren– i embolico una cigarreta de picadura: veig la gent –emmascarada– passejant el gos o traginant la compra. Fa massa dies que estem tancats a casa amb pany i forrellat. Una estona de tele, un pèl de lectura, un xic de feina..., una mica de tot i de res. Aquesta «apocalipsi suau» ens deixarà a tots ben baldats. Jo només somio baixar al carrer i deixar-me endur per la vida. Avui ja no sé pas quin dia és. I encenc la cigarreta. Plou.”

“La crisi sanitària fa que el sector agrari sigui un servei essencial i hem d’assegurar que es puguin fer les tasques el més correctament possible. Encara faig de pagès i, tot i que tinc cereals i farratges, he hagut de fer tractaments; el dia a dia m’ha portat a fer, per les meves obligacions a Unió de Pagesos, d’apagafocs. Estic en contacte amb el govern per si podem ajudar. En termes generals no he tingut gaires dificultats per fer feina. Això sí, aquest mes baixaré de la mitjana de 60.000 quilòmetres anuals.”